Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
València, vista de lluny

Article d'Artur Perucho, publicat a Taula de Lletres Valencianes núm. 12 el setembre del 1928

14/10/2018 El fil roig

Com no passa res—després del molt que ha passat dins el món literari català—el cronista es veu obligat, ara, a la contemplació. Ho esguarda tot amb un ulls nous, asserenats i equànims; pensa reposadament en les coses, i les medita; és a dir: fa tot allò que un periodista no pot fer si no és excepcionalment.

El cronista, del balcó de la casa, veu un braç de mar blava; i la visió lluminosa de la mar li recorda—sentimentalment—la seva València benamada, per la qual voldria nous dies de glòria esplendorosa. I l'esguard es perd en l'horitzó i, sense saber com, arriba a la Malva-rosa i al Cabanyal per a enyorar-les dolçament, i—sense adonar-se—, es troba que està meditant seriosament, quasi d'una manera transcendental, sobre els problemes de la seva ciutat estimada.

Pensa en l'estat espiritual de València, i es condol que una ciutat tan dinàmica, tan eixerida, tan oposada a l'estèril immobilitat, no s'hagi decidit encara per seguir algun camí ben definit.

El diablet mofeta que tots portem dins, em parla a cau d'orella, irònicament, amb la bona intenció de complicar-me la vida, i em pregunta: «Què és això dels camins? Quins camins vols dir? Ja es diu València del Cid!» I sense saber-ho, tal volta, el diablet interior ha posat el dit a la llaga, l'ha encertat a la primera.

València té, efectivament, dos camins a seguir: el de Don Jaume i el del Cid, el de Castella i el de Catalunya; i—davant el dubte—resta indecisa. O més ben dit, encara: no dubta, no es neguiteja, no sent la vitalitat del problema. Som els individus isolats, que ens hem decidit, privadament, per aquesta o per l'altra via.

—«I això—demana el diablet—vols dir que té cap importància?»

Ja ho crec que en té, d'importància! Els hibridismes són sempre infecunds: un ase, és molt superior a un mul, per que té el do de la fecunditat. València—ja ho remarcà molt encertadament el nostre bon amic Almela i Vives en cloure el seu magnífic llibret sobre la nostra catedral—és una ciutat híbrida, i si no es decideix a lliurar-se del seu hibridisme, anirà indefectiblement a la seva anul·lació com a centre d'irradiació intel·lectual; és a dir: perdrà el més alt atribut de la civilitat.

Aprofitant uns dies de lleure, he rellegit els llibres que em van decantar, fa uns quants anys, cap al valencianisme, i els he trobat tan interessants i tan convincents com el primer dia que els vaig llegir. He pensat que si tots els llegien, es despertaria de seguida el sentiment de valenciania que tots els valencians tenim dis de l'ànim, i que nosaltres, els que fem TAULA i els nostres simpatitzants, tenim l'obligació de divulgar, de fer-los conèixer al nostre poble.

—«I què en guanyarieu, si els divulgàveu?»—fa el diablet.

—Personalment, no en guanyaríem res. Col·lectivament, ho guanyaríem tot; desvetllaríem l'interès per les nostres coses, per la nostra història i la nostra literatura, i pot ésser, això ens permetria de poder oferir dintre pocs anys una cultura autòctona ben estructurada.

—«Em feu llàstima—afegeix, amb una rialleta.—Preneu un to ridículament transcendental, i ningú no us fa cas!»

—Que no?—dic jo, ara, perduda l'equanimitat.—Doncs, mira: fins ara no hem pogut fer més que una revista modesta; cadascú de nosaltres no ha realitzat més que una obra que sols té el valor d'una prometença; tots estem en plena formació intel·lectual, començant com aquell que diu, a fer coses: i malgrat això, a fora hi ha qui es preocupa afectuosament del que fem, hi ha qui en parla per fer-ne l'elogi, hi ha qui ens dóna l'alé que a casa nostra no ens volen donar. El que hauries de fer, amic diablet, és llegir una mica més la premsa de fora, i sabries que els diaris més representatius de Catalunya, se n'ocupen ben sovint dels llibres dels nostres escriptors, de les nostres conferències, de la nostra revista. I ja li hauries regraciat a l'admirable Carles Soldevila l'article que ens va dedicar fa un any i el que ens ha dedicat fa unes setmanes. Decididament, tu seràs sempre un diablet ignorant i indiferent.

—«Tant me fa»—diu ell.

I el seu escepticisme, se m'apar—dolorosament—com un símbol de la València benamada, que m'ha evocat la blavor del mar.

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid