Carles Sastre, exmilitant de Terra Lliure: ‘No em queixo, forma part del contracte’

El sol no contraresta la frescor de la brisa de l’hivern, que ja s’acosta. Al barri de Rocafort, a Barcelona, Carles Sastre escolta els seus companys de la Confederació Sindical Catalana i fa breus comentaris mentre mira, de cua d’ull, cap a la porta. Duu una camisa de quadres que temps enrere s’hagués dit que era de pagès. Les ulleres de pasta, negra i gruixuda, amaguen uns ulls clucs. Suggereix d’anar al bar de la cantonada. “Aquí hi ha massa gent i no em deixarien tranquil”, afirma.
 
Durant la seva època d’estudiant, Carles Sastre va ser militant del Front Nacional de Catalunya i cap al 1973 va decidir fer un salt cap a ÈPOCA, l’Exèrcit Popular Català. Segons ell, és un canvi bastant lineal que, a més, no va fer sol. “ÈPOCA s’entén com el fil conductor entre la gent que va fer la guerra, i la resistència al franquisme. De fet, el fet armat a Front ve pràcticament des dels seus inicis, amb un antifranquisme no entès com que el problema és Franco, sinó més aviat com una reivindicació nacional. És més, els pares polítics d’ÈPOCA vénen de Front.” El juliol de 1977 va ser detingut, juntament amb Àlvar Valls Oliva, Montserrat Tarragó i Domènech, i Josep Lluís Pérez Pérez sota l’acusació d’haver posat la bomba al pit que va matar l’empresari Josep Maria Bultó Marquès. Després de passar cinc mesos a presó, el novembre del mateix any se li va aplicar la Llei d’Amnistia espanyola i va ser alliberat. Tanmateix, el ministre espanyol Rodolfo Martín Villa va apel·lar, i va intentar empresonar-los novament per l’atemptat d’ÈPOCA a Joaquim Viola i Sauret, el gener de 1978. Carles Sastre va travessar la frontera i marxà a París. Davant preguntes respecte a aquests fets, fa muts i a la gàbia.
 
Però arriba un moment en què ÈPOCA deixa de tenir sentit. “Es dissol, bàsicament, perquè no es fa una lectura correcta de la Transició. Hi ha una mena de desajust dels tempos, ja que està més ancorada a l’antifranquisme, i amb la Transició aquesta fórmula deixa de tenir sentit.” És aleshores quan neix Terra Lliure, que “surt de la Transició mateixa; és la nova resposta.” Durant la seva creació s’estableixen contactes amb ETA. Ell matisa que eren regulars però espaiats en el temps. “Crec que no tenien gaire a ensenyar-nos, perquè cada situació és molt específica i perquè, a nivell de formació militar, poca cosa ens podien ensenyar als que proveníem d’ÈPOCA. Ara m’he passat dos pueblos, però és així. Crec que ja hi havia prou formació per a poder assumir la situació, modèstia a part.” Tot i que assegura que pot haver-hi gent que no ho vegi així, que sí que hagin tingut aquesta sensació de subsidiarietat amb ETA. I ho acompanya amb la seva tesi del bolet: vendre que Terra Lliure és un derivat d’ETA i que sorgeix a Catalunya com un bolet, és a dir, que no hi ha antecedents. “S’intenta dir que el fet armat és una anomalia, i que via País Basc circula un virus aliè a l’organisme, i no ho crec així. El sentiment de lluita sempre ha existit a Catalunya. Amb alts i baixos i segons els contextos polítics i socials, però sempre ha existit.”
 
Terra Lliure es configura com una organització armada independentista catalana, d’ideologia marxista-leninista, que té per objectiu fer front al model de transició que s’estava duent a terme i crear un estat socialista independent als Països Catalans. Segons Carles Sastre, podia haver-hi un lideratge, però les decisions es prenien d’una manera prou col·lectiva atesa la naturalesa de l’organització. “I és que no és el mateix quedar a un bar per xerrar sobre coses banals que sobre on posarem una bomba. Havíem de marcar un sistema de seguretat per blindar la fragilitat de l’organització.” Terra Lliure és el rebuig a la Transició. Segons ell, es basa en tres oblits: la guerra dels tres anys, el franquisme, i la transició en si mateixa. La transició era bonica i perfecta perquè ningú s’hi oposava. Els sectors polítics i socials que no li donaven suport eren marginats per consens polític. “Per això els tres oblits; perquè la transició s’engrana a partir de crear una visió col·lectiva social que oblidi el que ha viscut.”
 
Els inicis de Terra Lliure van ser durs i complicats. El gener de 1979 mor Martí Marcó, un membre de l’organització abatut per la policia. Poc després, al juny, mor un altre militant, Fèlix Goñi, en esclatar-li una bomba que manipulava. Un altre membre de l’escamot, Quim Pelegrí, resulta greument ferit en esclatar-li una bomba. Després d’aquest any fatídic, el 1980 s’incorporen nous militants provinents d’altres projectes anteriors on la lluita armada era un dels referents: exmembres d’ÈPOCA o del FAC (Front d’Alliberament Català), o d’altres organitzacions independentistes, com el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional) o el IPC (Independentistes dels Països Catalans). Després del cop d’estat del 23-F, Terra Lliure segresta, el 21 de maig de 1981, el periodista Federico Jiménez Losantos, que s’havia convertit en objectiu de l’organització per haver convocat el Manifest 2300 en contra del català i el seu ensenyament a les escoles públiques. L’alliberen el mateix dia després de disparar-li un tret a la cama, i un cop recuperat, Losantos marxa de Catalunya. Es viu com una de les primeres victòries de Terra Lliure.
 
El 1985, Carles Sastre torna a ser detingut després que la policia els seguís des de França. “No em seguien a mi concretament i, de fet, quan em detenen no sabien a qui havien detingut. No és una casualitat, perquè les casualitats no existeixen. Però no sabien qui era. Després obren tots els paquets, i la condemna és en relació a Bultó i a Terra Lliure.” Tant ell com altres militants de l’organització van denunciar tortures mentre eren a les dependències de la policia. “Una altra tesi: sistemàticament es denuncien tortures, hagin o no existit. Però jo entenc que, pel que a nosaltres respecta, si es denunciaven, era perquè hi eren. Tothom ho sabia, el que passava a Via Laietana. Si els demòcrates miraven cap a una altra banda –cosa que no retrec, ja que és legítim i el seu problema- era perquè formava part del model de sistema que s’estava creant. Si comparteixes el model i saps que això hi és, i veus les disfuncions que té, et dediques a mirar cap a una altra banda.” Sense gairebé ni un pestanyeig, segueix. “A mi també em van torturar.” Un breu silenci s’escola rere les seves paraules. “Quan tu aproves una llei que et permet retenir un detingut durant deu dies, no és perquè expliqui el que sap, ja que amb mitja hora en tens prou. O potser amb tres dies. Però si passes de tres a deu, per alguna cosa serà. No siguem ingenus. Deu dies et permet forçar la màquina els primers dies i posar antiinflamatori els darrers.” Això, explica, permet jugar amb la son, la gana, la set i altres privacions. “Alguna història elèctrica i cops... alegres. Però no em queixo, forma part del contracte” Assegura que a vegades fem un ús dels mots que els acaba desvirtuant. Ho diu en relació a la diferència entre tortures i maltractaments, ja que segons ell les tortures són a nivell estructural, mentre que els maltractaments són una altra cosa. Extremem la terminologia, universalitzem els conceptes de tal manera que al final no voler dir res, perquè ho volen dir tot. Així que una cosa és torturar, i l’altra maltractar. “Quan tortures vols destruir la persona, vas a trencar-la. Amb les detencions intenten dues coses: treure informació i trencar. I, fins i tot, una tercera: treure un relat.” Afirma que els policies no poden presentar un atestat al jutge amb una sèrie d’elements inconnexes, sinó que han de construir un relat, una història. Cal aconseguir quadrar la novel·la i, com més costa, més matxuquen.
 
Carles Sastre és el militant de Terra Lliure que ha estat empresonat més anys. “He estat dotze anys a presó, diria que he sigut el que hi ha estat més temps. Però si algú diu que hi ha estat més que jo, i no regalen cap pernil, tot seu, pitjor per ell. Si algú diu que ha fet més, que se joda”, diu rient. Va passar per les presons de Carabanchel, Sòria, de pas Saragossa, i Lleida. Explica que, depèn del moment, les condicions són molt diferents. Lleida era de preventius i tenia una comuna de polítics on entrava tothom, que s’omplia o es buidava en funció de les detencions al País Basc. “Era una mena d’aparta-hotel, en el sentit que igual érem 20 o 30, com 7 o 8.” Ell sempre diu que ha viscut a la zona alta de Lleida, a una ciutat-jardí. A Sòria no s’hi va estar gaire temps. “Era una mena de claustre mongil, per dir-ho així. Allà no es bellugava res”. En aquella època, el model de funcionament del sistema penitenciari català era molt diferent de l’espanyol. A Catalunya, a les presons hi havia educadors i activitats diverses, mentre que a la resta d’Espanya això encara no es feia. “Per això Carabanchel era més caòtic, selvàtic. Al principi és un dóndecoñoestoy, però t’hi has d’acabar acostumant.” Mentre era a presó mantenia el contacte amb Terra Lliure a través de gent que li venia a passar informació, però “t’arriba tot a misses dites i passat per trenta filtres.”
 
El 1985 van detenir, segons ell, el nucli irradiador –que dirien ara- de Terra Lliure, de manera que calia refer l’estructura. “En tota detenció sempre deixen fils, i no saps si allò que queda és sa o no. M’explico: si tens un problema, per exemple, amb un grup de rebenta-llunes, els pots agafar tots; però si va més enllà d’això i té reivindicacions socials i polítiques, posar en marxa la informació costa molt. Per això, si en tens 5, agafa’n 4, perquè aquest últim et portarà a tercers. És lògic il·lògicament, però forma part del joc.” En ple procés de reestructuració, el 1987, l’atemptat d’ETA a l’Hipercor va suposar un desastre per Terra Lliure. “La tesi és una mica políticament incorrecta. Jo crec que ETA posa les bombes i la policia posa les víctimes. Em consta que allò estava allà, com sempre, i enlloc de desallotjar i acordonar van seguir fent entrar gent.” Ell, com a militant de l’organització, ja feia temps que denunciava que la dinàmica d’ETA a Catalunya era inacceptable. “Si no ho fas a casa teva, per què cony vens a fer-ho a casa meva? Crec que aquí es van passar tres pobles.” Assegura que les cagades hi són, és indiscutible. El problema és quan la probabilitat de la cagada arriba a extrems que depassen el senyal d’alarma. En el cas de Terra Lliure, la cagada és el mateix any, el 1987, quan una bomba posada en el jutjat de les Borges Blanques, a les Garrigues, mata a una veïna. “És una casa vella, un armari metàl·lic que cau sobre un envà i hi ha una senyora dormint a sota. És una cagada, no ho discuteixo, però no és el mateix que un Hipercor.” Sigui com sigui, l’atemptat de l’Hipercor duu a un procés de punxada a Catalunya respecte als moviments independentistes armats.
 
I és que, segons Sastre, no s’entén l’independentisme fins als anys 90 sense Terra Lliure. O, almenys, fins la catàstrofe del 92, referint-se a les detencions i a l’esgotament del model, igual que havia passat amb ÈPOCA amb la fi del franquisme. “L’assumpció de la transició com a bona, com el millor món possible, transcendeix, i el model de Terra Lliure s’esgota. No som capaços de preveure-ho i de pensar què cony es fa a partir d’aleshores, de modificar el model mentre s’és a temps ni de preveure la mutació o esgotament i formular noves propostes. Entrem en una mena d’standby.” Quan l’organització es va separar entre l’Assemblea III i l’Assemblea IV, ell es va quedar amb la tercera, ja que entenia que el procés de disgregació de Terra Lliure era un error. Per ell, Terra Lliure era el ciment que unia amb certa cohesió el sector independentista i, en el moment en què algú hi posa més sorra que ciment –referint-se a alguns sectors polítics concrets que no vol especificar-, deixa d’enganxar. El trencament i la tensió política es trasllada a l’organització, que deixa de tenir la seva funció.
 
L’ex-militant de Terra Lliure afirma que en l’Europa actual és molt difícil plantejar-se que neixin a Catalunya grups armats per la independència, i més després dels atemptats al Bataclan, a París. Igual que creu que no és possible que Espanya tregui els tancs, “per començar, perquè no tenen diners per pagar els peatges”, afegeix amb un somriure. “Això sí, hi haurà un desplaçament del discurs polític encara més cap a la dreta. El poder és una ficció, però en tens més com més por tenen els altres. La por puja i baixa perquè,si no, no viuríem. És pura higiene mental, però ara mateix hi ha por, i la por es transforma en dreta política.” Assegura que, al cap i a la fi, aquesta dreta que ara augmentarà és la mateixa contra la qual ell va lluitar. Explica que, quan el van detenir i mentre el torturaven, els policies nacionals no li paraven de dir que cambiaran los políticos, pero nosotros seguiremos aquí o tenéis que hacer que cambien las leyes de detención, porque vosotros volveréis a ser detenidos y nosotros seguiremos aquí. “I realment és així. Que se segueixi commemorant Franco vol dir que la transició no es va fer bé. Segueixen els del franquisme i els de la transició. Els sediments són els mateixos. Removem de tant en tant amb una cullera, fins que no sabem qui és qui. Els sediments es mouen de lloc, sí, però segueixen allà.” I, amb aquesta reflexió final, se’n va.