Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Arran de terra
14/03/2014 Llibres

Aquest estimulant assaig es proposa una meta ambiciosa: legitimar el projecte dels Països Catalans com a nació política sense haver de recórrer a les argumentacions basades en la comunitat de llengua o en la trajectòria històrica d’aquests territoris. Unes argumentacions pròpies del nacionalisme tradicional, d’arrel més o menys romàntica, que l’autor identifica —amb raó en els casos més extrems—- amb un «essencialisme» que cal defugir per dos motius: per eficàcia política, ja que aquesta mena d’apel·lacions tenen una capacitat mobilitzadora limitada, i per higiene intel·lectual, atès que els corrents dominants del pensament polític i historiogràfic sobre el fet nacional van per un altre costat. En efecte, el catalanisme —-i més encara l’independentisme— que s’ha presentat històricament com un element de modernitat no pot quedar aïllat de les idees de l’època sobre la naturalesa de les nacions i els processos de construcció de les identitats col·lecti ves.

Però sobre el caràcter democràtic que ha d’assumir aquesta acció política, no caldria emprendre cap «revisió», si tenim en compte que en el guió dels Països Catalans mai no ha entrat la temptació —d’altra banda il·lusòria— de forçar coercitivament les adhesions a la comunitat nacional. Ara bé, si ens centrem en l’àmbit minoritari de l’anomenada esquerra independentista, al capdavall el sector al qual van adreçades les incitacions d’aquest assaig, pot trobar-se una crítica —sempre constructiva i ponderada, com és habitual en l’autor— de certes actituds polítiques massa rígides i apriorístiques.

En aquest sentit, es proposa assumir la realitat tan diferent dels diversos territoris catalans i obrir-se també a la col·laboració amb forces polítiques i socials situades més enllà dels cercles independentistes. En el primer aspecte, el de les idees que justifiquen els Països Catalans, l’assaig proposa la revisió d’una concepció «essencialista» de la catalanitat que, en la seua versió contemporània, es remuntaria a Joan Fuster. De fet, en aquest llibre i en altres obres, l’autor identifica elements o trets essencialistes en el pensament nacional de Fuster, però compensats amb escreix pel seu rerefons racionalista i, sobretot, pel caràcter democràtic de la seua proposta. Sense entrar a discutir ara aquesta interpretació —molt matisada, d’altra banda— de les idees fusterianes, podríem preguntar-nos si, per a l’acció política pràctica, hi ha gaire diferència entre pensar que els Països Catalans són ja una nació que no té consciència d’ella mateixa i que cal despertar o bé que són simplement un projecte polític, una nació encara inexistent que cal construir. Evidentment, des de la perspectiva de les ciències socials no és el mateix «despertar» que «construir», però si aquestes accions polítiques es basen en la persuasió democràtica i en el respecte a la voluntat dels ciutadans, no hi ha molta diferència pràctica.

Al marge d’aquestes consideracions que es fan sobre la naturalesa de la nació, cal remarcar la redefinició del concepte de catalanitat, sovint massa monolític, que impregna l’imaginari de bona part de l’independentisme. L’autor qüestiona la idea d’un centre —el nucli dur del Principat— que seria el

paradigma d’una identitat catalana que aniria descolorint-se cap a la perifèria.

En la seua condició de ciutadà doblement perifèric —valencià a Catalunya i «alacantí» al País Valencià—impugna aquesta visió: tant català és allò propi de Novelda com allò de Girona. Es tracta de reivindicar —o construir, si es vol— una nova catalanitat arran de terra, que tinga en compte la pluralitat territorial i social dels Països Catalans. Els valencians, els mallorquins, els habitants de la

Franja, no han de pagar el peatge de renunciar a la seua singularitat per adherir-se al projecte comú. Però tampoc els ciutadans de les comarques castellanoparlants valencianes. Una realpolitik que exigeix també repensar les formes d’articulació política d’aquest espai nacional que no pot excloure, ni que siga provisionalment, la diversitat de pertinences estatals.

Finalment, el llibre no deixa de traslluir un cert desassossec per l’emergència d’un «nou independentisme» majoritari al Principat, no sols aliè —o fins i tot hostil— a la noció de Països Catalans, sinó també a la dimensió de crítica social que ha animat l’independentisme «tradicional», el d’esquerra més o menys anticapitalista. En aquest sentit, l’assaig defensa que, per ser atractiva, la proposta dels Països Catalans ha de ser «útil». Útil en el sentit d’oferir perspectives de millora de les condicions de vida de la majoria dels ciutadans, una aspiració que no pot aconseguir-se només amb l’eliminació de l’espoli fiscal, sinó que exigeix una transformació de la mateixa societat catalana en el sentit d’una democratització no sols de la política, sinó també de l’eco nomia. No són poques, doncs, les propostes suggeridores d’un assaig que, si s’hagués de resumir en pocs mots, podria dir-se que té el mèrit de justificar un projecte polític que abaste des de Salses a Guardamar —o millor a Torrevella—amb les mateixes armes intel·lectuals que altres han usat per impugnar la proposta cívica de Fuster.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid