Pandora, la dels vents, i nosaltres, de part dels bons

Podríem dir que les anarquistes, sempre, al llarg de la història i de tota la terra, han demostrat àmpliament la seva intel·ligència i la seva astúcia. Sempre han anat un pas -o diversos quilòmetres- més enllà del que el poder volia o feia per a la majoria, i sempre han donat mostres de gran atreviment simbòlic i real.

I ara, sense cap mena de dubte, estem assistint a una nova forma de posar-se al capdavant de la societat. Sinó, com s’entén que els que han creat un “grup terrorista criminal” no hagin fet cap atemptat? Com s’entén que no només fessin pública la seva constitució com a “grup terrorista criminal” sinó que a més donessin un correu de contacte per si algú es volia afegir a “fer el mal”. Sense cap mena de dubte, estan desconcertant els antiterroristes practicant un terrorisme inexistent i aquesta és una nova forma de crear tendència.

Realment, les universitats de tot el món necessitaran moltes tesis doctorals per entendre les característiques d’aquests terroristes sense bombes, d’aquests detinguts unes setmanes acusats de ser dolents i alliberats sense proves. Que n’arriben a ser de malèvols! Són tan dolents que tot el que els atribueixen no ho han fet mai. És el súmmum de la dolenteria i de l’odi al sistema: fer el contrari del que la policia diu que fan i pel qual se’ls deté, se’ls emmanilla i se’ls posa ala presó uns dies.

En fi, els mitjans de comunicació catalunyesos, aquests dies, a banda del definitiu camí cap al procés, estan plens d’anarquistes i de Pujols, les dues cares del mateix país. “Pandora, Pandora, Pandora…” i “Diuen, diuen, diuen”… amb la diferència que als primers els anomene criminals malgrat no hi hagi proves per tal de mantenir-los a la presó i el segons (i família) serà sempre un prohom perquè sortia molt per la tele i recordava les cares de tothom amb qui havia parlat. I nosaltres, ja ho deia l’Ovidi, sempre, de part dels bons, amb els vents que no cap en cap caixa.