Cinquanta anys de la publicació de Nosaltres, el valencians (i també de Questió de noms). Enguany llegirem, possiblement, moltes coses –algunes de substancials i d’altres dessubstanciades– sobre aquest llibre cabdal en la història política del País València, dels Països Catalans. Dic possiblement perquè tinc els meus dubtes sobre si a l’actual valencianisme triomfant, el que diu que parla de Països Catalans només en cercles íntims, el que dóna suport a la diferenciació del valencià respecte del català (ei!: sense negar «la unitat de la llengua» [sic]), tinga gaire interès a trobar-se retratat –per «muelle»– entre les altres pàgines del càustic de Sueca. Amb tot, hi abundarà –crec– la revisió. Revisar, és a dir, bandejar l’àmbit nacional i d’actuació política que són els Països Catalans des del qual pensava i analitzava, i al qual aspirava, Joan Fuster. Proclamaran que el «fusterianisme» ha fracassat, és a dir, que els Països Catalans són «una utopia prescindible». I així voldran passar pàgina. Més i tot ara, que, per fi, han tret diputats a carregador. Coses de la –mala– consciència. Rellegiran Fuster per a renegar-lo, com ja advertia, fa uns anys, el lingüista Vicent Pitarch. D’altres, continuaran parlant de Joan Fuster d’oïda, ignorant-lo, vull dir, sense haver-lo llegit. I seguiran ignorant-lo com continuen ignorant Pedrolo, posem per cas. Per por, per covardia. Són els qui es troben plàcidament –aconformadament– instal·lats en la nació de les Quatre Províncies i Prou. És la seua –respectable– decisió. Ja s’apanyaran!, que diria Joan Fuster.
Per part «nostra» caldria aprofitar l’avinentesa, que diríem, per a llegir –o rellegir– tot Fuster, el civil o polític i tot l’altre. Sobretot «tot l’altre», a fi de valorar com cal la talla intel·lectual de l’homenot de Sueca. I pense que seria una bona ocasió per a l’independentisme per a bandejar, amb raons de pes, això de fusterianisme o fusterianisme polític, expressió al meu parer del tot equivocada –equivocada, per desencertada, per al nostre llenguatge polític–, fins i tot ofensiva per a Joan Fuster. Aquesta terminologia és més pròpia i usual entre els detractors anticatalanistes –tant se val si d’alta o baixa intensitat–, que potser han considerat que en convertir Joan Fuster en icona política disparen millor contra l’objectiu dels Països Catalans: desacreditant el principal referent intel·lectual es desacredita alhora la idea nacional des de la qual focalitzava la seua anàlisi política. Si al capdavall, com sovint es desprén de bona part dels seus escrits, l’anticatalanisme –d’alta o baixa intensitat– ens considera gairebé una «secta», ha de considerar també, en conseqüència, que denigrant públicament el «profeta» denigra els seus «devots» i l’objectiu que persegueixen.
Toni Mollà, a les Converses Inacabades amb Joan Fuster (Ed. Tandem, 1992), realitzades poc abans de la seua mort, li comenta que al País Valencià s’ha arribat a parlar de fusterianisme i antifusterianisme. Fuster li respon: «No tinc ni idea que és això... Supose que deuen ser etiquetes que la gent utilitza per entendre’s més fàcilment, sense massa raonaments ni intenció de perfilar les seues posicions. Per això arriben a dir aquests coses».
L’independentisme, doncs, no pot assumir com a pròpia una terminologia usada amb la intenció del seu descrèdit. O per al descrèdit d’aquelles persones que han contribuït a dotar-nos d’un argumentari sòlid, coherent i útil. Els anticatalanistes –d’alta o baixa intensitat–, que continuen usant, interessadament, obsessivament, això de «fusterianisme». Forma part del seu vocabulari. Nosaltres continuarem dient-hi Països Catalans. I referint-nos a Joan Fuster com l’intel·lectual més brillant i lúcid dels Països Catalans.
Per part «nostra» caldria aprofitar l’avinentesa, que diríem, per a llegir –o rellegir– tot Fuster, el civil o polític i tot l’altre. Sobretot «tot l’altre», a fi de valorar com cal la talla intel·lectual de l’homenot de Sueca. I pense que seria una bona ocasió per a l’independentisme per a bandejar, amb raons de pes, això de fusterianisme o fusterianisme polític, expressió al meu parer del tot equivocada –equivocada, per desencertada, per al nostre llenguatge polític–, fins i tot ofensiva per a Joan Fuster. Aquesta terminologia és més pròpia i usual entre els detractors anticatalanistes –tant se val si d’alta o baixa intensitat–, que potser han considerat que en convertir Joan Fuster en icona política disparen millor contra l’objectiu dels Països Catalans: desacreditant el principal referent intel·lectual es desacredita alhora la idea nacional des de la qual focalitzava la seua anàlisi política. Si al capdavall, com sovint es desprén de bona part dels seus escrits, l’anticatalanisme –d’alta o baixa intensitat– ens considera gairebé una «secta», ha de considerar també, en conseqüència, que denigrant públicament el «profeta» denigra els seus «devots» i l’objectiu que persegueixen.
Toni Mollà, a les Converses Inacabades amb Joan Fuster (Ed. Tandem, 1992), realitzades poc abans de la seua mort, li comenta que al País Valencià s’ha arribat a parlar de fusterianisme i antifusterianisme. Fuster li respon: «No tinc ni idea que és això... Supose que deuen ser etiquetes que la gent utilitza per entendre’s més fàcilment, sense massa raonaments ni intenció de perfilar les seues posicions. Per això arriben a dir aquests coses».
L’independentisme, doncs, no pot assumir com a pròpia una terminologia usada amb la intenció del seu descrèdit. O per al descrèdit d’aquelles persones que han contribuït a dotar-nos d’un argumentari sòlid, coherent i útil. Els anticatalanistes –d’alta o baixa intensitat–, que continuen usant, interessadament, obsessivament, això de «fusterianisme». Forma part del seu vocabulari. Nosaltres continuarem dient-hi Països Catalans. I referint-nos a Joan Fuster com l’intel·lectual més brillant i lúcid dels Països Catalans.
