“MENA”, “traficants”, “indigents”, “drogodependents”, “heroïnòmans” i “prostitutes”… són alguns dels termes amb què els mitjans de comunicació han descrit qui està generant l’increment de “robatoris”, “furts”, “amenaces”, “baralles”, “violència”, “terrorisme”, “situacions extremes” i “atracaments” al centre de Barcelona. El problema: “l’increment de la inseguretat a Barcelona, concretament a Ciutat Vella”, i la solució proposada: “més presència policial”. Un tracte mediàtic que situa en les forces policials l’únic mitjà per assolir una societat forta i segura, en comptes de prioritzar un model basat en la solidesa del teixit social i en l’enfortiment del sentit de pertinença i de comunitat.
Els fets delictius comesos a Barcelona el 2018 han augmentat un 17% respecte del 2017 i un 18% a Ciutat Vella, segons les dades dels Mossos d’Esquadra. I la percepció de seguretat a la ciutat es redueix del 6,35 al 6,20 (en una escala de l’0 al 10) per al mateix període, segons l’Enquesta de Victimització de l’Ajuntament de Barcelona del 2018. Més delinqüència, més inseguretat. I, per això, més presència policial. Però “iseguretat son moltes més coses: un carrer mal il·luminat o un carrer brut” reflexiona Ángel Cordero, un dels fundadors d’Acció Raval; “la seguretat pots entendre-la com tenir una bona feina, un lloguer, que la teva família estigui bé, que puguis anar pel carrer tranquil·lament…”.
Això és al que es refereix el Pla Local de Prevenció i de Seguretat Ciutadana de Barcelona de 2016-2019 quan distingeix, dins la seguretat ciutadana, entre la seguretat objectiva (el nombre de delictes) de la subjectiva (la percepció d’inseguretat, que contempla, per exemple, conflictes de convivència com poden ser els ocasionats pel soroll, la brutícia o el turisme). Són dues dimensions que no necessàriament van de la mà. És a dir, l’augment de la delinqüència no té per què anar lligat a una pèrdua del sentiment de seguretat. En efecte, a Ciutat Vella, entre el 2015 i el 2017, mentre que l’activitat delictiva va augmentar un 12%, la sensació de seguretat al districte va ascendir del 5,2 al 5,7 en una escala del 0 al 10.
“La incomoditat meva és que no hi hagi el que hi havia abans. Abans hi havia el forn al carrer de l’Aurora, hi havia el forn a baix de casa meva, hi havia la tocineria, hi havia el colmado…”, relata la Flora, una veïna de 78 anys que va néixer i viu al Raval. “He estat tota la vida al carrer. Molt al carrer. He conegut a la gent. I la mare sempre m’ha ensenyat, ‘mira, cuida’m aquest, cuida’m l’altre…”, i jo el que necessito és ser amiga de tothom. Ara sembla que això no sigui on tu havies nascut. És que la veritat… ara no hi ha res.”
Què és, doncs, la seguretat? Un índex baix de criminalitat? Uns carrers il·luminats i nets? Un teixit veïnal fort i conegut? O la garantia d’un habitatge i d’un treball digne? Sembla que ho és tot i que cap factor la defineix per si mateix. Aleshores, què cal fer davant l’increment de la percepció d’inseguretat, tant a Barcelona com a Ciutat Vella? Més presència policial? Més recursos destinats a la neteja i la il·luminació? Més subvencions destinades a iniciatives populars? Una forta regulació dels preus de l’habitatge i una millora de les condicions laborals?
Segons publica l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) al llibre Construir un Estat segur i en pau, l’any 2016, es tracta d’una problemàtica que gira entorn un debat irresolt. Dos models principals semblen estar en pugna i es disputen, a les portes de les eleccions municipals, quina perspectiva adoptar. Un és el model de la “seguretat armada”, que busca sobreposar la seguretat a una societat que cal protegir i construir una muralla que encercli la ciutat. És un model que opta per aïllar el nucli del conflicte, en lloc d’abordar el detall i les arrels d’allò que passa o es viu als seus carrers, per evitar que el problema es desbordi i acabi afectant a tota la societat.
L’altre punt de vista, el model anomenat de “seguretat humana”, que pretén, en canvi, fomentar el progrés social d’aquells que estan sotmesos a situacions desfavorides. I per això, el seu objectiu central és combatre la desigualtat, la fragilitat social i les bosses de marginació. Una proposta que no vol contribuir al relat mediàtic a favor de l’increment del control policial com a única solució del conflicte, sinó que busca incidir en les seves causes estructurals per resoldre’l.
A banda d’aquest debat inacabable, segons l’Enquesta de Victimització de l’Ajuntament, el 74,1% de la població barcelonina afirma que Ciutat Vella és el districte més perillós. Independentment de quina perspectiva de “seguretat” la ciutadania adopti, a què es deu aquesta convicció si la seva majoria no resideix al districte ni habita amb freqüència els seus carrers?
Maxwell McCombs i Donald L. Shaw, dos especialistes en els processos de formació de l’opinió pública, exposen a The agenda-setting function of mass media que són els mitjans de comunicació els que dirigeixen l’atenció de la ciutadania cap a certs temes particulars, els quals es presenten com els més rellevants i problemàtics del moment. Segons l’últim Baròmetre Semestral del Consistori, la seguretat és el problema més greu amb què s’enfronta Barcelona, i és que “des de fora diuen molt més del que passa aquí…, perquè quin puesto és el més humil? Aquí. Com diuen? A perro flaco todo son pulgas. I llavors, el primer que diuen és el Raval, el Raval…”, critica la Flora.
Els mitjans justifiquen el fi
Sota el titular “Delinqüència, baralles i robatoris a Ciutat Vella: és aquesta la realitat del districte?” el digital El Nacional abordava la problemàtica sense aportar cap dada numèrica sobre els fets delictius. I a la pregunta que plantejava donava una resposta il·lustrada amb dues fotografies: la d’un home davant una porta amb grafitis i la d’un noi racialitzat adormit a una cadira al carrer. I sense major grau de rigor, un titular del diari Ara justificava que “La inseguretat marca un rècord entre els veïns de Ciutat Vella” amb dades exclusives referents a l’activitat criminal. Així, associant les dimensions objectiva i subjectiva de la seguretat, l’article passava per alt que, subjectivament, la percepció de la seguretat no marca cap rècord, sinó que se situa al mateix nivell que el 2013 i 2015 segons l’Enquesta de Victimització.
De la mateixa manera, el programa Els Matins de TV3 va retransmetre repetidament un vídeo que mostrava una agressió amb un matxet, intercalant-hi imatges de xeringues i de persones dormint al carrer. L’escena filmada va tenir una àmplia repercussió mediàtica, fent-se viral una imatge poc representativa del tipus d’activitat delictiva en augment a Ciutat Vella. I és que, en paraules de l’Ángel, “si et treuen una baralla amb un matxet, sembla que tot el Raval sigui així”. De fet, els delictes que recullen les lesions a persones físiques s’han reduït tant en nombre (el 2018 disminueixen en un 5,3% respecte el 2017) com en el pes que tenen sobre la totalitat de fets delictius a Ciutat Vella (representen un 2% del total el 2018). És més, tot i que els robatoris amb violència i els robatoris amb força han incrementat més que els furts (un 12,3% els primers, un 30,2% els segons i un 10,6% els darrers), el 73,9% dels delictes denunciats són furts i robatoris, és a dir, fets que atempten contra el patrimoni socioeconòmic i que no comporten violència.
Però no només és un tracte mediàtic que associa la seguretat objectiva amb la subjectiva, que il·lustra la problemàtica amb una inadequació o insuficiència de dades i que posa l’atenció en delictes poc representatius. També és un relat que situa el focus de la solució en l’augment d’efectius policials, publicant titulars que advoquen per reforçar la muralla defensiva que protegeix la ciutadania. Vegem-ne alguns exemples: “Més mossos i guàrdies urbans a Ciutat Vella per reduir inseguretat, furts i baralles” (tiulava el portal de la CCMA, l’11 de novembre passat), “la policia porta mesos sol·licitant una intervenció assistencial contundent per mitigar la delinqüència” (assenyalava El Periódico, en aquesta peça sobre un apunyalament, el 21 de maig) o “la idea és desplegar agents uniformats als punts més conflictius per aplicar mesures de dissuasió i d’identificació” (diari Ara, el 22 d’octubre).
El relat dels mitjans de comunicació situa el focus de la solució en l’augment d’efectius policials. És una òptica mediàtica que al·ludeix únicament al model de seguretat armada com a proposta resolutiva de la problemàtica: posa la policia al centre i no assenyala les causes estructurals que vinculen la percepció de la seguretat i la delinqüència amb la desigualtat, l’assistència de les necessitats bàsiques com l’habitatge i la salut o la garantia de l’exercici de drets i llibertats fonamentals de les persones. Ara bé, és compatible una major presència policial amb el model de seguretat humana? “Algunes persones del barri han tingut la sensació de seguretat en veure la policia. Però en realitat és un problema que té diverses potes. No s’ha d’entomar només amb actuació policial. Si s’inunden els carrers de polis els has d’inundar d’educadors socials”, apunta Ángel Cordero.
La proposta per situar la policia com a únic mitjà per solucionar el conflicte ha anat acompanyada també d’un assenyalament sobre quin és el subjecte sobre el qual la policia ha d’actuar. De manera més o menys difusa i probablement no intencionada, nombroses notícies situen els “MENA” i les persones racialitzades com a causants que Barcelona encapçali “l’augment de la delinqüència a Espanya”. En l’article d’El País titulat “Menors migrants no acompanyats: el 18% delinqueix i són molt reincidents”, es posa el focus en els menors migrants que delinqueixen, i se’n fa ressò. El que és notícia és que delinqueixin, i no que un 82% dels menors s’integrin a la societat, dada que tot i sortir en el cos de l’article no queda representada en el titular.
A vegades l’assenyalament és més explícit, com en l’article de La Vanguardia titulat “Los traficantes aplacan el auge comercial de la calle Riera Baixa de Barcelona”. Ho acompanya amb una imatge de persones racialitzades, relacionant-les implícitament com a culpables de la situació. De la mateixa manera, en l’article d’El País titulat “La sensación de inseguridad reaparece en Barcelona” es relaciona l’augment de violacions totals a la ciutat amb la presència de “MENA”. A més de no aportar dades que corroborin la relació causal que queda implícita, l’article estigmatitza aquest col·lectiu: quina part de l’augment total de violacions corresponen a l’home blanc? Això no es respon.
L’individu sobre el qual la policia ha d’actuar és un subjecte estigmatitzat que pot ser heterogeni però que sempre comparteix una identitat: “és el pobre immigrant, que sempre és qui etiqueten com a delinqüent”, explica el Lamin, integrant de l’associació Top Manta i del Sindicat de Venedors Ambulants de Barcelona. És la identitat de l’altre, el diferent.
És un tractament mediàtic que –com assenyalava Teresa Carrasco, Rosa Negre i Lluís Paradell al document Immigració i Seguretat: una visió des de la policia publicat pel Barcelona Centre of International Affairs (CIDOB)– desvirtua la realitat i contribueix a reforçar estereotips i estigmatitzar la identificació de l’immigrant com una amenaça per a la seguretat. “Els mitjans de comunicació estan presentant només una part de la realitat. I no podem deixar de dir que això no passa. El que passa és que només es mostra aquesta realitat, però hi ha altres realitats, realitats molt boniques. Hi ha un Raval que es revela, que té la capacitat d’aguantar un munt de coses i que sobreviu i que tira endavant amb tota la seva complexitat”, reclama Ángel Cordero.
El caràcter lluitador del Raval també el dibuixa l’extensa xarxa veïnal i les múltiples associacions (Acció Riera Baixa, Acció Reina Amàlia, AEIRaval, Associació Amical d’Immigrants Marroquins i Espacio del Inmigrante, entre moltes altres) que combaten perquè es pugui gaudir d’una vida digna i lliure. Així ho explica la veu local del Lamin: “Perquè quan parlen de gent que viu al barri del Raval m’ensenyen a algú que treu un matxet, o xavals que roben però mai et diuen que molts dels col·lectius que han lluitat han nascut aquí. La gent està treballant des de baix perquè es pugui solucionar. Fem visites guiades pel barri, fem xerrades amb els joves a les escoles, convidem a la gent a participar i vam visitar els locals, el temple, els col·lectius i les botigues portades per gent immigrant, per mostrar una altra imatge del Raval”. I és per no caure en l’estigmatització que la mateixa publicació del CIDOB planteja el repte d’adoptar noves estratègies que es corresponguin a aquesta realitat heterogènia, perquè, “fins quan parlarem d’immigrant? O què busquem quan ens interessem per les estadístiques de la policia desglossades per lloc de procedència?”
A les portes de les eleccions municipals, l’abordatge de la seguretat a la ciutat es presenta com una de les línies d’actuació fonamentals en les propostes de les candidatures. Com disminuir la percepció d’inseguretat de la ciutadania? Quin model de seguretat és el més desitjable? “La solució no és que la policia vingui a perseguir-ho tot, a discriminar-ho tot… No és la solució. Mentre els joves no tinguin feina es quedaran aquí“, exigeix Lamin. I en aquesta línia, l’ICIP aposta per una sinergia entre el model de seguretat armada i el model de seguretat humana. Situa la cohesió, el benestar i la justícia social al centre, capgirant la cultura de la violència pel foment de la prevenció. Busca aprofundir en les polítiques de redistribució de riquesa i poder, i si bé vol mantenir la policia com a únic cos armat, creu essencial incidir en la seva formació sobre la resolució no-violenta de conflictes i el respecte dels drets humans. Una proposta allunyada de la plantejada pel tractament periodístic hegemònic. Una proposta que qüestiona la construcció mediàtica sorollosa que silencia les múltiples realitats que habiten a Ciutat Vella.
