Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
«El llirilingüisme pren moltes formes. Una és la de creure's superior al monolingüe. Tràgica paràbola: jo sóc capaç d'expressar-me en dos, tres o quatre idiomes, però ets tu qui determines quin faré servir»
Monolingua i venceràs
22/05/2019 Hemeroteca

Ho explica de primera Roberto Saviano a la seva última novel·la (Petó ferotge, Anagrama, prevista per a la tardor), actualitzant el relleu de classe que ja descrivia Tomasi di Lampedusa mig segle abans amb aquella prosa tan elegant: ‘Fora agosarat afirmar que don Calogero [futur sogre de Tancredi] millorà de seguida la seva actitud gràcies a aquell aprenentatge; com a molt aprengué a afaitar-se millor i a no espantar-se tant per la quantitat de sabó gastada amb cada bugada, i para de comptar. Però sí que fou aleshores que començà, per a ell i els de la seva classe, el procés de refinament sostingut que en el curs de tres generacions transforma un pòtol eficient en un cavaller indefens.’ [*] És una llei natural que es compleix fins i tot en un hàbitat tan salvatge com el de la delinqüència organitzada: en el moment que un grup camorrista s’imposa al territori i comença a acumular guanys i poder (generalment pel mètode poc refinat d’esbandir els rivals a trets), també comença el seu declivi. Perquè els diners i la riquesa, inevitablement, el civilitzaran i en conseqüència l’estovaran, i un dia caurà en la temptació de perdonar la vida a un traïdor, a un enemic, a un infiltrat, i això serà llegit pels grups rivals, menys potents però sempre amb l’objectiu d’assaltar el poder, com una mostra de feblesa, i ho interpretaran com el senyal que ja poden començar a mossegar, i la ferocitat del desesperat, del qui no té res a perdre, serà la molla que els impulsarà a defenestrar el clan precedent. I així pels segles dels segles, perquè és llei de vida. A les guerres de màfia i a les de cada dia.

Nosaltres estem ben cofois de ser bi, tri, tetra o fot-lilingües, però són els monolingües els qui dominen el món. Igual que al príncep de Salina, a partir del precís instant que, mitjançant l’adquisició d’una segona llengua, ens adonem dels avantatges de disposar de més d’un codi, comença la nostra decadència. No pas personal, alerta: la decadència com a col·lectiu capaç de lluitar per imposar una idea. Perquè el cert és que prediquem blanc però ens fan practicar negre. És el monolingüe forçós, aquell qui només disposa d’un codi, el que acaba dictant el format de la interacció. Que es farà en el seu, tant si és un emigrant que, emparat per la llei, no ha après la llengua del país com si és un nord-americà emparat per la força del mercat. Un i altre faran, i ho fan cada dia perquè us hi trobeu vosaltres mateixos contínuament, que tothom canviï de llengua per adaptar-se a ells. Així, els alegres bilingües, trilingües i etcètelingües acaben fent servir el codi que imposa el monolingüe. I contents, per descomptat, perquè ‘jo no tinc cap problema a parlar cap llengua’, o ‘l’important és que ens entenguem’ o (poseu-hi l’excusa que vulgueu). Si la interacció és entre dos parlants sense cap codi en comú, es produirà l’efecte que explica Moreno Cabrera a El nacionalismo lingüístico: el turista italià i la senyora grega que li lloga la cambra, en comptes de buscar un terreny comú per entendre’s, ni que sigui en conversa bilingüe, se’n van tres mil quilòmetres enllà a servir-se d’un anglès malxafat que els empobrirà tots dos. A ells i a les cultures respectives. Però no en seran mai conscients, perquè el capitalisme ha estat prou hàbil per fer-nos creure que en realitat això ens enriqueix. Per comprovar-ho, només caldrà que llegiu els comentaris a les falques d’aquesta columna que avui s’enllacen a Twitter.

Ingenus com som, ens pensem que el món avança cap al progrés, la revolució feminista i la millora social. No pot ser d’altra manera, oi? Però ves per on l’explotació laboral, les bosses de plàstic a la mar i la ignorància crua a les xacres socials diuen el contrari. Si la globalització ha portat la societat de consum a fer-se més salvatge i els governs menys demòcrates, també fa augmentar la desigualtat del combat lingüístic, perquè la varietat no li convé. Com més monocultiu més volum de negoci.

La idea del GELA segons la qual la supervivència del català va lligada als parlants nadius dels dos o tres centenars de llengües que es parlen a Catalunya (en què la pròpia exerciria el paper d’eix vertebrador) no sembla que sintonitzi gaire amb el missatge dominant. Els focus d’activisme, tant d’autòctons com de nouvinguts, ben poca cosa poden fer davant les dinàmiques hegemòniques: integració dels forasters en castellà, entronització de castellà i anglès com a transmissors de coneixement i entreteniment.

Somiatruites com ens agrada ser, ‘monolingüe’ ens sona gairebé com un insult, i no ens adonem que sense monolingües no hi ha llengua. En el moment que l’últim parlant monolingüe d’un idioma aprèn la llengua sobrevinguda, firma la sentència de mort d’aquell idioma. I, mal que ens pesi, és el camí que hem emprès nosaltres. Perquè dominar dos o més codis amplia les oportunitats laborals, sí, això és indiscutible en el món d’avui; igual que és obvi que els dirigents polítics de les grans potències no són, contràriament a la imatge que projecten en tant que estats (ja siguin els EUA com la Xina, França com Corea), monolingües; però una cosa són les capacitats o les conductes individuals i una altra les dinàmiques col·lectives. Tingueu-ho present, perquè si no passarà com de costum, que no ens entenem: l’estudiós explica un fenomen i el profà li retopa que ‘doncs jo’, ‘doncs a mi’, ‘doncs la meva tieta…’, i així s’autoincapacita per a comprendre’l. A la gran majoria d’estats s’hi parla més d’una llengua (n’hi ha, com alguns d’asiàtics i d’africans, on se n’usen dotzenes, i fins i tot són oficials), però una bona part de les poblacions són monolingües. Que a Alemanya, per posar un exemple pròxim, encara pervisquin nuclis de parlants d’antigues llengües germàniques no lleva que una part considerable de la població s’expressi exclusivament en alemany i, entre els qui es declaren bilingües alemany-anglès, un cert percentatge en realitat només fan anar un globish (global english) que no es pot considerar pròpiament una llengua.

Mentrestant, les llengües sense estat tendeixen a la invisibilitat, i progressivament a la desaparició. El corrent que mena a aquest estat de coses el va descriure Louis-Jean Calvet al seu model gravitacional: hi ha una llengua hipercentral o global, l’anglès, al voltant de la qual en graviten deu o dotze d’internacionals (francès, àrab, xinès mandarí, espanyol, malai, suahili…), al voltant de les quals en graviten uns quants centenars de nacionals, per sota de les quals graviten els milers de locals. I l’aprenentatge funciona de fora cap a dins (el parlant de guaraní, o d’amazic, o de malgaix, o de català, aprendrà la llengua nacional, i també una d’internacional, i probablement la hipercentral), però a l’inrevés no. Així, els parlants de mandarí, o de francès, o de rus, o d’espanyol, com a molt aprenen anglès, però no cap de les de fora. I els d’anglès, simplement, no n’aprenen cap altra perquè no els cal (insisteixo: es tracta de fenòmens generals, que com tots admeten excepcions). Potser sí que, individualment, nosaltres som més nobles, cultes, rics i lingüísticament desvetllats, però per a dominar el món amb una llengua n’hi ha prou.

[*De la nova versió d’El Gattopardo]

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid