És massa senzill fer estelles de l’arbre caigut, però ara, ja toca dir algunes veritats, perquè durant 30 anys vostè ha decidit què tocava o no tocava poder dir. De fet, vostè al llarg de la seva trajectòria ha actuat defensant els interessos de la classe que representa, la gran burgesia catalana, la dreta catalana hereva de la Lliga de F.Cambó dels anys trenta, aquesta ha estat la seva funció històrica, i el temps el jutjarà d’acord amb aquesta trajectòria. El problema és que ens ha volgut fer creure que defensava els interessos col·lectius del poble català.
Al llarg de 30 anys de sociovergència, la trajectòria de CIU ha estat farcida d’irregularitats econòmiques cas Casinos, Turisme, F.Pallarols, F.Millet i un llarg etcètera que potser arribarem a conèixer. Durant 25 anys vostès han anat a Madrid, tornant amb el “ peix al cove”,quan tothom sap que al Manzanares no hi baixa aigua. Hem viscut 30 anys en una pujolàndia de Walt Disney, enganyats però no resignats, vivint presoners d’aquella doble moral hipòcrita del doble raser.
Quan amplis sectors de la casta política i del món dels negocis sabien de la corrupció i callaven perquè se’n beneficiaven, ens hem de preguntar per què precisament ara s’ha produït la descoberta d’una situació que durava 30 anys. Per què ara tots aquests escarafalls, davant d’un model corrupte heretat de la transició i el franquisme.
Durant aquests 30 anys CIU ha actuat com a mur de contenció d’aquell independentisme sociològic latent en la societat catalana que podia arribar a fer plantejaments polítics. CIU ha fet el paper de representant de l’Estat a la colònia.
Ara, quan s’ha produït un punt d’inflexió, un canvi de cicle, quan la marea independentista no es pot aturar i vostès ni lideren ni controlen el procés,perquè el poble català està cansat de mentides, del possibilisme del cagadubtes, del sí, però no,vostè i el que representa han deixat d´ésser útils a l’Estat i aquest ha deixat de fer els ulls grossos a les seves irregularitats econòmiques. Ara, caldrà cercar noves sigles i cares perquè facin la mateixa funció.
Malgrat que m’entristeix la seva situació, dubto que vostè o alguns dels que format part de les seves estructures clientelars els veiem a la cua de l’atur. Em sap greu que el polític del Palau de la Música Catalana (1960), l’autor de, Des dels turons a l’altra banda del riu. Escrits de presó (1978) hagi acabat el seu periple polític amb aquesta imatge dramàtica, no ens ho mereixem com a poble.
No pot passar com el 1978 amb la Transició, a les noves estructures de la República catalana independent s’han de bandejar els responsables de casos de corrupció o que els hagin emparat, només fent foc nou podrem encarar la construcció d’una societat al servei del poble treballador català.
