Les sessions del judici farsa al Tribunal Suprem no ens han deixat cap ombra de dubte sobre qui mana. Són els que ocupen, per herència de sang o principis fonamentals, les estructures d’Estat que mai han iniciat cap mena de transició democràtica. Són els grans beneficiaris, amb diferent grau de parentiu, dels mateixos que el 1936 van veure amb complaença el cop d’Estat mare de tots els cops d’Estat del Regne d’Espanya perquè en les eleccions municipals al 1931 la majoria de votants s’havien atrevit a ser República. Els de les togues que volen convertir les víctimes en botxins, els de l’“a por ellos” amb “defenses” que són porres, i el més preparat de tots els preparats, saben molt bé què és un cop d’Estat perquè els seus antecessors l’hi van instruir o tolerar al costat del Gran Dinosaure inamovible.
Els alçats del 36 van fer revertir el seu fracàs inicial gràcies a l’ajut del feixisme internacional, a la Unternehmen Feuerzauber (Operació Foc Màgic) que Hitler va donar immediatament des de Bayreuth a l’aixecament franquista, a la Legió Còndor, al Corpo di Truppe Volontarie de Mussolini i al contingent de Viriatos portuguesos. Avui, sobre cops d’Estat se’n coneixen totes les variants, amb temptativa de Tejero inclosa, i per més que s’invoquin noms de manual, cap legislador seriós pot fer costat al fiscal Javier Zaragoza (el perseguidor de tuiters i titellaires del Retiro) en les seves conclusions amb titular efectista de “no calen armes, ni militars, ni un estat de setge per a la rebel·lió”. El camí cap al referèndum de l’1 d’octubre del 2017 que la Fiscalia afina en clau de cop d’Estat significa per a Zaragoza, Madrigal, Moreno i Cadena el manteniment de la presó provisional i altes peticions de condemna (digui el que digui el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de les Nacions Unides).
Els dinosaures i la seva nissaga autodeterminen unitats i monopolitzen codis i llenguatge. No és debades que els seus predecessors van imposar quaranta anys de silenci, por, presons, morts i tortures I, amb els seus cadells, van fer una transició amb trampa i “es van donar” una Constitució votada per súbdits que ja havien oblidat (o no havien conegut mai) la democràcia. Així, no els és difícil ressuscitar per un procés l’espectre del vell Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (llegiu-hi ara Independentisme) que jutjava els delictes contra l’ordre públic, seguretat exterior i forma de govern, és a dir, el que es considerava sedició, rebel·lió, desordre públic i propaganda il·legal. A partir de desembre de 1963 es va convertir en el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) i va garantir durant 14 anys, per la repressió i el terror, l’estabilitat del règim. Va ser al TOP on es va veure el Procés 1001 amb la condemna a dirigents de CCOO com Marcelino Camacho i Nicolás Sartorius, a 20 i 19 anys de presó. Finalment, el TOP va ser reconvertit en l’Audiència Nacional el 1977… tot i que ara sembla renàixer a la sala “de lo penal” del Suprem, tan creativa entre magistrats i Fiscalia, que poden inventar i imposar text i context, deformar la judicialització de la política fins a ser el seu àlcali, i permetre’s burles de procediment perquè sí, perquè manen, perquè són els amos.
Així, poden impedir que els testimonis s’acarin amb els fets i la mentida quedi indemostrada, o fer comparèixer dues vegades el mateix testimoni, en segon torn o com a persona experta, o presentar les proves audiovisuals en allau, intentant treure la força exculpatòria pels acusats de cada seqüència, fora de les coordinades d’espai i temps. Tot s’hi val. Poden escoltar el que interessa i no sentir el que no volen. I fent aquesta selecció de mentides interessades pot sortir de nou, en l’escrit de conclusions, com l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, arengava la gent a Via Laietana, des d’un cotxe inexistent i en un moment inventat.
Els putos amos no poden permetre que la veritat els faci malbé un bon relat de rebel·lió. Ells poden embolicar la gent amb paraules i sentències, escollir elements d’autoritat i utilitzar, interpretant-los, els fonaments de la llei escrita com a barricada. De fet, són ells la subversió organitzada que no deixa votar la ciutadania o no accepta els resultats quan finalment, amb 155 o sense, toca votar, tot i que no poden permetre que les urnes desafiïn les escorrialles de franquisme. Per això escriuen conclusions que retorcen la veritat i banalitzen la violència (incloses totes les violències de les manades amb gomina). I és que, de fet, retornant al futur, els putos amos voldrien ser els Donald Trump del Tribunal Suprem.
