Al sud de la frontera... Biar-Busot

Oliver Stone ens va regalar fa un parell d'anys un gran documental sobre el que passa a Amèrica del Sud. El film portava per títol “Al sur de la frontera”. No vos parlaré de la frontera que inspira aquesta pel·lícula sinó d'una altra, o altres, que han condicionat la nacionalitat dels valencians. Fa uns mesos vaig escriure sobre la importància que té la “província” en la identitat valenciana del sud. Aquesta administració espanyola ha marcat, i marca, la manera d'entendre la pertinença individual i col·lectiva en el País Valencià. Allò de “tres províncias y una región”, continua tenint un pes important, i crec que la “província” guanya a la “región”. La partició de l'antic regne de València en tres porcions administratives amb una institució concretada en les diputacions, ha estat letal per a trencar la unitat de pertinença a la valencianitat col·lectiva en què ens hem reconegut des de temps medievals. Si la dissolució d'una consciència de catalanitat comuna s'inicià a partir del XV, la de la valencianitat és efecte directe de la divisió administrativa  de la contemporaneïtat. I malauradament, a dia d'avui, per sota de la línia traçada entre Biar i Busot continua existint la tendència a identificar-se com a “alacantí”. “Borratxo i fi”, diu la dita popular.

La província ens ha fet molt de mal. Ens l'hem creguda i li hem acabat donant fins i tot un component d'identitat. És cert, però, que la línia provincial competeix encara a dia d'avui amb la històrica línia Biar-Busot. És difícil trobar algú d'Alcoi, Dénia o Cocentaina que s'identifique com a “alacantí”. O pitjor encara: “alicantino”. “Borracho y fino”, arriben a traduir. A Novelda, Monòver, Castalla o, fins i tot, la Vila, ja no costa tant. Ans al contrari: “l'alacantinitat” s'ha propagat com una mena de plaga bíblica que sobrevola els pobles del sud. És també cert que s'ha anat recuperant una certa valencianitat comuna que intenta superar la identificació provincial individual i col·lectiva. Elx se'n salva, però no perquè tinguen una consciència valenciana majoritària, sinó perquè la ciutat de les palmeres voldria ser ella la província. Trist, però. Tot i així, el Misteri, el palmerar i el fort sentiment il·licità de part de la seua població es contraposen amb aquest “provincianisme de segona onada”.

I com ho combatem això? Crec que ens cal començar a pensar en una divisió administrativa per al País Valencià que supere el marc de la comarca i servisca per a trencar l'hegemonia de la província. D'experiències supracomarcals interessants en comencen a haver. En el cas de les terres del Vinalopó fa anys que funcionen entitats com el Centre d'Estudis del Vinalopó que realitza una feina acadèmica que transgredeix el relat provincial circumscrivint-se exclusivament a l'àmbit vinaloponenc. Potser caldria convocar una mena de trobada a nivell de país per parlar sobre una proposta ferma de divisió territorial. Crec que en el cas del sud el tema és urgent. La província no és inofensiva ni neutral i la línia Biar-Busot encara pesa molt, com una llosa, sobre els que som/vivim per sota. Ens cal trencar-la amb la mateixa urgència que la provincial. La sensació constant de ser uns valencians de segona tampoc ajuda a superar el refugi identitari que ha suposat per molts l'alacantinitat. Algú s'atreveix a transgredir amb una proposta? En les nostres mans està.