Un grapat de "personalitats" espanyoles ha signat un Manifiesto contra la independencia de Cataluña. Llegint-ne la nòmina podria soprendre trobar en un mateix rastre gent d'esquerres com Almudena Grandes i ultres de la FAES com Vargas Llosa. Tanmateix no sorprèn. «Lo que les une: España Una». Ben mirat el llistat d'adhesions conforma un totum revolutum, un sac de grills. En conseqüència, cauen en contradicció. Sobretot en contradicció democràtica. Perquè com la història ha demostrat amb fets provats, Espanya i democràcia són conceptes antitètics, que això d'«España democrática» és un oxímoron. Els espanyols no saben què és pensar i actuar democràticament. Queda això novament palès en aquest manifest, on topen i es contraposen les diferents concepccions democràtiques, la pseudo i la light, la Uniformemente Constitucional i la Uniformemente Federal, «Tanto monta, monta tanto». Diu el Manifiesto: «Los independentistas para llevar adelante su denominada transición nacional se proponen violentar la ley democrática». Quina llei democràtica queda violentada? La Constitución Española? Quina llei "democràtica" violenta votar sí o no? O siga votar i decidir? Saben aquestes "personalitats" de què parlen quan parlen de "democràcia"? Podríem pensar que sí, almenys la "personalitat" que va redactar aquesta part del manifest: «En Cataluña existe un profundo sentimiento nacional [...] No obstante, si ese sentimiento de forma mayoritaria se manifestara contrario de modo irreductible y permanente al mantenimiento de las instituciones que entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto de los españoles a tomarlo en consideración para encontrar una solución apropiada y respetuosa». Amén. Quanta «comprensió democràtica...» De moment, aquests no branden els tancs.
Diu la sentència popular, que cap d'aquestes "personalitats" no deu conéixer: Qui no acudeix a la gotera, acudeix a la casa sencera. No retrocedirem ni abastarem els tres-cents anys de dominació espanyola, totes les prohibicions i persecucions i humiliacions que hem patit dels espanyols, de paraula i obra, «por justo derecho de conquista». N'hi haurà prou d'agafar el període recent des de la mort del dictador nacionalcatòlic ençà: com han menysprat els Països Catalans, en concret Catalunya, atacant la llengua i les institucions, retallant l'estatut, posant en qüestió el model educatiu... a banda l'espoliació econòmica, la "solidaritat" que en diuen ells, que en comptes d'agrair-la l'han negada. Però que contents es posaven tots ells quan passaven el ribot, quan guanyaven una sentència contra el català... I caldrà unir les tres decàdes llargues de terrorisme espanyol impune al País Valencià. Molt contents estaven els espanyols quan ens la fotien, molt callats han estat els «demòcrates espanyols», unionistes i federalistes, mentre anaven multiplicant-se les goteres. Ni un gest de solidaritat, ni un mot de reprovació. O burla o silenci. I ara de què s'escamen? Tal faràs tal trobaràs, que no ho sabien?
Seria inútil demanar a aquestes "personalitats" un mínim, i higiènic, exercici d'autocrítica. Seria saludable, democràticament parlant, que s'atreviren a entonar un sincer "mea culpa" en comptes de l'arrogància de què fa gala el Manifiesto. El Manifiesto: un exercici d'argumentació autista. D'on no hi ha no se'n traure. Als espanyols, siguen d'esquerres o de dretes, no se'ls pot demanar una mínima reflexió sensata. España Una. És el seu dogma. La resposta catalana al seu cinisme només pot ser una, que sens dubte no entendran, i no per la llengua en què s'expressa, sinó per la --inútil-- interpel·lació ètica i democràtica: «Vergonya, cavallers, vergonya!».
