x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
És l’hegemonia, estúpid!

Tot sistema econòmic, polític, social, etc genera uns suposats consensos que permeten la seva reproducció, la seva perllongació malgrat la constatació objectiva de les seves mancances. Aquests suposats consensos pràctics, així com les seves bases ideològiques i les seves expressions culturals constitueixen allò que Antonio Gramsci anomenà hegemonia.

L’autonomisme (i la seva variant pseudofederalista) ha estat la cultura política hegemònica que va permetre a l’Estat franquista espanyol reinventar-se i trobar una vàlvula d’escapament als conflictes nacionals latents en el seu si. Tret del que despectivament la cultura hegemònica qualifica com a quatre il·luminats, és a dir, tret d’una petita avantguarda, l’inconscient col·lectiu del nostre poble ha estat dominat els darrers 30 anys pel paradigma autonomista o federalista, per l’assimilació conscient o inconscient del paper subordinat, subaltern, del poble català respecte l’omnipresent i indestructible Estat espanyol. Conseqüentment, l’acció política ha tendit durant decennis a mirar de resoldre el conflicte a través de la reforma de l’Estat ocupant, a través del que anomenaven “l’encaix” entre la Nació catalana i l’Estat espanyol.

La realitat, però, és tossuda i aquell suposat sistema ideal d’estructuració de l’Estat, no només no ha resolt els conflictes nacionals, sinó que els ha agreujat; condició necessària per a la pèrdua de la seva hegemonia. La crisi econòmica o, més exactament, el procés de reestructuració capitalista i les seves conseqüències sobre la majoria de la població (les classes populars) han acabat de servir en safata al corrent fins fa ben poc minoritari, irrellevant, la possibilitat de trencar l’hegemonia autonomista i instaurar en el conscient i el subconscient col·lectius un nou paradigma: l’independentisme.

El canvi, però, no ha estat mecànic (mai no ho és). Al llarg dels darrers anys l’independentisme ha sabut organitzar el poble des de la base i mobilitzar-lo: primer amb les demostracions de la PDD, després amb les consultes sobiranistes i, finalment, amb la construcció de l’ANC i la dinamització de les marxes per la independència que han tingut el seu punt culminant el passat 11 de setembre. I, també amb una tasca sorda i constant de consciènciació i organització de diferents sectors socials, culturals, professionals, etc, que ha permès, en el moment adequat fer un salt definitiu.

Així, en una conjuntura de crisi sistèmica i amb eines d’intervenció i penetració social, hores d’ara l’independentisme ha esdevingut hegemònic pel que fa a la cultura política catalana (si més no, principatina). Val a dir que hegemònic no és sinònim de majoritari, i encara menys en termes electorals. Quan diem que l’independentisme ha esdevingut hegemònic indiquem que la independència, la ruptura i no la reforma, ha esdevingut el model polític de referència, allò que marca la centralitat i sobre el que cal posicionar-se, ja sigui per afavorir, combatre, matisar, complementar, enriquir, etc.

La meva preocupació com a independentista i com a persona d’esquerres és que, mentre l’independentisme esdevé hegemònic a nivell general, l’esquerra sigui incapaç de fer-ho, dins, precisament, d’aquest nou independentisme... I no serà pas per manca de condicions objectives:

a) Els diferents baròmetres d’opinió indiquen que el desplaçament a l’esquerra en l’eix social ha estat en els darrers quatre anys tant o més significatiu que el desplaçament vers l’independentisme en l’eix nacional. És a dir, la crisi i les polítiques liberals sí que han desvetllat consciències, i moltes.

b) Hi ha una important resposta popular a les polítiques de precarització laboral i desballestament del ja de per sí minse estat del benestar perpetrades pel govern de CiU, que ha tancat la porta de manera rotunda a qualsevol via alternativa d’entomar la situació econòmica i plantejar-ne una sortida que garantís uns mínims de justícia social, fiscal i econòmica.

c) L’independentisme ha estat defensat des dels anys 60 del segle XX fins fa literalment quatre dies, tan sols per organitzacions d’esquerres.

I no és una preocupació sectària o menor, ben al contrari: la independència tan sols serà possible si representa un projecte polític al servei dels interessos i necessitats de la majoria del nostre poble, si aconsegueix l’adhesió de bona part de les classes populars que vegin en ella la via per a la construcció d’una societat més justa, més lliure i més democràtica.

En aquest nou context, fins i tot alguns sectors de la fins ara esquerra sucursalista comencen a defensar la necessitat d’abraçar desacomplexadament el projecte d’independència per a omplir-lo, precisament, de contingut social. Aquesta és la bona notícia. L’altra cara de la moneda, però, són les mancances de part de l’esquerra independentista a l’hora d’entendre i afrontar la nova situació, precisament en un moment propici per al desplegament del projecte polític d’Unitat Popular.

Jo no combrego amb el paradigma que sembla obrir-se pas en els mèdia i que més o menys subtilment propugna una societat “on ens llevem ben d’hora, ben d’hora...” per a ser explotats laboralment a canvi de sous de misèria, o per fer cues a les oficines d’ocupació, o a les llistes d’espera dels serveis sanitaris, o a les portes d’una mútua privada, o per entrar en unes aules saturades que no puguin garantir la igualtat i la qualitat en l’accés a la cultura i la formació.

Seria un grau error i una irresponsabilitat històrica deixar el protagonisme del procés de ruptura en mans de la dreta; entre altres coses, perquè la història ens demostra com de fàcilment aquesta “oblida” o aparca, en nom del seny i la butxaca, les reivindicacions de llibertat.

Si volem una República Catalana (no pas una mena de Puerto Rico sota dominació borbònica) basada en els principis de radicalitat democràtica i justícia social, ja cal que, des de l’esquerra, ens comencem a espavilar. Cal que desterrem per sempre les actituds autocomplaents, que observem, escoltem, organitzem i mobilitzem el nostre poble, i ens adonem, per exemple, que les marxes per la independència de l’ANC, junt amb el “NO a la guerra”, han estat les dues màximes expressions d’autoorganització popular a Catalunya.

Cal que articulem sense més dilació un projecte polític inequívocament independentista, lligat a les diferents lluites i reivindicacions populars, un projecte amb voluntat representativa, i amb un programa diàfanament transformador.

Tan sols així podrem disputar l’hegemonia al corrent liberal que, de moment, pot semblar que ens duu un cert avantatge.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid