Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Encara queden fòssils

Article de Manuel de Pedrolo publicat al setmanari Canigó el 24/4/1976

28/10/2018 El fil roig

Sempre he cregut que el socialisme és el gran redreçador dels torts  històrics, una empresa d'alliberament total de l'home.

Ara que ja podem començar a fer manifestacions públiques amb relativa impunitat, però, m'adono que molts dirigents  dels partits socialistes espanyols, històrics o no, són d'un altre parer. És una llàstima.

Sovint posen els peus a la galleda, potser perquè a  desgrat de tants anys de lluita contra una organització estatal repressiva, lluita que han pagat amb incomoditats, persecucions i presó́, s'han deixat contaminar per un ambient, per una tradició́, per unes formes de pensar que els priven de veure l'actitud negativa que adopten enfront dels problemes essencials que el socialisme ha de resoldre, pot resoldre, molt més bé que qualsevol altra concepció́ de la societat i que, i tot així, no resoldrà mentre aquests dirigents no es desprenguin d'una vegada per totes de les formes fòssils  que afeccionen.

Hi ha afirmacions tallants i d'altres més tímides, o més contemporanitzadores, que tenen en comú el fet d'emprar un llenguatge que no respon a la realitat i, doncs, ho falseja tot ja d'entrada; és el llenguatge de la classe dominant.

Per què, em pregunto, parlar de "regions" quan cal referir-se a entitats nacionals, comunitats amb formes de vida pròpies? No és voler fer-se les coses massa fàcils? S'eviten, fins i tot, d'haver de parlar de federacions, i no cal dir de confederacions; les "regions" ni es federen ni es confederen. Catalunya, Euskadi i Galícia són pobles que integren l'Estat espanyol, i com a pobles els ha de tractar qualsevol que toqui de peus a terra i no s'entossudeixi a negar-ho per motivacions ideològiques que, d'altra banda, solen exposar-se d'una manera netament contradictòria.

S'al·ludeix per exemple a uns plans que depenen de l'acció estatal, però em sembla que això és avançar les coses; de primer caldria saber de quina mena d'estat es parla. Socialista, direu. Ho sembla, sí, però no és tan segur. Perquè podria ser que, fet i fet, es parlés dels estats constituïts per l'imperialisme hegemònic d'unes classes que el socialisme considera superades. Si com a socialistes no podem admetre les formes de govern les persones o d'administació de les coses que obeïen a uns interessos classistes, per què hem de respectar una concepció estatal que a aquestes classes convenia? És a dir, qui ho accepta? Ho accepten, si de cas, i d'això ens queixem, els socialistes que pertanyen al poble que sempre ha tingut tots els avantatges: ha imposat la seva concepció centralista, l'exclusivitat de la seva llengua, la seva versió unilateral de la història, els seus costums; en un mot: la seva cultura. En nom de què la conservació d'aquest privilegi quan ens proposem precisament la constitució d'una societat on no n'hi hagi cap? No s'entén, si no, és també per motivacions egoistes, que es refusi una part de l'herència mentre es re- clama l'altra.

N'hi ha que temen que els "regionalismes" puguin ser un motiu de divisió de la classe treballadora, i això estaria molt ben dit si s'entenia que ho han estat i continuaran essent-ho, com ho són avui, no pas perquè ho vulguin les comunitats subjugades, sinó gràcies a l'actitud superior de tots aquells, alguns socialistes inclosos, per dissort, que creen o volen crear sucursal, la qual cosa és ban bé el contrari d'aliar-se o de formar un sol bloc entre iguals. Darrera d'això hi ha la idea que els nacionalismes són una arma de la burgesia, idea del tot incompleta si no s'afegeix que també ho és el nacionalisme institucionalitzat de les burgesies jacobines.

Crec en l'internacionalisme proletari; m'importa, i molt, que es facin fonedisses, d'una manera definitiva, les fronteres que drecen uns homes contra uns altres homes, però no penso pas que un grup cultural, que una comunitat formada per gent que comparteixen costums i història i, per damunt d'això, la voluntat de conservar aquelles peculiaritats que fan que siguin ells mateixos, hagi d'esser l'enemic d'un altre grup que també vol que es respecti allò que el fa singular; ho serà, en canvi,  fins i tot si combrega amb les mateixesidees, quan l'altre tracti d'imposar-se-li. És entre gent amb personalitat suficient que es fan els pactes, les enteses; no hi ha cap més manera d'organitzar i a convivència. Per això em pregunto: a quin internacionalisme aberrant se'ns invita des de posicions xovinistes?

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid