Aquests darrers temps, Manuel va viure més d'una experiència traumàtica que va sacsejar el seu cos i el seu ànim; però que, creatiu com era, li serví d'incentiu per dur endavant un nou cicle literari.
Primer fou la superació d'un càncer, que si li manifestà a principis del maig de 2011 (la setmana posterior a la mort de la meva mare). Recordo que Lluïsa em telefonà per dir-me que en Manuel era hospitalitzat al Trueta. El diumenge l'havia dut (per força) a urgències, perquè ja feia uns dies que no es trobava gens bé. Allà li van fer una anàlisi i el van intervenir el mateix dia perquè li van localitzar un tumor al budell.
La intervenció va anar molt bé i la recuperació va ser, dins del que permetia un cas greu com aquell, força ràpida i reeixida. Això va possiblitar que ell s'aboqués ben aviat a la redacció de la novel·la Diana Palmer i que l'acabés (cosa que, de vegades, semblava que no havia de passar mai, perquè la reescrivia i corregia una vegada i una altra...).
L'any abans de l'aparició de la seva malaltia, el 2010, ja havia publicat una altra obra narrativa, Janna, que l'havia concebut com la primera d'una trilogia de la qual Diana Palmer havia de ser la segona baula del projecte. Una trilogia que inicialment batejà amb el nom de “Encontres amb Thànatos”.
Recordo el dia que vam presentar Janna a Figueres, a l'estiu d'aquell any 2010, a la llibreria de la cooperativa Abacus, amb Rosa Trias. Manuel estava un xic inquiet, perquè era perfectament conscient que havia iniciat una nova aventura literària i estava molt pendent de les nostres reaccions sobre la nova obra. Unes reaccions que, no cal dir, van ser molt i molt positives.
Janna va tenir una bona acollida crítica general. D'entre les recensions que aparegueren, deixeu-me fer un esment destacat del veritable estudi que li dedicà Joan Ferrerós (un text que també contenia molts de records evocatius sobre l'autor). L'acceptació crítica va ser tal que l'obra rebé el premi de literatura Liberpress del 2012 (gràcies, en gran part, als bons oficis de Carles McCragh).
Una intervenció quirúrgica al cor fou el segon sotrac que patí, a principis del 2015, però també en aquella ocasió la intervenció fou reeixida i el restabliment força ràpid. Aquell mateix any 2015 va publicar-se finalment Diana Palmer. La novel·la, força més extensa que l'anterior, va complir les millors expectatives que els més optimistes s'havien fet. Crec que és la seva obra mestra. Llegiu-la, ja que l'acte de lectura és el millor homenatge que es pot fer a un escriptor.
Un temps abans de la publicació de Diana Palmer ja havia començat la redacció de la tercera peça de la trilogia, una novel·la que havia de tenir també com a títol un nom de dona, com les dues anteriors, però que en aquest cas era doble: Íngrida- Àfrica.
La tenia força avançada quan, fa un parell de mesos, se li va manifestar la malaltia autoimmune que havia de ser definitva. En un principi no ho semblava, que hagués de ser mortal, malgrat el dolor i l'ofec que patia. La mort, fins i tot quan és anunciada, sempre ens sorprèn.
Van arribar a donar-lo d'alta de l'Hospital i el van traslladar a casa de la seva filla Consol i d'en Toni, on durant els primers dies va poder escriure, del llit estant, la part final de l'obra. Escrivia de nit, sense dormir, febrilment. Durant el dia Mireia o Marta li passaven els manuscrits a l'ordinador.
Ell deia que ja la tenia resolta, feta, la novel·la. Però el desenllaç final impedí que acabés d'arrodonir-la, perquè els darrers dies no va poder escriure res.
Hi ha una actitud sense dubte heroica, en aquest seu enfrontament constant, un cop i un altre, amb la mort. Aquest encontre amb Thànatos, Manuel només podia fer-lo amb les armes del creador. Així, doncs, l'escriptura es convertí en un acte d'afirmació de vida.
De les visites que, com molta altra gent, vaig poder fer-li en aquesta etapa final, recordo especialment la d'un dijous a la tarda. Jo venia de fer classe a la facultat de Bellaterra i, de tornada a Figueres, vaig passar per Girona. Ell tenia el cap clar, escrivia des del llit i encara no patia els mals punyents de l'etapa final.
No sé com va anar que em començà a parlar que, en un futur no llunyà, la humanitat s'hauria de plantejar poder viure fora de la terra. I també vam especular sobre l'existència d'altres móns. Això féu que parléssim de Giordano Bruno, que fou un dels pensadors que ja al segle XVI endevinà, contra el criteri majoritari, que l'univers era infinit.
Manuel va voler incorporar una referència a aquest autor en el llibre que redactava i vam començar a cercar dades en la magnífica biblioteca que tenen a ca la Consol i en Toni.
Era com en els temps que redactàvem l'Enciclopèdia Ulisses (que fou el moment quan ens vam conéixer –fa uns 33 anys). Aquest dijous de finals de maig va ser un moment evocador i ric, de companyonia i de comunió en el treball compartit, com tants altres havíem viscut abans, però aquest va ser l'últim.
Enmig dels llibres, vaig trobar un volum de la mateixa Enciclopèdia Ulisses, dedicat a L'univers, on es reproduïa un fragment de l'obra de Giordano Bruno El sopar del dimecres de cendra:
Us llegeixo el fragment:
“[el cel] és l'espai immens, la zona, el continent universal l'etèrica regió per la qual el tot discorre i es mou. Allà estels innombrables, astres, globus, sols i terres sensiblement es veuen i, infinits, s'enraonen amb seny (...) Hi ha, doncs, sols innombrables i terres infinites que semblantment circumdeixen aquells sols (...)
Després de la lectura, ell assentí amb el cap i digué “Això, això, és això”.
Ara ell s'ha dissolt en aquest infinit.
Com a mena de comiat final, deixeu-me llegir aquest seu poema, publicat en l'Antologia de poesia social catalana que preparà el seu amic Àngel Carmona:
He de tornar.
Per l'alt camí coster, entre les vinyes,
vindré de nou, amics. Verdor de vinya,
mirant al mar.
Jo tenia una barca. El meu somni.
La meva barca.
Vindré
i no em reconeixereu...
