x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Hi ha una lògica persistent i abusiva entre voler confiscar urnes i mantenir el dictador en el mausoleu que es va fer construir
A les urnes
16/05/2017 Hemeroteca

Aquests dies em ressona de manera persistent el títol del poeta anglès romàntic John Keats Oda sobre una urna grega (1819). És l’efecte de les últimes notícies, m’ensumo: el govern destina una partida a comprar urnes per al referèndum i s’embulla la troca fins al punt que un ex-ministre del govern de l’estat torna a proposar a aquest govern de l’estat, com ja va fer en ocasió del 9-N, que, si arriba el cas de la consulta ara, confisqui les urnes i prengui els mossos sota control. Em deixo altres respostes igualment expeditives. Deu ser això: davant tanta resolució punitiva sobre el referèndum em ve al cap un poema de fa dos-cents anys. Sembla que el temps no passi i estiguem un any sí i un altre també enrocats, amb la possibilitat de canvi així ofegada. Keats no hi entendria les meves cabòries, potser, però no crec tampoc que el molestessin. Estem parlant de perdurar de manera digna.

Keats no va compondre el poema al·ludint a les votacions de la pàtria de la democràcia ni res de semblant, sinó als dibuixos d’una urna bellament decorada segles abans. El poema recorre i celebra escenes immemorials que gràcies a l’urna perviuen. Malalt, Keats s’adreça a una urna probablement funerària,  antiga i resistent. Un d’aquells objectes que transporten a un passat remot que l’arqueologia estava recuperant llavors, quan Keats el va veure a Roma. L’urna estava en un museu. La seva contemplació es va endur el poeta cap a l’emoció de durar, de perdurar, de resistir amb bellesa els embats del temps. Keats moriria al cap de poc, ben jove, a vint-i-cinc anys. Els versos que va escriure han durat, per aquesta química còsmica que fa de la visió poètica ultrapersonal una il·luminació capaç de traspassar el temps, fins a qualsevol present. El poeta i traductor Marià Manent en va fer la versió catalana, que en els últims versos diu:

Quan la vellesa abati la gent d’ara
et quedaràs enmig d’uns altres dols, amiga
de l’home, i li diràs: ‘Veritat és bellesa,
bellesa és veritat’; i és tot el que a la terra
ara sabeu, i més ja no us caldria.

‘Veritat és bellesa, bellesa és veritat’. Fins en temps de la tal ‘postveritat’, la cosa segueix funcionant segons la mateixa premissa que Keats recupera dels filòsofs grecs. El poeta no s’ho inventa: ho rescata per al present. Ell, simplement, hi afegeix: ‘i és tot el que a la terra ara sabeu, i més ja no us caldria’. No necessites saber res més, et diu. Potser que hi tornem. Hi ha veritats ara mateix que són d’una lletjor insuportable: això és a la vegada bellesa, perquè revela fins a quin punt la vida col·lectiva està enverinada. Com ara, sobre el referèndum.

A les urnes, sí. Les enquestes, moltes i variades, indiquen que fins en el cas d’un referèndum no pactat amb l’estat una grandíssima part de la població catalana està disposada a anar a les urnes. Una enquesta no és pas ni la veritat ni la bellesa, és un indici. En canvi, és més que un indici que el govern de l’estat no estigui tampoc disposat a fer efectiva la resolució de les corts espanyoles de treure el cadàver del dictador del Valle de los Caídos, tot i haver perdut la votació parlamentària que, d’altra banda, no l’hi obliga. Aquesta lletjor, aquesta veritat insuportable, acaba sent una forma de bellesa. És una veritat –ni post, ni res més– que hi ha una lògica persistent i abusiva entre voler confiscar urnes i mantenir el dictador en el mausoleu que es va fer construir. La lletjor insuportable conté la bellesa de no acatar-la.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid