Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La vida secreta d’Esteve Albert a la guerra civil

Reportatge publicat al Diari d'Andorra el 28/01/2013 sobre l'activitat d'Esteve Albert i Corp, vinculat al FNC, durant la Guerra dels Tres Anys

25/12/2014 Memòria històrica

Eren els primers anys de guerra civil, el moment més dur de la persecució de les milícies de la CNT-FAI contra els capellans. Esteve Albert, amb un grup de militants d’Estat Català, com ell ho era, van crear una xarxa d’evasió al Pirineu, cap Andorra i França.

De l’episodi en conserva memòria l’historiador Agustí Barrera, veterà militant independentista i fill de Josep Barrera, un altre dels integrants d’aquesta xarxa d’ajut. Es va posar en marxa per mirar de fugir cap a França, utilitzant rutes com les que passaven per la banda oest d’Andorra, per la part pallaresa, religiosos –molts maristes– en els moments de màxima pressió dels comitès revolucionaris de la CNT i les FAI. En els mateixos moments que el Cojo de Málaga –Antonio Martín Escudero, militant anarquista que havia assolit l’alcaldia– sembrava el terror a l’àrea de Puigcerdà abans de ser mort, a Bellver de Cerdanya.

En les activitats d’aquesta línia hi havia més militants del partit Estat Català, com ara Joan Bachs, un altre dels que Albert va referenciar com Els quatre boigs de Mataró, amb qui va fundar Nosaltres Sols! Algun dels viatges d’evacuació que van emprendre no va acabar del tot bé: a Albert i a Bachs els van detenir a la Seu després d’haver aconseguit fer passar per la frontera un grup de religiosos. A l’episodi hi feia referència Jaume Ros, un republicà que, com Albert, va triar Andorra com a destí del seu exili.

Connexions amb la maçoneria

La xarxa creada per aquest grup de militants d’Estat Català era “molt estranya”, apunta l’historiador Climent Miró. Tot i que les informacions encara són imprecises, sembla que “tenia certes connexions amb algunes organitzacions secretes a França”, organitzacions com ara la maçoneria. “No ell, no l’Esteve Albert personalment –puntualitza Miró– però sí els caps de la línia d’evasió i control de la frontera, amb francmaçons propers a la república espanyola.”

Però el cert és que d’informació sobre el tema no en sobra. Historiadors que, com Claude Benet, han treballat a fons en les xarxes d’evasió a través del Pirineu, admeten no manejar documentació en aquesta direcció. “N’he sentit parlar, però tampoc no vaig trobar gent que ho corroborés”, explica Benet sobre la participació d’Albert en aquestes activitats. “De fet, el vaig conèixer relativament bé, però d’aquest tema no en vam arribar a parlar i, malauradament, jo vaig començar la recerca molt més tard”, es plany.

Ros, en un article dedicat a la figura d’Albert i publicat al Diari l’abril del 1996, poc temps després de morir l’escriptor i independentista català, assegurava que va participar, “més que cap altre, a salvar vides des de Vallferrera cap Andorra”. En aquest mateix text, qui va ser amic personal d’Albert el situa com a integrant de les Milícies Alpines, nom popular del Regiment Pirinenc número 1, l’única força militar que ha tingut la Generalitat de Catalunya d’ençà de la Guerra de Successió, amb gent procedent de formacions independentistes i catalanistes, com ara les milícies armades de Nosaltres Sols!, comandades per Rafael Dalmau i Jaume Martínez Vendrell, gent que en alguns casos tenia vinculació amb grups com ara el Centre Excursionista de Catalunya o la Unió Excursionista de Catalu-nya. Van protagonitzar alguna de les batalles èpiques del front de l’Ebre.

Albert, segons Miró, era “un camisa verda, militant de la branca que propugnava una mena d’IRA a la catalana, que creia en la lluita armada”, abans de la guerra civil. 

Després de la guerra –i d’haver estat empresonat deu mesos a Ondarreta– s’exilia a Andorra, on és més conegut pel seu vessant de folklorista. “Es va refugiar en la cultura –recorda Miró– i va adormir la militància, o aquesta és la meva impressió personal, però en obres com el Retaule de Sant Ermengol en realitat el que explica és la fundació de Catalunya.”

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid