El projecte del Congrés sorgeix el maig de l’any passat, tot parlant amb les companyes d’Hèlia del treball que desenvolupen els Health Work Committees palestins, en el camp de la prevenció i intervenció en situacions de violències masclistes, des de l’atenció a la salut.
Analitzant comparativament la nostra realitat immediata, vèiem que les professionals dels serveis de salut som un dels primers contactes –possiblement el més important– que estableixen les persones que travessen situacions de violències masclistes amb els serveis que haurien de donar-los suport i solucions, tant individuals i específiques com col·lectives. Moltes de les persones que mai arriben a denunciar la situació que viuen o que no busquen suport de forma activa, sí que acudeixen als serveis de salut per les conseqüències evidents (físiques i psicològiques) que aquestes violències tenen sobre les seves vides.
Però ens trobàvem que, com a quasi-metgesses que som, no tenim coneixements ni eines per poder detectar les pacients que travessen situacions de violències masclistes, ni per acompanyar-les o oferir-los suport. Acabem convertint-nos, per tant, en una porta tancada i exercint violències nosaltres mateixes a través de les institucions que representem.
Tot i que la llei catalana per eradicar la violència, aprovada el 2008, obliga el Govern a “garantir que el professional sanitari té la formació específica adequada”, a les universitats no se’ns ensenya que totes les dones, sense cap excepció, poden patir violències: no només aquelles que arriben a urgències amb signes d’haver rebut una pallissa o amb un quadre agut d’ansietat. No se’ns ensenya que el que no es busca no es veu, i que si no en plantegem que les pacients que tenim davant poden ser supervivents de violències masclistes –a una de cada tres dones travessarà aquesta situació al llarg de la seva vida– mai farem allò necessari per identificar i eradicar el problema. Tampoc no se’ns ensenya com actuar si detectem un cas de violència, quines són les nostres obligacions, com abordar la situació psico-socialment, ni quins són els serveis podem posar a la disposició de la dona.
I és a partir d’aquest anàlisi que vam veure la necessitat d’apostar per la creació de coneixements crítics, posant al centre les necessitats reals de les persones: vam decidir-nos a facilitar l’aparició d’un espai, aquest I Congrés per a l’Eradicació de les Violències Masclistes des dels Serveis Socials i Sanitaris, que permetés aprofundir en la detecció de les mancances dels serveis sanitaris i d’atenció a les persones en tot allò relatiu a la prevenció, identificació i intervenció en situacions de violències masclistes; i que, alhora, donés coneixements útils i pràctics a les assistents i possibilités la creació d’eines per a la transformació del model educatiu i d’atenció a la salut, incorporant-hi la perspectiva de gènere i millorant, potencialment, la praxis que s’hi desenvolupa.
Les diferents violències masclistes en el sector sanitari naixen totes d’una base comuna, i és que la medicina ha estat de sempre, com moltes altres, una ciència feta per homes i per a homes. La visió androcèntrica de la salut i per tant, de la pròpia medicina, ens ha portat històricament a exercir unes violències d’arrel que s’han anat perpetuant i sistematitzant al llarg del temps. Un exemple clar d’això és el fet que la investigació de la fisiologia i patologia de l’organisme s’ha centrat principalment en l’home, excloent sistemàticament les dones de tot estudi i invisibilitzant així tots els condicionants específics: diferències biològiques, psicològiques, socials, culturals i ambientals.
Com és obvi, en una medicina basada en l’evidència científica, això ens porta a mantenir una pràctica molt esbiaixada: sovint, per considerar que homes i dones emmalaltim igual (quan les diferències biològiques són més que evidents), sempre a imatge de l’home; en altres ocasions, per tenir una concepció simbòlica de l’home i la dona com a éssers diferents i oposats; o per considerar determinada simptomatologia i paràmetres analítics com a normals en els humans en general, quan no són realment fisiològics entre les dones –encara que sí que siguin normals, si parlem en termes estadístics; homes i dones tampoc metabolitzem els fàrmacs de la mateixa manera, per exemple, ni ens afecten igual els condicionants ambientals (alimentació, contaminació...). És molt greu que a les facultats se’ns segueixi ensenyant a diagnosticar un infart de miocardi segons la simptomatologia més freqüent en homes, dient-nos que són atípics aquells símptomes més prevalents entre les dones, quan les malalties cardiovasculars són la primera causa de mort entre aquestes.
Per altra banda, un altre dels problemes principals és el menyspreu a la perspectiva psico-socio-cultural en salut. No incloure aquesta perspectiva en la praxis mèdica també comporta un gran biaix: mentre que els homes pateixen més de patologies agudes que requereixen assistència hospitalària, les dones acuden més als centres d’atenció primària per patologies cròniques relacionades amb el cansament i el dolor i, a més, tenen un pitjor estat de salut percebut. I mentre no siguem capaces d’analitzar les causes de tot això –el rol assignat a les dones i l’obligació d’ocupar-se de les tasques de cures, amb la sobrecàrrega que això comporta– no podrem donar l’atenció més adequada a la meitat de la població. Desgraciadament, però, tot això no es sol tenir en compte des dels serveis sanitaris: l’infraesforç diagnòstic i terapèutic al qual es veuen sotmeses les dones per un sistema de salut que inivisibilitza i jerarquitza, també és violència masclista.
Aquest infraesforç terapèutic, però, xoca frontalment amb una psiquiatrització i sobremedicalització de la dones: en lloc d’abordar els malestars de forma integral i considerant el seu context socio-econòmic i l’estructura familiar i relacional, es tendeix a atribuir-los a problemes psiquiàtrics i somatitzacions exagerades, contribuint a l’estigmatització de les dones i a la perpetuació de les desigualtats de gènere: una dona sedada és més vulnerable i té menys capacitat de resposta davant les causes que degraden la seva salut.
I encara hi ha més exemples: s’exerceix violència des d’unes relacions de poder metge-pacient, en part preestablertes, que nosaltres reforcem en la nostra pràctica diària, per exemple a través de la infantilització de certes pacients. Exercim violència quan atenem sense tenir en compte que una de cada tres dones ha patit violències masclistes i, per tant, no anem a buscar-ne els indicis per poder-les identificar. Exercim violència quan diagnostiquem un cas de violència masclista i no sabem com gestionar-lo: ni com actuar ni quines són les eines de les que disposem. Exercim violència sovint sense ser-ne conscients perquè no se’ns forma per poder afrontar i/o canviar certes situacions, i és per això que en part vam voler buscar en aquest Congrés una formació adequada, que ens permetés prendre consciència de les nostres mancances i les males praxis que portem a terme, així com dotar-nos d’eines per poder canviar-les.
Múltiples estudis, fets també a casa nostra per investigadores com la Lucía Artazcoz, aprofundeixen en la relació entre gènere, classe i salut. L’estat de salut de les dones, mesurat a través de paràmetres amb demostrada fiabilitat com l’estat de salut percebut, acostuma a ser molt més fràgil que el dels homes, diferència encara més accentuada entre les dones de classe treballadora i amb doble jornada laboral.
La feminització de la pobresa, doncs, va associada inevitablement a un empitjorament de la salut de les dones: en empitjorar els condicionants materials de la vida (pitjors condicions d’habitatge i ambientals, precarització de la vida i el treball amb la sobrecàrrega piscològica que això comporta, destrucció de l’estat del benestar i reassignació de certes tasques de cures a l’àmbit domèstic, etc.), empitjora també la salut dels grups més vulnerables a tots aquests condicionants o específicament a alguns d’ells, com ara les dones de classe treballadora, sense oblidar les especificitats de les joves, les migrants o les dones amb diversitat funcional, entre d’altres.
Violència és invisibilitzar aquests processos sistemàticament; és, malgrat haver-hi estudis concloents al respecte, ignorar-los i desenvolupar polítiques perpetuadores o que carreguen encara més els grups vulnerables; és assumir que és natural que aquests col·lectius de dones en situació de precarietat tinguin un estat de salut pitjor que la resta de persones, i no actuar per combatre-ho. I aquestes violències institucionals s’exerceixen també de forma molt directa des dels serveis d’atenció a la salut.
Efectivament, aquesta culpabilització de les dones no identificades amb el seu rol assignat –ja sigui per opció personal, o per condicionants socials, econòmics, culturals, biològics o psicològics– es dóna tant a nivell de la societat en general com a nivell dels serveis sanitaris.
Resulta molt interessant donar-li la volta a la qüestió i plantejar quin ha estat, al llarg de la història, el paper dels professionals de la medicina en la construcció i perpetuació del rol de dona-mare, que es troba a l’origen de les violències i coaccions associades a la qüestió de la maternitat: nosaltres pensem que el paradigma biomèdic ha tingut un paper clau a l’hora de reforçar i perpetuar el rol assignat a la dona, mitjançant la invisibilització, la patologització, l’estigmatització i jerarquització de certs trets diferencials.
Una de les explicacions que trobem rau en el fet que en l’obstetrícia ha pràcticament monopolitzat, fins fa poques dècades, l’estudi de la salut diferencial de les dones i les teoritzacions sobre el nostre cos. Això ha conduït, per una banda, a una atenció a la salut de la dona deficient, invisibilitzant la gran majoria de les nostres necessitats i condicions, com comentàvem anteriorment, i impedint un abordatge integral de la nostra salut. I, per altra banda, ha contribuït a reforçar la idea, perfectament encaixada en el paradigma mecanicista del cos humà, de la dona com a ésser la funció principal del qual és la reproducció.
Fixem-nos en el paral·lelisme que s’estableix entre la divisió sexual de treball i les conceptualitzacions de la salut: es sol entendre la salut com aquell estat que ens permet viure de forma independent i posseir i mantenir les capacitats necessàries per a ser éssers productius integrats al sistema socioeconòmic capitalista. En general, doncs, l’estat saludable s’assimila al cos d’un home blanc, d’edat mitjana, i perfectament capacitat per al treball productiu; si intentem conceptualitzar, en contraposició a aquest estat de salut general, l’estat de salut específic de la dona, probablement trobem que és aquell que li permet realitzar les tasques reproductives, la més icònica de les quals és, pròpiament, parir descendència.
És evident, doncs, que tot un seguit de violències –des de l’obstètrica, fins a la institucional relacionada amb la penalització legal o social de la decisió d’avortar, passant per la mercantilització de les teràpies de reproducció assistida– s’exerciran amb intensitat incrementada sobre totes les dones que no compleixin a la perfecció amb el seu rol assignat, també des dels serveis sanitaris, que no hem d’oblidar que desgraciadament en alguns casos segueixen altament influenciats per les institucions eclesiàstiques.
Estem molt contentes de com ha anat tot plegat. Les assistents van donar una molt bona resposta al Congrés i una de les conclusions que més va destacar va ser la de la necessitat que això no acabi aquí, sinó que se li ha de donar una continuïtat real a aquest al projecte perquè cada any esdevingui més gran i arribi al màxim d’estudiants i professionals possible. De fet, de l’última sessió d’aquest I Congrés en va sorgir una comissió encarregada d’organitzar-ne un segon a un o dos anys vista.
A la vegada, però, som crítiques, i sabem que hem d’aconseguir ser moltes més. Moltes i molts més: una de les coses que ens va impactar va ser la baixa assistència d’homes. Cara al pròxim congrés creiem que és necessària fer una major feina de difusió per arribar a més persones i que no quedi ningú sense assabentar-se’n.
A banda d’això, es va estar parlant al llarg del congrés, tant per part de les ponents com de les assistents en general, de la necessitat de fer extensible la formació en gènere i violències masclistes a totes aquelles persones que atenent dones des de l’àmbit sanitari. Aquesta, segons vam veure, és la porta d’entrada lògica de les víctimes a la institució i la justícia. Per tant, no es poden trobar amb professionals que no sàpiguen detectar el que estan patint, que no sàpiguen com tractar-les o com acompanyar-les fent la derivació pertinent. Es va dir que aquesta formació ha d’estar present des de l’inici de l’aprenentatge de les competències com a professionals, i que la manera més lògica de fer-ho plausible és que s’incorpori dins dels currículums dels estudis de grau.
En l’impàs, però, ens trobem tota una generació de professionals que estan mancades d’aquesta formació, i per aquest motiu vam trobar que seria molt necessària la realització de cursos específics obligatoris per totes les professionals, com a mínim, d’atenció primària i dels serveis d’urgències.
Es va parlar molt al llarg de tot el congrés, també, de la necessitat del treball en xarxa. Com es va descriure al llarg de les diverses ponències, hi ha tot un seguit d’eines a les quals recórrer en cas de violència masclista, però el fet de no tenir-ne una visió integral i que no estiguin integrades als protocols d’intervenció, sovint suposa una pitjor atenció. Per aquest motiu, va quedar ben palès que és molt important que totes les associacions/organitzacions estiguin molt ben interconnectades i hi hagi una comunicació fluida entre aquestes. I per a això cal, també, una plena coneixença per part de les professionals de totes les eines disponibles.
En conclusió: creiem que és necessària i urgent la formació específica en violències masclistes, i transversal amb perspectiva de gènere, tant a les universitats a través de la modificació dels plans docents, com directament a les àrees d’assistència sanitària. Van sorgir propostes metodològiques per treballar en l’assoliment d’aquests objectius, i properament engegarem projectes en aquest sentit, tant apel·lant les institucions perquè introdueixin canvis com per seguir generant coneixement crític i alternatiu, transformant consciències i adequant l’educació formal i l’atenció sanitària a les necessitats reals de les persones, incorporant-hi les perspectives feministes.
