"Els homes públics són, per necessitat, poc comunicatius. Podríem dir que són, per necessitat, privats"
G.K. Chesterton. Articles (1930)
Els esdeveniments s'amunteguen. En menys d'una setmana hem assistit a l'elevació d'una qüestió prejudicial per part del tribunal enjudiciador davant el TJUE, a petició del lletrat de Junqueras; a la presentació i denegació de les mesures cautelars que pretenien que Puigdemont i Comín poguessin asseure's en el seu escó; a la resolució unànime del Tribunal Constitucional sobre la constitucionalitat de l'aplicació de l'article 155; a la petició d'una altra qüestió prejudicial al Suprem per part dels advocats de Puigdemont i Comín i, finalment, a l'operació policial que pretenia detenir els eurodiputats si trepitjaven territori francès. Resulta difícil pensar que tot això pugui ser casual. Més aviat sembla que, juntament amb l'estratègia dissenyada pels equips jurídics dels catalans, aquesta vegada en coexisteix una altra que està sent implementada pels tribunals i òrgans de l'Estat per anar tancant les finestres obertes, una rere l'altra, fins a aconseguir un bloc de resposta ferma.
Marchena i els seus sis companys de tribunal no són Llarena. Sembla que està clar que saben que la seva tasca serà finalment escrutada en els tribunals supranacionals i no volen deixar caps per lligar ni donen puntada sense fil perquè la seva posició quedi blindada. No sembla casual, ni fuit d'una inflamació canicular, la decisió d'acceptar la petició de Van den Eynde i elevar una qüestió prejudicial al TJUE, malgrat els informes contraris del fiscal, l'advocada de l'Estat i l'acusació popular. Haurien tingut internament cobertes les espatlles si s'hi haguessin negat. No ha estat així. Han decidit preguntar el que ells, en realitat, ja tenen clar. Per això han resolt com han resolt. Així que és ingenu pensar que ho fan a la lleugera.
En aquest assumpte fan una finta interessant, que és deixar clar que es tracta d'una consulta provocada per un recurs de súplica presentat a l'anomenada "peça de situació personal" de Junqueras, la qual cosa significa que no es fa des de la causa principal. Un fet molt rellevant, ja que la presentació d'una qüestió prejudicial obliga a paralitzar el procediment... i paralitzaran aquesta peça, però no la causa principal, que és sobre la que ha de recaure sentència. Continuen, doncs, les deliberacions que, pel que sembla, es produeixen encara entorn de qüestions prèvies i no sobre el cor de la qüestió. No hi haurà gaires vacances per als magistrats i es calcula que la sentència podria sortir a l'octubre, aprofitant un moment que no sigui convuls políticament (precampanyes, eleccions o altres eventualitats que hi podria haver en l'horitzó). També s'ha de destacar en aquesta qüestió presentada davant del TJUE que el tribunal, sabent que no es tracta d'un procediment d'urgència, li demana tanmateix a Luxemburg que, ja que pot afectar indirectament una llibertat i també la composició del Parlament Europeu, ho tramiti pel procediment accelerat de l'article 105. També hem de creure que el Tribunal Suprem es tira a la piscina en aquest tema? El cert és que ho fan una setmana després que el president del TJUE fos convidat a Madrid i dinés amb Lesmes i els presidents de sala del TS, inclòs Manuel Marchena. Jo diria que potser els va donar alguna pista, però això és perquè jo soc molt malvada. És aquesta mateixa característica la que em fa caure que, amb aquest moviment, el TS anul·la la possibilitat que el Tribunal Constitucional entri en aquest assumpte.
Fa uns dies crec que ja vaig dir que no convé subestimar a qui es considera l'oponent. Tampoc el triomfalisme no va bé. Finalment, ni Puigdemont ni Comín ni Junqueras no estaven asseguts a la constitució de l'Europarlament. Es tracta d'una negativa de mesures cautelars que no prejutja sobre el fons, així s'indica expressament, però en la qual sí que es diu: "No pot prosperar l'al·legació dels demandants segons la qual el Parlament Europeu hauria d'haver considerat que la proclamació d'electes del 13 de juny era la declaració oficial" i també que "la qüestió sobre si se'ls havia d'haver permès (anar a jurar) ha de ser resolta per les autoritats nacionals". Queda, doncs, trajecte judicial per recórrer, però cal reconèixer que és complex, que res està dit encara i fins i tot que pot resultar advers.
Tampoc no va ser casual el fet de desempolsegar i recordar l'existència d'un tractat firmat específicament amb França que permet una mena d'expulsions administratives, o sigui policials, en les quals no intervé cap jutge i que podia haver-se activat en cas que Puigdemont i Comín haguessin trepitjat sòl francès. Fa més de 30 anys que alguns dels fiscals que s'ocupen del cas treballen braç a braç amb les autoritats franceses. Coneixen fil per randa les possibilitats que té aquest país amb el qual Espanya ha subscrit, a causa de problemes com el terrorisme, més convenis i mitjans de treballs conjunts que amb cap altre. Així que sí, sembla que la policia espanyola sabia que a través dels seus col·legues francesos podia fer aplicar un tractat concret que els hauria permès portar a Espanya els dos eurodiputats electes. I una vegada davant del jutge Llarena, a reclamar el que sigui, però amb ells a Soto.
Així estan les coses, amb dues estratègies creuades. Apostaria que la del tribunal enjudiciador consisteix a aconseguir tancar la qüestió del TJUE mentre ells van elaborant la sentència. El TJUE és el que inquieta. El cert és que Estrasburg queda molt lluny en el temps i, des d'èpoques pretèrites, saben que el que passi en uns anys llunyans acaba afectant poc i a uns altres. Recordeu la doctrina Parot que, mentrestant, va servir per parar les excarceracions que es desitjaven parar.
Res no sol ser casual i en aquesta qüestió menys que en res. Durant els mesos que han de venir, els terminis judicials, però també els polítics, donaran molt a parlar. Això i les ambicions personals. Mai no s'han d'oblidar. Són menys casuals que res.
