La jornada d'ahir 9 de novembre de 2014 ha estat una demostració de força d'una població, la catalana, que ja no es pensa subjecta a l'Estat espanyol. Des d'ahir, els governs de Madrid, ja no són cap referencialitat de poder a la que els catalans hagen d'estar sotmesos, obedients. Tot el contrari, el trencament mental amb Espanya que s'ha anat gestant els darrers anys ahir es va veure materialitzat en uns resultats de participació i, sobretot, amb una aposta pel Sí a la independència que ha desbordat als més optimistes.
Avui, però, és dia 10 i cal començar a llaurar el nou terreny de joc. Durant aquests dies, els partits i persones d'esquerres i independentistes han unit forces per convèncer als treballadors, aturats, estudiants, retallats, pensionistes, nouvinguts o precaris d'ofici que la independència és la millor opció per a poder construir un país millor per a tothom. L'experiència ha estat realment enriquidora i amb una potencialitat enorme. Però la pregunta en aquests moments és: i ara què hem de fer? Crec que el primer que cal és forçar el govern a la convocatòria d'unes eleccions que servisquen per dibuixar un nou Parlament a la Ciutadella amb capacitat i legitimitat de tirar endavant els passos que el nou escenari polític demana. Aquesta tasca s'ha de fer tant des de dins com des de fora, tant des dels partits amb representació com des d'eixa societat civil que s'ha demostrat forta, valenta i desobedient. Eleccions ja i de caràcter extraordinari.
Però com s'ha de presentar aquesta esquerra? Em sembla evident que el més unida possible, amb una candidatura forta, de caràcter inequívocament independentista, transformadora i disposada, des de la generositat que el moment exigeix, a tirar endavant la construcció d'un nou país des dels principis radicalment democràtics que representa. Aquesta candidatura hauria d'estar formada per la CUP però també per tots aquells sectors socials i polítics que s'han compromès, sense ambigüitats, amb la construcció del nou estat català entenen-lo com a independent i sobirà nacionalment però també econòmicament. No és temps de federalismes i pactes amb l'Estat sinó de ruptura democràtica. La transformació, però, no passa només per canviar de bandera ni de DNI sinó per la transformació radical de les relacions econòmiques, socials o de gènere. La pregunta és clara: qui està disposat a arriscar, a trencar amb les velles sigles a les que han estat lligats durant tants anys? Qui posarà per davant el país i la classe als interessos partidistes? Les properes setmanes ho veurem, de moment, avui, gaudim també del que vam viure ahir.
