Trenquem el silenci

Ahir mateix la plaça de l’Ajuntament d’Esplugues s’omplia de gent que denunciava que al poble faltava l’Adrià, un membre del CDR d’Esplugues, una de les persones represaliades invisibles, que són moltes. L’Adri està acusat de rebel·lió.

Des de l’anonimat molta gent troba vulnerats els seus drets. Des d’agressions en espais públics pel fet de portar un llaç groc fins a l’assenyalament de 9 professors i professores sense que hi hagi imputació judicial. Passant per la violència de l’1 d’octubre, les mesures cautelars a la Tamara Carrasco o la presó del Govern i els Jordis. Els nivells són diferents però tenen un eix comú important que és la persecució ideològica i la banalització del terrorisme i la violència.

Ahir la gent d’Esplugues va trencar el silenci, ho va fer amb una cassolada. Cal seguir trencant-lo; el silenci i la invisibilitat. La naturalització de la violència, l’aplicació injusta de la  justícia, l’exaltació de valors que cada cop són més aliens a la vida quotidiana. Estem assistint a la vulneració total dels drets humans a partir d’acusacions falses, la presó preventiva per als joves d’Altsasua i els i les membres del Govern de la Generalitat esdevé el símbol de la perversió de la llei per part de l’Estat. Deia Hanna Arendt: “El totalitarisme al poder utilitza l'administració de l'Estat per al seu objectiu de conquesta mundial a llarg termini i per a la direcció de les sucursals del moviment; estableix a la Policia Secreta com executora i guardiana del seu experiment domèstic de constant transformació de la realitat en ficció”. La lluita pacífica del sobiranisme i del feminisme trenca aquesta dinàmica que ens imposen, aquesta dinàmica que volen impulsar vomitant odi per produir ràbia. No ho aconseguiran.

La memòria i el reconeixement són elements necessaris, també, per a fer front a la ràbia. Cal fer visibles totes les persones represaliades, reconèixer les seves aportacions, el seu dolor, reclamar justícia per a cada cas. La crítica interna, i pública, constant que parla de “màrtirs” amb menyspreu i es dedica a exaltar el valor de l’anonimat no deixa de ser una manera d’oblidar el dolor. Cal que la resposta sigui la dignitat no pas la ira. La proposta no pas la victimització.

Cal fer visible l’Adrià que, simplement, no hi és perquè ha preferit marxar a lliurar-se a unes acusacions fora de tota lògica. Cal fer visibles les dones preses i exiliades: la Dolors, la Carme, La Marta, l’Anna, la Meritxell que semblen represaliades “de segona” . Cal fer visibles les conseqüències directes de la violència i la repressió quotidiana pel fet d’expressar unes idees. Cal fer visibles les conseqüències indirectes de la repressió: familiars, amistats, veïnes i veïns... que troben afectades les seves vides. No callarem diu el lema i això és, potser, el més important: trencar el silenci i el relat de ficció al que ens sotmeten. Trencar el silenci per fer visible la realitat, una realitat molt més corrent, serena i conciliadora del que molts voldrien.