A pocs dies de la celebració del "Darrer diumenge d’octubre", el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) ha sorprès amb un comunicat de premsa on anuncia l'acord de fer suspensió de les seves activitats públiques (treta l’edició del número 300 de Lluita, en preparació), tot mantenint l’estructura interna i la finalitat del Partit.
En la nota, el PSAN remarca que "s’ha avançat, sovint, al seu temps, com ara en la proposta de Front Patriòtic (en la dècada dels 80 del segle passat), en tant que eina de masses per aconseguir la independència. Això era el resultat de considerar que la contradicció principal en la lluita (i, per tant, la primera a resoldre) és la dominació espanyola (i francesa) sobre la nació catalana; concretament, la dominació de l’oligarquia espanyola sobre les classes populars catalanes. Per això, el trencament d’aquesta dominació havia de començar amb la independència política reclamada per la majoria del poble català".
Ara bé, de fa poc anys ençà, el PSAN constata que ja "ens trobem en aquest punt del procés d’alliberament nacional i social al Principat (al País Valencià i les Illes és creixent la presa de consciència nacional i l’oposició a l’espoliació espanyola). Altres sectors socials i organitzacions cíviques i polítiques s’han afegit a la lluita, fins i tot encapçalant-la, però amb notables mancances, com ara els dubtes quan no l’absència de les esquerres en l’assumpció i direcció del clam d’independència i, potser com a conseqüència d’això, la no postulació d’objectius a mitjà i llarg termini".
El PSAN es va fundar l’any 1968, en temps de clandestinitat contra la dictadura franquista, al servei de la classe obrera i resta de classes populars en la lluita d’alliberament nacional i social de la nació catalana completa. L’any 1974 inicià la seva implantació al País Valencià i el 1976 a les Illes. El 1977 es va legalitzar com a partit polític a l’Estat espanyol.
Al llarg de la seva existència, el PSAN, com a concreció catalana del ‘marxisme d’alliberament nacional’, ha estat el principal impulsor de l’independentisme modern català, alhora que la seva presència continuada ha propiciat que no es trenqués, entre el marasme de les autonomies de la pseudo-democràcia espanyola, la reivindicació del triple objectiu propugnat: Independència-Països Catalans-Socialisme.
