En el judici al procés independentista la setmana passada va ser el torn dels testimonis policials. Gràcies al seguiment mediàtic que té el judici (a Catalunya si més no, a la resta de l’Estat no gaire, però això és un altre tema) molta gent hem pogut veure en directe com funciona aquesta part dels processos judicials, que és sens dubte de les més fosques des del punt de vista de les garanties. Però no és una novetat d’aquest procés que els policies ofereixin una visió on abundin les exageracions i fins i tot les mentides.
D’una banda hem sentit testimonis que incorren molt probablement en la mentida. Com el que va explicar que havia vist Carme Forcadell arengant des del seu cotxe les primeres protestes del dia 20 de setembre. Un fet que no apareix en els atestats policials però que un guàrdia civil va recordar precisament en el moment que la fiscalia li va preguntar si havia vist cap cotxe oficial. Molta olor de testimoni treballat per part de l’acusació, com quan un altre guàrdia civil va pronunciar la paraula “ratonera” per referir-se a un dispositiu dels Mossos, i mentre la verbalitzava es movien els llavis de la fiscal Madrigal, que ja esperava sentir concretament aquest terme.
Va ser aquest mateix testimoni, relatiu al registre d’Unipost a Terrassa el 19 de setembre, qui va incórrer en una altra pràctica habitual de les fonts policials com és l’exageració sensacionalista: “per primera vegada en la meva carrera vaig veure el reflex de l’odi en la cara de la gent”. També es van sentir comparacions amb el conflicte al País Basc per part d’un agent que va participar en el registre d’una nau industrial a Bigues i Riells: “Jo la veritat és que no he viscut el conflicte basc, gràcies a Déu, però companys meus veterans m’han dit que els principis del conflicte basc s’hi assemblaven molt”.
Aquestes declaracions ens fan riure i ja corren per xarxes tot de comentaris irònics i enginyosos, però la rialla se’ns pot quedar glaçada el dia que veiem quin pes han tingut en la sentència. I d’altra banda tenen un efecte més enllà de la sala, ja que la versió policial dels fets no tan sols té un gran valor en els judicis sinó també en la construcció mediàtica d’uns esdeveniments.
Això sempre ha estat així però ha passat força més desapercebut. En les anomenades operacions antiterroristes els informes policials eren molt poc qüestionats pels mitjans de comunicació. És més, moltes vegades constituïen la columna vertebral de les notícies que s’oferien per explicar unes detencions. Tan sols els col·lectius que es veien afectats per aquestes operacions o alguns grups de periodistes i analistes dels mitjans oferien una visió crítica dels informes policials. Penso per exemple en la gran tasca que feia el col·lectiu Contrastant i en la que actualment desenvolupen el Grup de Periodistes Ramon Barnils o Media.cat.
El gran abast de les mobilitzacions independentistes de l’octubre així com l’abundància de telèfons mòbils fa que existeixin imatges de tots aquests fets que tergiversa la policia. Aquest gran coixí social també fa que sigui nombrosa la massa crítica que no està disposada a empassar-se la versió policial. I això està molt bé. Però mirant més enllà del judici del procés ens hauríem de preocupar per totes les actuacions policials que no compten amb aquest contrapès. En tot el que ens han manipulat en nom de les polítiques antiterroristes o en tot el que ens aconsegueixen amagar quan les víctimes no són dirigents de partits i entitats de masses, sinó persones sense papers o col·lectius ja criminalitzats d’entrada.
Penso per exemple en l’Operació Pandora: per iniciativa dels Mossos d’Esquadra, nou persones van ser detingudes a Barcelona i Manresa l’octubre de 2015, sota l’acusació de pertànyer a un hipotètic grup anarquista que hauria comès atemptats. Vuit mesos després la causa es va arxivar perquè no hi havia proves de la relació de les persones detingudes amb els fets que se’ls imputaven. L’impacte dels titulars en el moment de la detenció contrasta amb els de l’arxivament, que va passar pràcticament desapercebut. És així com una iniciativa policial incideix en la nostra percepció de la realitat: un gran operatiu, obertures als telenotícies i allò que resta en la memòria serà el relat criminalitzador i l’estigmatització.
Penso també en els casos d’abusos, tortures o morts a les comissaries, i com en la majoria dels casos el silenci o la versió policial d’aquests fets és allò que preval.
La repressió contra el procés independentista ha posat al descobert moltes de les vergonyes de l’Estat i precisament ha de servir-nos per pensar una societat i un poder diferents, començant per la policia.
