En moments com l’actual, de tanta tensió, tristesa i esperança per al país, amb presos polítics i exiliats, amb una persecució de l’Estat sense aturador i amb la convicció ferma que no es pot renunciar als drets democràtics d’un país, la desaparició d’alguns personatges passa un punt inadvertida. Malgrat que persones com Eva Serra, que ens ha deixat a 75 anys, hagen estat fonamentals per al canvi polític i social que ha experimentat Catalunya durant l’última dècada. Sense la tasca de persones com ella, res no hauria estat igual.
Tot procés de canvi o de ruptura té un llarg treball al darrere que sovint és invisible i que, quan culmina, no acostuma a ser reconegut com mereix. La historiadora Eva Serra i Puig ha mort formant part de l’Assemblea Nacional Catalana, en la territorial del barri barceloní de les Corts. Els seus companys de militància, majoritàriament més joves que ella, comparteixen lluita gràcies, fonamentalment, a la tasca incansable desenvolupada per Eva i per tants altres durant llargues dècades en organitzacions ja extingides i, en el seu moment, clandestines. Formar-ne part implicava els entrebancs i l’hostilitat d’un Estat que ahir perseguia els seus companys i familiars com avui persegueix els qui han decidit obeir un mandat popular.
El bastiment de ponts i majories a favor del dret a l’autodeterminació, ratificat pels catalans durant els darrers anys —i reiterat una vegada més pel Parlament de Catalunya el passat dijous—, ha estat gràcies a un treball continuat com el d’Eva Serra, que mai no va perdre de vista els seus anhels polítics, malgrat que durant la seua joventut semblaven ben utòpics. La militància política, i sobretot els seus treballs acadèmics, sempre respectats, van tractar de mantenir, quan no d’encendre de nou, la flama d’un país que ella va conèixer tot just després de ser vençut, encara sota la llarga foscor del franquisme.
Aquell context de contrarietat extrema no li va impedir bastir ponts arreu del seu país, més enllà del Sénia i de la Jonquera, amb treballs acadèmics que explicaven els nexes d’unió presents durant la història moderna —període en el qual era especialista— trencats i amagats pels mateixos que la van perseguir. Precisament per aquella persecució, la seua família va haver de marxar a l’exili nord-català, a l’Estat francès, on mai no van deixar de desenvolupar la tasca política per la qual van lluitar i continuen lluitant.
Un llegat que molts han assumit i que alguns, fins i tot, n’estan pagant el preu des de la presó i l’exili, amb causes i causes a sobre en contra. Eva Serra demostrà, amb els seus treballs i amb les conferències que protagonitzà en l’àmbit acadèmic, que el preu que alguns estan pagant avui és el mateix que molts van pagar segles enrere per voler desenvolupar un model inclusiu i progressiu de societat que els més poderosos temien. En aquesta edició d’EL TEMPS en trobaran alguns exemples i els testimonis d’alguns dels qui la van conèixer de prop.
Poques persones poden marxar amb la satisfacció d’haver deixat el seu objectiu més a prop del que el van trobar. Eva Serra és una d’aquestes excepcions que el país mai no agrairà prou. Segurament, se’n va amb la llàstima i amb la ràbia d’haver comprovat que la persecució que va patir ella avui l’estan experimentant uns altres. Aquestes ratlles, per tant, serveixen per a tots els que, com ella, foren i són castigats per creure en la democràcia.
