J. Brugué, membre de la Comissió de Control de la Consulta, ha decidit renunciar per falta de garanties democràtiques. Vam coincidir fa uns 7 anys com a ponents en una trobada de formació organitzada per la CUP del Maresme. La seva intervenció fou sobre el tema de la seva especialitat, la “Participació ciutadana”, el que va exposar em va semblar d’un legalisme institucional eixorc, era la versió pujolista del sí, però no, el “coitus interruptus”, amanida amb uns tocs de pseudoesquerranisme casolà.
A la pràctica la Participació ciutadana ha quedat com a relació de ciutadà-institució, en allò de “ vostès diguin amb tota llibertat i proposin el que els sembli millor, que nosaltres farem com sempre, el que voldrem”. L’observació de la realitat m’ha confirmat que al meu poble i als altres pobles, això ha anat així.
Tothom pot canviar d’opinió, però en aquest cas, que un especialista d’una activitat tan radicalment democràtica com la Participació ciutadana, no vulgui formar part del clam popular a favor del dret a votar i a favor de la independència, és un fenomen xocant. No voldríem que com ha passat en altres casos, que per tal de poder exposar de forma ampliada les seves raons esdevingués un assidu articulista de El País.
Potser l’amic J. Brugué només ha entès la música de la cançó, però no la lletra, perquè aquesta Consulta és només una baula d’un llarg procés d’enfrontament amb l’Estat per aconseguir la nostra llibertat com a poble i classes populars, que vol dir la independència exercint el dret a l’autodeterminació.
Hi ha la possibilitat que el catedràtic de Ciència Política de la UAB estigui massa enfeinat, abstret, mesurant amb cura els nivells de democraticitat de la Consulta, mentre el tren de la història li passa davant dels nassos, i segueix elaborant protocols i normatives.
La història es fa al carrer, la fa la gent, les persones, amb les seves passions, interessos contraposats i contradiccions. La lluita entre oprimits i opressors no sap de lleis, normes ni discussions teòriques, .bizantines. No fem com l’home que mirava passar els trens i li va passar el tren de la història pel davant sense que se n’adonés. Segur que aquest tren que ara ha començat el seu trajecte en el seu recorregut farà parades, fins i tot massa llargues per al nostre gust, potser podrà descarrilar, però té una màquina massa potent, que és la voluntat del poble català, per no arribar al final del trajecte, a l’estació independència.
No voldríem que l’exdirector general de Participació ciutadana es trobés al cap dels anys, amb la situació que recull la dita: “ A la Taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat”.
