Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El cas Bershka: la banalitat del mal

Moció @CUPTarragona i @CauDeLlunesAftr perqué Ajuntament Tarragona retiri acusació pel cas Bershka

26/10/2016 Jordi Martí Font
Jordi Martí Font és membre de la CGT, de l'Ateneu Llibertari Alomà, del Col·lectiu Independentista del Priorat, Conseller per la CUP a l'Ajuntament de Tarragona Jordi Martí Font és membre de la CGT, de l'Ateneu Llibertari Alomà, del Col·lectiu Independentista del Priorat, Conseller per la CUP a l'Ajuntament de Tarragona

Josep Fèlix Ballesteros, Pau Pérez Herrero, Javier Vilamayor, Begoña Floria, Josep Maria Milà, Elvira Ferrando, Anna Santos, Francesc Roca, Ivana Martínez... Alejandro Fernandez, Inmaculada Rodríguez, María Isabel Negueruela, José Luis Martín... Josep Maria Prats... Rubén Viñuales, Pedro Sánchez, Sonia Orts, Beatriz Pérez... Albert Abelló, Cristina Guzmán...

De valtros parlava Hanna Arendt quan explicava què era la banalitat del mal, perquè valtros el passat dilluns 24 d'octubre de 2016, vau votar que no volíeu que l'Ajuntament de Tarragona deixés d'exercir l'acusació particular contra el Diego, la Laia i el Santi, contra els moviments socials de la ciutat i contra el feminisme dels nostres carrers pel cas Bershka. Vau demanar que la sentència del judici del 9 i 10 de novembre següents tingués el veredicte de «culpables» i així els tanquin dos anys a la presó. Segurament, alguns ni us en vau adonar però és això el que vau votat; i en això consisteix la banalitat del mal...

I jo em pregunto: culpables de què? De no tenir por? De pintar amb guix un cos al terra per representar les dones mortes per la pressió estètica? Culpables de voler fer més humana aquesta ciutat? Culpables de no callar? Efectivament, perquè en el regne del silenci, no callar és un delicte que totes les persones que no som mortes estem obligades a fer tants cops com calgui.

Deia l'Alejandro Fernández aquests dies al seu Facebook que la Laia, el Diego i el Santi són culpables de confondre «la libertad de expresión con las coacciones, el vandalismo urbano y la impunidad» i les seves paraules feien un tuf pudent conegut, pudien a Carl Schmitt. A ell, responia Walter Benjamin que «Per als oprimits, l'estat d'excepció és la regla» i a Tarragona, el 2016, encara és així si penseu que un guix pot ser una arma perillosa.

Aquesta setmana, l'associació de la Guàrdia Urbana Asemit feia públic un comunicat en què exigia, ni demanava ni proposava, EXIGIA «a tots els regidors de l’Ajuntament de Tarragona la defensa dels seus treballadors municipals». Quan demanaran, les ments redactores del comunicat i de les regidores i regidors que avui han votat que no, la defensa de les treballadores de l'Institut Municipal de Serveis Socials, per exemple, amb la presentació de l'Ajuntament com a acusació particular contra l'alcalde Josep Fèlix Ballesteros i altres en el cas Inipro? Mai. Perquè hi ha temes en què la presumpció d'innocència existeix i altres en què el que es busca és només l'escarment. El cas Bershka és dels segons.

Mai ens fareu callar i mai oblidarem els vostres noms. El futur és nostre, de totes i tots, i no som cucs, mai ho hem estat, som persones i per això ens voleu fer callar! I no callarem, perquè coneixem perfectament aquesta ciutat i la cultura que ha generat, la Montserrat Abelló entre altres, i és amb ella que us diem en veu alta:

 

Amollo en la nit

la veu amarga o

la veu esperançada.

I aprenc a dir que NO.

 

Que ja no és temps de plorar

ni de lamentar-se, ni tampoc

el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que NO.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid