Després de la reunió que va mantenir amb el primer secretari del PSC Miquel Iceta, Javier Lambán, president d'Aragó des de les darreres eleccions, va anunciar que derogaria la Llei de Llengües del 2013 "el més ràpid possible". Lambán va avançar que la nova llei faria explícita "l'existència de tres llengües a l'Aragó, en els termes que explicitava la Llei del 2009". Això no ha de fer xalar ningú, perquè només vol dir que el català recuperarà el seu nom, sí, però els seus parlants seguirem mancats dels drets lingüístics més bàsics, que només es poden aconseguir amb l'oficialitat. La Llei del 2009 només reconeixia una "zona històrica amb predomini del català, juntament amb el castellà".
De moment, Lambán ha comunicat la derogació de la Llei del 2013 -que denominava "Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental" (LAPAO) el català i "Lengua Aragonesa Propia del Área Pirenaica y Prepirenaica" (LAPAPYP) l'aragonès- sense proposar cap alternativa. Una mesura presa de cara al públic, per quedar bé amb tothom: per un costat, aprofitant que la reunió tindria ressò a Catalunya per la presència de l'Iceta, deroga una Llei catalanofòbica que realment es va quedar en paper mullat; per l'altre, s'estalvia anunciar una nova llei que li porta problemes dels sectors més reaccionaris de l'aragonesisme, deixant clar que "és evident que només pot haver-hi una llengua oficial a l'Aragó, el castellà". Jugada rodona, però mentrestant a la Franja seguim vivint en l'al·legalitat lingüística que només beneficia la llengua predominant.
Com diu la companya Marta Canales, del Casal Jaume I de Fraga, "això és una declaració de principis; el català és folklore i els catalanoparlants, ciutadans de segona". Per tant, continua sense haver-hi res a celebrar i molt per al qual continuar lluitant. Concretament, fins que se'ns garantisque el dret de parlar la llengua que vulguem, quan vulguem i on vulguem.
El LAPAO va ser una presa de pèl, correcte. Però la seua simple derogació no retornarà la vitalitat lingüística del català a la Franja ni farà pujar de nou el percentatge de parlants fins al 90%, quan ara és només el 50%. El que necessitem és una nova Llei que reconegue els drets de tots els parlants de català, que ens permetisque emprar-lo a l'administració i que l'ensenyament sigue de qualitat i amb el català com a llengua vehicular, i no pas com una simple optativa. Reconèixer el nom de la llengua mentre se la deixa morir no serveix de res.
