Com tants d’altres, l’Ajuntament de Manresa deu molts diners (l’equivalent al pressupost de tot un any i una mica més). Això és així per raons externes (mal finançament) i internes (mala gestió). Així, en època d’ingressos alts i algun superhàbit no tan sols no es va rebaixar el deute acumulat sinó que, arrossegats per l’eufòria general, es continuà sol.licitant tants crèdits com els volgueren concedir. I quan es va haver arribat al sostre legalment autoritzat es va optar per continuar endeutant-se però de forma indirecta, amb sistemes semblants als del peatge a l’ombra utilitzat per fer autovies i obra pública. D’aquesta manera, es van donar concessions per a la gestió de determinats serveis (l’Aparcament de la Reforma o l’Ateneu de les Bases) amb la condició que l’empresa adjudicartària fes tota l’inversió inicial que l’Ajuntament li retornaria amb escreix, amb molt escreix. Les empreses avançaven els diners de l’obra que després havien de gestionar i l’administracio els n’assegurava el retorn amb interessos i un més que lucratiu marge de negoci. Risc zero per la concessionària i una obra que ens hagués pogut costar 10 ens acabarà costant 20. Com és sabut, els polítics que signaren aquestes concessions abusives van anar plegant de les seves funcions però l’ajuntament i els veïns i veïnes seguim fent front a les penoses obligacions contretes.
Però no acaba aquí el drama. Com que l’Estat (el Regne) financia insuficientment els ajuntaments aquests tenen serioses dificultats per pagar a l’hora als seus proveïdors de bens i serveis. Aleshores a Madrid treuen un parell de disposicions legals, una per impedir el dèficit públic i l’altra per obligar a totes les administracions a pagar a 60 dies. Però, ai las!, s’obliden d’acompanyar-les de cap millora dels recursos dels ajuntaments (ni de la Generalitat). Ofereixen, això sí, una línia de crèdits amb entitats financeres -algunes d’elles rescatades amb diners públics que no retornaran mai- les quals deixen a més del 5% uns diners que elles han obtingut d’una altre institució pública, el BCE, a un interès inferior a l’1%. Negoci rodoníssim. L’Estat retalla els recursos dels municipis però els força a demanar-ne a unes empreses, els bancs, que sí que han rebut diners públics, gratis o a molt bon preu. S’obliga als ajuntaments a ajustar la despesa fent retallades i ajornant inversions necessàries i alhora s’els empeny a millorar el compte de resultats de les entitats bancàries. Tot plegat, pervers.
És un principi acceptat per gairebé tothom el que diu que si demanes un préstec, de la mena que sigui, l’has de retornar. Però també hi ha un altre principi més complexe però igualment acceptat que diu que si hom signa un contracte en condicions d’abús o d’engany, l’oblgació establerta desapareix o, com a mínim, cal que sigui revisada. D’això és del què parlem, la gent de la CUP i d’altres, quan parlem de deute il·legítim.
