El meu país ha decidit que aquest dimarts s'atura. Per dignitat i per decència. I jo formo part d'aquest país. I jo pararé. I pararé com crec que ho han de fer els periodistes que consideren que la seva feina és un servei públic. O sigui, explicant què passa. Perquè si ningú explica la vaga, la vaga no existeix. I del que es tracta és que aquesta acció tingui el màxim de ressò. Aquí i al món. I ho faré perquè diumenge aquest país em va fer sentir molt orgullós de formar-ne part.
Quan a dos quarts de 6 del matí vaig estar a les portes d'un col·legi electoral i al meu costat hi era el senyor que em ven el gra, el cambrer del restaurant on sopo cada divendres, la veïna a qui conec de vista però mai hi he parlat i desenes de persones a qui no coneixia de res, em vaig sentir molt orgullós de poder compartir amb ells aquell moment i ser dels seus.
Quan vaig veure imatges de centenars de persones de totes les edats que en qualsevol poble i ciutat del país eren agredides i humiliades per defensar unes urnes de plàstic, vaig sentir que jo estava al seu bàndol. Incondicionalment.
Quan milers de catalans que no volien votar perquè consideraven que el referèndum era una farsa, però veient les imatges de la brutalitat policial van decidir que no podien quedar-se a casa, com l'autor d'aquesta piulada que li adjunto aquí a sota, vaig refermar-me en la idea que serem capaços de crear una societat necessàriament plural, però humanament sòlida.
Quan diumenge vaig veure en diversos col·legis electorals gent molt gran i amb problemes de mobilitat anant a votar. I com centenars de persones de totes les edats els aplaudien, els deixaven passar, els ajudaven a caminar sota la pluja i de no se sap on apareixien cadires perquè poguessin seure, vaig pensar que jo amb aquesta gent vaig on calgui.
Quan avui he vist que els hotelers de Calella han fet fora la Guàrdia Civil i la policia espanyola que s'allotjava als seus establiments perquè preferien perdre els diners que els aportava la seva estada a canvi de poder mirar a la cara als seus conciutadans, he decidit que no falta gaire perquè vagi a allotjar-m'hi.
(Per cert, acotació: em sap molt de greu pels guàrdies civils i policies bona gent —que segur que n'hi ha, com no pot ser d'altra manera— que s'estaven en aquests hotels, però si comparteixen establiment amb companys disposats a sortir de nit al carrer, vestits de paisà, per anar a pegar gent pacífica, és que s'han equivocat de cos policial i de país. La policia està per protegir els ciutadans, no per apallissar-los injustificadament perquè has de demostrar una autoritat que has perdut i que mai més recuperaràs).
Hem estat atropellats per uns insensats armats dirigits per una banda d'amorals perillosos i patològicament mentiders i manipuladors que, a més, són uns inconscients i uns inútils. Inconscients perquè diumenge van dilapidar la seva credibilitat i perquè van crear centenars de milers d’indepes. I inútils pel que acabo d'exposar i perquè no van poder evitar que votéssim i, a més, tot el món civilitzat, a excepció de la premsa de paper subvencionada de Madrid, ha vist un estat robant urnes a mà armada.
Davant d'això, la nostra resposta és la dignitat i la resistència en mantenir-la. I fer-ho tots junts.
Comença el nostre desembarcament de Normandia. Ha arribat el moment de conquerir la platja. I de fer-ho pacíficament ferms. Seguim!
