En lloc de cedir la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat, el govern espanyol n’ha imposat un nou nom. En lloc d’indultar el president Companys, que sí podia fer-ho, el govern espanyol ha fet una declaració de rebuig al judici que va acabar amb el seu assassinat. Posats a anular processos judicials, podria haver instat a la fiscalia a retirar els càrrecs de rebel·lió i sedició contra els líders independentistes. És més, com a truc de màgia hauria estat més impactant posar-li Lluís Companys a l’Aeroport del Prat i no pas Josep Tarradellas.
El PSOE està garratibat des que va perdre Andalusia cap a la dreta i no cap a Podem i, sobretot, des que tem que això es reprodueixi a escala espanyola. Per això ha posat al congelador qualsevol sortida política real per Catalunya si és que mai n’ha arribat a modelar alguna. Moncloa té, des de fa anys, enquestes que li donen –incansablement- una victòria de l’independentisme per damunt de l’unionisme. I una majoria encara més aclaparadora favorable a un referèndum.
Per vehicular això, el màxim que havia arribat a dibuixar el govern espanyol era una proposta de major autogovern. Això abans de la patacada andalusa. Ara ha posat el fre de mà. Des d’aleshores, Pedro Sánchez tapa aquesta paràlisi de calat polític amb decisions que no arriben ni a simbolisme efectiu, perquè jurídicament, el procés contra Companys continua igual a ulls de l’Estat Espanyol.
Una mostra d’aquesta política d’aparador, aparador de flors vermelles, és el que va passar dijous al Palau de Pedralbes. El triangle Sánchez, Calvo i Batet només van oferir voluntat de diàleg al triangle Torra, Aragonès Artadi. És molt més que el què va fer el PP (i per això resulta injust col·locar-lo al mateix sac) però de moment la profunditat que requereix aquesta crisi territorial no passa de la façana.
La única opció que li queda al PSOE a curt termini per guanyar unes eleccions espanyoles és culminar l’abraçada de l’ós social a base de mesures que retorni a les files socialistes una part d’allò perdut en favor de Pablo Iglesias, com el salari mínim interprofessional o normatives en matèria d’habitatge. Però res més. L’Espanya federal (consensuada amb un referèndum) no arriba al 20% de suport electoral a Espanya. La resta és l’autonomisme actual amb diferents extrems: en un, la simpatia prefabricada de Sánchez. A l’altre, la deriva recentralitzadora del PP, la pulsió del 155 de Ciutadans o directament la supressió que anhela Vox. I això es tradueix en: ni aeroports (ni tan sols consens en el nomenclàtor), ni alliberament de presos, ni solució política votada. La única sobirania que cedirà Madrid abans de les noves eleccions serà permetre que, durant uns segons, les ponsèties les posi la Generalitat.
