De la jugada mestra a la correlació de forces ens és desfavorable

Buscar un nou “momentum”. Des de fa massa mesos aquest és el repte. I està clar que caldrà picar molta pedra, perquè una part majoritària de l’independentisme està per deixar-ho córrer una bona temporada. Ho estan els partits i la major part de les entitats, centrats en la farsa judicial que començarà d’aquí uns dies. I també una part important de la gent sense adscripció militant, força transversal, que ha substituït el seguiment del dia a dia a l’espera de la jugada mestra per l’auto-consol analític: l’actual correlació de forces ens és desfavorable. Caldrà esperar no se sap quant. Sense aclarir quan deixarà de ser-ho contra un estat que l’importa un rave quina és l’opinió majoritària a Catalunya i que està disposat a aplicar els mecanismes de dominació que calguin. Siguin quins siguin i amb la violència que calgui. Tothom sap, doncs, que la correlació de forces sempre ens serà desfavorable, així que abandonar l’objectiu és només qüestió de temps. Com els socialistes o el socialisme o els republicans espanyols la república espanyola.

Hi ha un sector minoritari de l’independentisme, però, que no es pensa quedar quiet, esperant no se sap quina conjunció astral que ens doni la independència perquè tenim raó. Que pensa continuar desafiant l’Estat ocupant en un torcebraç permanent. No-violent, però amb força. Gent que es lleva cada dia amb objectius i projectes de lluita. Que no pensa abaixar els braços. Que preferiria no haver posat tots els ous en el cistell de l’ignominiós judici a la democràcia que començarà aviat a la capital de la metròpoli, però que ha decidit que també jugarà aquest ball, si cal. El trasllat serà la primera oportunitat del poble per demostrar que no accepta el règim de dominació del 78, que té en l’aparell de justícia (entre altres espai de poder de l’estat) la seva veritable punta de llança: Vox no és només acusació particular, l’extrema dreta, abans que el partit racista entri amb força a totes les institucions, ja domina àmpliament tots els ressorts profunds de l’Estat neofranquista espanyol.

Després vindrà el llarg judici, que els partits, amb els seus presos com a integrants de les llistes del 26 de maig, voldran reconvertir en força electoral. Per a una part de l’independentisme, però, el judici serà una nova ocasió de revolta. De contestar al carrer el feixisme del 78, sigui quina sigui la correlació de forces. Anar-hi, anar-hi, anar-hi. Resistència a la repressió. I, potser abans d’acabar l’any, convèncer tothom d’anar a les urnes per demostrar els vells partits que només des de l’exercici de la sobirania ens alliberarem. Que cada submissió ens allunya de l’objectiu. Que (sí, poc original, però tan cert!) com més cedim i obeïm pitjor ens tracten. Que no podem esperar res d’una Europa on la democràcia s’ensorra a cada nova urpada del feixisme. Ni d’un món cada dia més semblant al d’entreguerres, amb una colla de veritables sonats dirigint les vides i el futur de milers de milions d’humans. Gent que es mira als ulls i ja no creu en jugades mestres. Però tampoc en que calgui esperar res.