Aquesta setmana tornarem a commemorar la proclamació de la República del 14 d’abril de 1931. I certament és una data que cal commemorar, perquè aquella ruptura va donar inici a un període excepcional. A nivell de llibertats, drets socials, drets de les dones o educació, els Països Catalans i el conjunt de l’Estat espanyol van fer avenços que fins llavors havien estat frenats. A Catalunya va significar, alhora, la recuperació de l’autogovern (si bé uns anys abans la Mancomunitat havia estat un enginy per poder tenir certs espais d’autonomia) i un desplegament cultural també inèdit.
Però en totes aquestes commemoracions convindria remarcar que aquell 14 d’abril no va ser res més, però tampoc res menys, que una ruptura democràtica. Fonamentalment perquè és el mateix problema a què ens enfrontem avui dia: com obrir la porta a canvis que la legalitat actual no contempla i com les classes dominants estan frenant aquests canvis parapetats rere la legalitat i les institucions vigents.
Aquella ruptura es va poder produir pel suport popular a les forces republicanes en les eleccions municipals del 12 d’abril; per la coordinació d’aquestes forces en el Pacte de Sant Sebastià; i per la crisi d’un règim monàrquic que s’havia blindat amb la dictadura de Primo de Rivera. En el cas català, la ruptura va prendre la forma de República Catalana i, malgrat que no es va mantenir més enllà de tres dies, aquesta proclamació va posar les bases del procés de recuperació de l’autogovern. Podríem afegir-hi, per tant, un quart element que va ser l’audàcia de certs dirigents republicans, com el mateix Francesc Macià.
Tots aquests factors estaven combinats entre ells. El suport popular va ser majoritari en les grans ciutats, no així en la resta del territori de l’Estat espanyol. A Catalunya les forces republicanes van guanyar en 32 de les 36 capitals de partit judicial, entre les quals les quatre capitals de província. Un mapa similar al del País Valencià i al de Menorca, però no al de Mallorca, on els monàrquics van retenir l’hegemonia electoral. Les investigacions que s’han fet posteriorment determinen que el còmput global en el conjunt de l’Estat seria favorable a les candidatures monàrquiques, tant a nivell de regidors com de vots. En part, perquè en els municipis més petits el control caciquista continuava condicionant-ne el resultat. Però sabent aquesta realitat i impulsades per l’audàcia, les forces republicanes no es van esperar a un recompte escrupolós. I és així com van entrar en joc la resta de factors.
D’una banda, la coordinació, ja que es va fer un moviment que se sabia que tindria rèpliques en altres ciutats de l’Estat. De l’altra, la debilitat del règim, ja que no va poder donar una resposta unitària al desafiament republicà, ni mobilitzar les seves pròpies forces (militars o populars). Els contactes dels republicans amb sectors de l’exèrcit van fer que no hi hagués una reacció unànime entre els capitans generals quan des del Ministeri se’ls va consultar el seu capteniment. En el mateix govern d’Alfons XIII hi havia diferents opinions que anaven de la resistència i la repressió fins a l’abdicació, que finalment es va acabar imposant.
El 14 d’abril Barcelona va ser una de les primeres ciutats a proclamar la República, a quarts de dues, des del balcó de l’ajuntament i en la persona de Lluís Companys, hissant la bandera catalana al capdamunt de l’edifici i penjant la tricolor republicana al balcó. Uns tres quarts d’hora més tard, Macià va sortir al balcó i va portar la proclamació un pas més enllà: “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, que amb tota la cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”. Va fer aquesta mateixa proclamació des del balcó del Palau de la Generalitat, a l’altra banda de la plaça Sant Jaume, llavors seu de la Diputació, en un discurs on també advertia que “d’aquí no ens trauran sinó morts” i que esperava que el poble “sabrà, si cal, morir com nosaltres”. Macià va haver de desallotjar amablement el lligaire Joan Maluquer i Viladot, president de la Diputació en aquell moment, nomenat per la monarquia. La mobilització popular marcava tots aquests esdeveniments.
Tot seguit militants republicans, separatistes i sindicalistes es van mobilitzar per prendre el control de les Oficines de Telèfons, Telègrafs i Correus, així com del Govern Civil. El dia 14 va acabar amb el nomenament d’un nou capità general, López Ochoa, si bé va requerir la conversa telefònica entre aquest militar republicà i Miguel Maura, líder del Comitè Revolucionari a nivell espanyol. El dia 15 es produiria l’alliberament dels presos de la Model, el nomenament d’un nou president de l’Audiència i la formació del primer govern de la República Catalana.
Així la van proclamar ara fa 88 anys.
