Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
1969 El dictador Franco designa el príncep Joan Carles de Borbó com el seu successor

El dictador Franco designa el príncep Joan Carles de Borbó com el seu successor

22/07/1966 Tal dia com avui

Tal dia com avui de 1969 el dictador feixista Francisco Franco va acudir a les Cortes espanyoles per informar de la decisió de fer successor Juan Carlos de Borbó, sueccessió que havia de ser ratificada pels més de 500 procuradors.

L'operació de continuïtat del franquisme va estar per l'almirall Carrero Blanco,  (vicepresident del govern espanyol) i pel nucli de tecnòcrates de l'Opus Dei.

El suport al successor de Franco va ser de 491 vots a favor, 19 negatives i nou abstencions. S'hi oposaren uns pocs monàrquics seguidors de de Borbó i alguns falangistes del sector més radical.

 

EL JURAMENT COM A SUCCESSOR


“Don Juan ya no sirve”


El mal del franquisme no volia gaire soroll als anys seixanta. Les lluites obreres començaven a adoptar l’actitud d’un moviment social d’àmbit estatal i permanent, amb una empenta en dues direccions: ja no estaven compromeses només amb la consecució de salaris més alts i millors condicions de treball, ara també volien llibertats democràtiques. I això el Règim no ho podia tolerar. En aquestes qüestions s’hi unien els moviments estudiantils i els nacionalistes de Catalunya i Euskadi. La societat en general estava massa agitada, quan el 1966 les Comissions (origen de CC OO) van decidir sortir a la llum.  Només van durar un any abans que el Tribunal Suprem les declarés il•legals, cosa que va obrir una onada de repressió que tan sols va servir per crear més inestabilitat social.

Amb aquests afers bregava el Règim de Franco, quan els coquetejos de Don Joan amb l’esquerra -malgrat tots els esforços que va fer, amb cartes que pretenien apagar incendis- van portar Franco a exclamar “Don Juan ya no sirve”. L’única carta segura era Joan Carles. El desenllaç es va produir abans de la designació oficial com a successor, encara que el comte de Barcelona no es volgués donar per assabentat. La cosa havia quedat prou clara quan, a finals de 1965, l’Agència EFE va difondre unes declaracions del que aleshores era ministre d’Informació, Manuel Fraga Iribarne, al prestigiós Times, en què assegurava que, si algun dia la monarquia tornava a Espanya, seria amb Joan Carles. La notícia va agafar Don Joan a Suïssa, on passava uns dies amb la seva mare, i la seva irritació va recórrer totes les fronteres fins a arribar a Estoril, on tot el seu equip, aleshores constituït per 62 consellers, es va sentir solitàriament molest. La primera cosa que van fer va ser exigir una nota de repulsa i una reacció del príncep que, per descomptat, no van aconseguir. Joan Carles es va limitar a visitar Franco per explicar-li que Fraga l’havia posat en un compromís, a causa del qual resultava difícil poder mantenir el seu paper de bon fill. El Caudillo no li va fer gaire cas: “Pero ¿por qué tanta preocupación? Si eso lo ha dicho un ministro...” En realitat tots dos eren perfectament conscients que Fraga no improvisava, que estava orientat.

“Tu hijo te quiere arrebatar el trono”, li van dir les persones més properes a Don Joan. I per compensar la seva consternació, el consell privat proposà celebrar un acte públic de lleialtat al comte, amb un document signat per tots els consellers i encapçalat per Joan Carles. A això sí que s’hi va avenir el príncep, en principi. Es va fixar com a data el 5 de març de 1966.

Per assegurar-se que Joan Carles hi aniria, que era el que verdaderament tenia rellevància de l’esdeveniment, Pemán i el duc d’Alba el van visitar a La Zarzuela el divendres 4. No hi havia dubte. El príncep fins i tot els ensenyà el bitllet d’avió. Però el dia següent, quan tot ja estava preparat per al dinar a l’Hotel Palacio, capa les 12 del matí va sonar el telèfon a Villa Giralda. Era Joan Carles, que a l’últim moment al•legava una afecció al ventre per excusar la seva presencia. En aquell moment hi havia diversos consellers, que van poder seguir perfectament la conversa entre pare i fill des del saló, gràcies a l’elevat to de veu amb que Don Joan, al despatx i amb la porta oberta, li respongué: “No tienes ningún derecho a ponerte enfermo. Y menos hoy... El día que me casé con tu madre yo también estaba hecho una mierda y aguanté hasta el discurso de Pemán sin desmayarme. Tuve que joderme y por la noche cumplir, a pesar de todo, con tu madre”.

Va ser un discurs memorable que totes les persones presents, entre les quals hi havia el mateix Pemán, van recodar durant anys. Don Joan no es va creure mai que la cagarel-la del seu fill fos real, almenys abans d’haver aguantat la pentinada paterna. I això que mai no va saber que aquell dia mateix havia tingut la barra de visitar Franco acompanyat de la princesa, per dir-li que no li agradava assistir a aquella reunió política, tot i que el seu pare hi tenia un interès especial, episodi que el dictador va explicar alguns dies després a un dels seus col•laboradors més fidels, Pacón. Tampoc no va saber que al cap de pocs mesos el príncep va assistir a una reunió amb polítics reformistes a casa de Joaquín Garrigues Walker (la finestreta dels Estats Units), per presentar-se com a alternativa a la incompatibilitat entre el seu pare i Franco.

Dominant la seva ira, sense donar més explicacions, Don Joan i els seus consellers van decidir continuar com si res l’acte que tenien previst, fent el cor fort, sobretot Pemán, que va pronunciar, mal- grat tot, un discurs florit. Arribada la nit, de manera reservada, el comte de Barcelona es va reunir a Villa Giralda per sopar amb un grup de consellers: el mateix Pemán, Yanguas, Sainz Rodríguez, Gamero, Andes, Martínez Almeida, Fanjul i Ansón. I després de fer el cafè al saló, els anuncià solemnement: “El príncipe ha salido hoy de mi autoridad. La unidad de la Dinastía, queridos míos, está rota”. Sainz Rodríguez, que ja nedava entre dues aigües (que amb anterioritat havia escrit una carta a Franco, en què li demanava tornar a Madrid, amb l’objectiu de col•laborar en el nomenament del príncep com a successor), li va explicar a Don Joan que allò era una cosa que tots, menys ell, havien vist venir des de l’entrevista de l’Azor. “Don Juanito tiene que jugar su papel en España y lo que ha hecho hoy era inevitable”. També li va dir que ell veia molt dar que l’única oportunitat que el comte de Barcelona tenia de ser rei d’Espanya des de 1946 era que Franco es morís, en un accident o en un atemptat. I Don Joan es va quedar d’una manera molt especial amb aquella part del discurs, que va ressonar al seu cap un any després, en què va tenir notícies que el Generalísimo acabava de parir una lipotímia mentre caçava a Cazorla.

Extret de Un rei cop per cop de Patricia Sverlo

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid