La Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, XIII marquesa de Casa Fuerte, és la Cersei Lannister de la política espanyola. De casa bona, rossa, astuta i amb la mateixa mirada gèlida i de suficiència que la Reina dels Set Regnes, considera que tot aquell que no té la sang blavíssima és o la seva minyona o el seu majordom.
Jo me la miro fascinada, com si hagués vist un unicorn al bell mig de la Diagonal, perquè sempre he pensat que bona part de la noblesa va caure guillotinada als carrers de França i la resta va quedar atrapada a la realitat paral·lela de les revistes del cor, les regates i els tornejos d’hípica. Amb ella al davant, és difícil no sentir que descendeixes de plebeus que van lluitar per evitar que gent com ella regís els seus destins. És la prova vivent que les princeses Disney, si existissin, tractarien les nenes i els nens que juguen amb les seves disfresses i canten les seves cançons com si fossin brossa.
Igual que la matriarca Lannister, Álvarez de Toledo creu que el poder és poder. Es passeja pels platós de televisions i ràdios catalanes, les parades de Sant Jordi, els carrers i els cercles barcelonins on es talla el bacallà, com si fossin seus. Sabent que els catalans ens adaptarem a les seves exigències, astorats veient algú que parla clar perquè no necessita la xaruga moral autonomista per sobreviure. Conscient que la batalla per l’estètica i les bones obres és el joc dels perdedors, es calça un jersei groc perquè els seus són els que manen i a ella tot li rebufa, no en va encarna el projecte imperial espanyol que perviu zombi dins la pell de brau.
La presència de la marquesa de Casa Fuerte ens recorda que Catalunya és una colònia, i que el Partit Popular ara per ara ha renunciat que la controlin els locals. Els populars ens han enviat una representant de la noblesa culta, la que ha aprofitat la seva estirp per estudiar a Oxford. Al seu costat, la resta de l’unionisme català queda encara més retratat com el que és: els socialistes, una colla de buròcrates; els taronges, un aplec de fanfarrons de baixa estofa; els populars, una mescla de senyorets amb ínfules, trinxeraires com Albiol i servents sense ànima com Millo; els comuns, un poti-poti de maquiavèl·lics i somiatruites que, com la Lliga Regionalista, consideren que els pobres espanyolets necessiten Catalunya per evolucionar.
Igual que Cersei Lannister, Álvarez de Toledo exposa que el que passa al Reino no és una lluita per frenar l’avanç global de l’extrema dreta, els caminants blancs, sinó que la batalla que estem lliurant és pel de sempre: per la supervivència d’Espanya ―o dels Set Regnes― tal com la coneixem. No és d’estranyar que als debats a quatre de partits espanyols no es parli amb gaire profunditat d’ecologia, cultura, immigració, economia o drets de les dones. El que importa ara és l’estabilitat: pactes i Catalunya. És a dir, com disciplinar la colònia rebel i com garantir la pervivència de l’Estat un cop castigada. Quan les coses es posen serioses també veiem qui encarna les elits de poder: homes blancs i amb una identitat nacional netament espanyola. Les ministres socialistes eren tan sols un vernís progre per a un règim ferit.
No tinc una bola de vidre per saber si la marquesa traurà un escó a Catalunya. Espero que sí. Álvarez de Toledo és el símbol d’aquell estat espanyol que molts catalans odien i del qual es volen separar. Tot esperant que la filosofia de “el junquerisme és amor” li doni a ERC l’hegemonia que tant anhela i que creu arrabassada il·legítimament pels pèrfids convergents el 21-D ―la independència ja és una altra tasca― val a dir que l’únic missatge que ha aglutinat tot l’independentisme i l’ha portat a fer accions contundents i fructíferes, com l’1 d’octubre, ha estat el “maleïda Espanya”. L’independentisme no mourà fitxa fins que no es dictin les sentències i els presos polítics i exiliats puguin dir, si volen, la veritat. De moment, l’odi al que és l’estat espanyol, que no als espanyols, segueix sent el principal actiu a preservar.
