Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Retrobant Fuster. Diferents aspectes sobre el pensament fusterià. (II)

Llengua, història i territori comú: els Països Catalans

Per l'Antoni Rico i Garcia, llicenciat en Història Contemporània i Antropologia Social

17/02/2007 20:00 Hemeroteca
Llengua, història i territori comú: els Països Catalans.

Cada “regió” dels Països Catalans, al llarg dels segles,

ha tingut la seua aventura. De cara al futur, o els Països Catalans,

amb aquest nom, recuperem i reestructurem la nostra dispersió

“regional”, o no serem res.”

Joan Fuster, “Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans”.
 
 
En l'època que Fuster escriu els seus primers llibres i textos, de la immediata postguerra als 60 del segle passat, el País Valencià com a entitatnacional, no semblava tenir cap altra sortida que unir-se a aquells territoris que parlaven la seua mateixa llengua: la catalana. La llengua, com veurem després, era l'eix de la nació en el projecte fusterià i a ella es van dedicar amb interès els sectors més conscients de la societatvalenciana. A partir dels 60, la universitat de València era plena de deixebles de Vicens Vives, i Fuster troba una gran acceptació de les seues teories, que van ser agafades com a referents per poder estudiar la històriadel País Valencià. El projecte de Països Catalans era el final d'un procés que en els anys 60 i 70 es percebia com a possible en el panorama intel·lectual i polític valencià (PANIAGUA, 2001: 122- 123).
 
Si hi ha una premissa bàsica, doncs, en tot el pensament polític de Joan Fuster i que, personalment, crec és fonamental per entendre els seus escrits, és que els límits de la nació catalana superen les fronteres del Principat de Catalunya. Així, Fuster considera que els habitants que han ocupat històricament els territoris del Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent i Catalunya Nord formen unamateixa nació: la catalana. Això sí, Fuster no aprofundeix en excés sobre aquest fet des d'un punt de vista polític ni hi teoritza en aquests termes,sinó que ho fa des d'una visió cultural, històrica i lingüística. La part dela seua obra dedicada a parlar dels Països Catalans, de la nació catalana, de les característiques culturals, socials i històriques dels catalans està fonamentalment centrada en dos àmbits: llengua i història comunes. 
 
Agafant com a marc geogràfic els territoris de l'antiga Corona d'Aragó que eren catalanoparlants, Joan Fuster s'inventa un país al qual anomenarà Països Catalans. S'ha de dir, però, que el terme no és pròpiament fusterià,ja que com ho demostra l'historiador Fèlix Cucurull, Països Catalans havia estat utilitzat per Josep-Narcís Roca i Farreras en un article l'any 1886. Encara més, Fuster troba la utilització del mateix mot deu anys enrere, en 1876, a la introducció al volum primer de l'obra de Benvingut Oliver Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca i Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, aparegut a Madrid aquell any:  
 
" (...) lo mismo en los países catalanes que en el resto de Europa  (...) la legislación de los países catalanes durante el siglo XIII" (FUSTER, 1985:57).

Aquesta recerca que fa Fuster sobre l'origen del mot és en part obligada.  Molts cops se l'ha acusat, especialment per part del nacionalisme espanyol del País Valencià, d'haver-se'l inventat ell, de ser el "culpable" únic i exclusiu d'allò que ells anomenen imperialisme català. Així, tant Fuster com Cucurull demostren que això és fals i que la idea ve de temps enrere. Això no vol dir, i sí que és cert, que serà el mateix Fuster i tots aquells que seguiran les seues teories els qui aprofundiran més clarament en la  necessitat de normalitzar els Països Catalans en el llenguatge diari de la societat catalana des de tots els àmbits, amb la idea clara d'aconseguir aquesta mena de reunificació nacional de tots els catalans.
 
El problema del nom serà un dels temes que portaran a Fuster a escriure el  seu Qüestió de noms.  En aquest assaig, l'autor intentarà explicar el perquè del nom triat i els arguments que han de portar a una societat desnacionalitzada (en sentit català) com la dels Països Catalans a creure en el projecte. El primer fet inqüestionable per a Fuster és l'origen majoritari d'aquells que van repoblar en temps de reconquesta els territoris del Regne de València i de Mallorca. En aquest aspecte, tant a Nosaltres els valencians com en d'altres escrits, les seues propostes s'han mantingut gairebé intocables per part de les noves generacions que han estudiat el tema. Fins i tot podríem dir que, en certa mesura, han servit per validar els postulats fusterians a partir de noves dades historiogràfiques més contundents. Entre aquests nous estudis caldria citar l'aportació que l'historiador valencià Enric Guinot va fer sobre el tema en el seu llibre Els fundadors del Regne de València, editat en 3i4 l'any 1999. Guinot, a partir de l'estudi del Llibre del Repartiment i de tota la documentació demogràfica dels segles XIII i XIV que ens ha arribat, ha identificat l'origen majoritari de milers i milers de repobladors del País Valencià en temps de reconquesta. Origen que, indiscutiblement, fou català. L'afinament metodològic del medievalista valencià ha permès determinar aquest origen geogràfic dels repobladors i, fins i tot, d'aquells que no tenien el cognom format per un topònim. Amb aquest estudi s'ha aconseguit que les teories sobre les arrels catalanes, majoritàriament, del País Valencià passin a pertànyer a la categoria de les realitats històriques. D'aquesta manera, són fets que no poden ser discutibles des d'opinions i ideologies concretes en la necessitat de falsejar la veritat per purs interessos polítics.
 
En el cas illenc en cap moment s'ha discutit l'arribada, gairebé exclusiva,  de catalans. Per tant, amb aquesta premissa com a vàlida, basada en fets concrets i objectius, trobem la primera dada històrica que dóna catalanitat, almenys en origen, a valencians i illencs. Per a Joan Fuster, la nació  catalana tindria uns orígens medievals concentrats entre els segles XI i XIII. Això no vol dir que Fuster crega que ja en aquesta època hi ha una consciència nacional catalana tal com l'entenem als nostres dies. No.  Simplement vol dir que els catalans com a poble diferenciat, amb els seus trets característics de poble (llengua, costums, història i territori), naixen en aquesta època.
 
A partir d'aquí, les teories de Fuster giren al voltant d'una idea concreta: tot i que en un moment donat certs sectors de la societat valenciana i mallorquina comencen a anomenar la seua llengua a ells mateixa pel gentilici regional, el substrat català perdura en el temps i, per tant, en la consciència col·lectiva d'aquells que formen part de la nació catalana:
 
"D'altra banda, com a catalans érem coneguts, tots plegats, els del Principat, els de les Illes i els del País Valencià, a tot arreu de l'Europa medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les nostres variants de regnes (...). Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom internacional que el de "catalans". Com a "catalans" eren coneguts, i com a "catalans" es donaven a conèixer". (FUSTER, 1985:14-15).
 
Joan Fuster deia que no creia en mites i profecies, però si en les realitats viables i gairebé inevitables. Això eren els seus Països Catalans: una realitat viable que arrossegava segles d'història i cultura i que en aquells moments es trobava, i es troba, en un moment de realitat de "tràmit". Analitzant la història, l'autor de Sueca observa com s'ha produït un canvi de mires entre els habitants de la Catalunya vella. Diu que si segles enrere van renunciar als Pirineus i Europa per expandir-se cap al sud i les illes, en l'època contemporània aquesta perspectiva ha canviat i un altre cop els catalans miren cap a dalt, més enllà dels Pirineus i renuncien, en certa mesura, a la creació de la seua nació: la catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. 
 
Allò que anomena "la dispersió dels Països Catalans" la situa cronològicament en el segle XVI i es manté així fins al XIX. En aquest segle, amb l'aparició de la Renaixença, Fuster veu una mena de redescobriment de la nostra unitat. Aquesta provindrà, especialment, a partir de l'idioma. Valencians, mallorquins i catalans voldran la restauració de la llengua catalana i la imaginaven sobre el paradigma únic de la memòria medieval. Un cop fet això, diu Fuster, es començarà a estudiar i reivindicar la unitat històrica. Tot plegat farà que anys després comencen a ressorgir les idees que ens porten a pensar en una possible unitat política, entenent per aquesta la voluntat col·lectiva del poble català.  
 
La Renaixença, doncs, per a Fuster és, en certa mesura, l'inici de la recuperació nacional catalana. Fuster veu en aquest període una mena de recuperació de la consciència nacional a partir de la llengua sobretot:
      
"La represa del conreu culte del vernacle havia de suposar, simultàniament a totes les regions de llengua catalana, la superació del destí dialectal, i per consegüent un retorn a la idea unitària dels nostres principis històrics". (FUSTER, 1985a: 20). 
 
Des d'aleshores ençà fins als nostres dies, segons la teoria fusteriana, s'ha produït una mena de retorn als orígens de catalanitat de tots els territoris dels Països Catalans. Evidentment a un ritme diferent depenent del lloc, però una certa recuperació. En aquest sentit, davant les diferents propostes que comencen a aparèixer per donar-li nom a aquest país, Fuster  rebutja des del primer moment la idea d'una Gran Catalunya. En tot cas, diu, l'hauríem d'anomenar Catalunya simplement, però encara no és el moment d'això. Tampoc li fa gràcia aquell híbrid que va aparèixer sota el nom de Bacàvia, amb la idea d'unir les primeres sigles de cada territori de parla catalana, amb la qual cosa s'intentava que tothom estigués representat i no "ferir" les suspicàcies d'aquells que durant tants segles havien deixat d'anomenar-se com a catalans. 
 
La llengua és converteix, doncs, en el subjecte que dóna nom a la nació i als seus ciutadans. Segons Fuster, fins a l'any 1500 no hi ha cap intenció de diferenciació o distinció lingüística en el fet d'anomenar-la valencià o mallorquí, ja que sempre se'n té clara la unitat. Això si, a partir d'aquesta data i especialment fins al segle XIX, l'accentuació dels matisos dialectals de cada regió farà que certs sectors de les burgesies locals valencianes i illenques intenten justificar la consideració categòrica d'idiomes diferents. Malgrat tot, el problema ve a ser una primària qüestió de prejudicis, en paraules del mateix Fuster, que es concentren al voltant d'una paraula: català. El gentilici comú, representat per l'origen dels repobladors i dels primers parlants de la llengua que ens uneix, comença a regionalitzar-se i a perdre el seu caràcter de terme total. Per a valencians i mallorquins, doncs, el terme català deixarà de representar el que havia estat segles enrere quan s'hi sentien totalment identificats per raó de l'origen dels seus avantpassats. Malgrat tot, Fuster no culpa del fet només valencians i mallorquins i també dóna part de responsabilitat als ciutadans del Principat que deixaren de fer servir el terme català per parlar de la totalitat.
 
Apareixeran en aquest moment teories que giraven al voltant d'un suposat origen de la llengua i la seva adjectivització com a llemosina. Una teoria que, com veurem a l'apartat següent, encara és utilitzat pels anomenats blavers al País Valencià a l'hora de negar la unitat de la llengua catalana. En la seva anàlisi sobre l'origen dels Països Catalans, podríem dir que per a Fuster, aquesta etapa seria la més obscura en el nostre desenvolupament nacional.

Així, la proposta de Fuster per a solucionar el problema del nom girarà al voltant de tres eixos: l'existència de tres països diferenciats política i institucionalment al llarg de la història, una mateixa llengua que els uneix i un fet diferencial que es deriva a partir de la història i la llengua que els fa ser catalans. Països Catalans serà, doncs, el nom que defensarà en la seua proposta nacional.   
 
La llengua es convertirà, com ja hem dit, en la peça clau per entendre la nació:
 
"Per alguns de nosaltres, i espere que per a la majoria, la nostra pàtria és la nostra llengua" (FUSTER, 2001:172). "Sense la llengua, el catalanisme potser hauria estat només això: regeneracionismo. La llengua fou aleshores, ho serà sempre, el gran obstacle que s'interposa entre la voluntat de Catalunya i el nacionalisme estatal espanyol. (FUSTER, 2001: 81). "La llengua és un element essencial de tota comunitat: si no fóra tan important no hauria gent particularment obsessionada en extingir la llengua de la casa del costat" (FUSTER, 2003: 119).
 
Tot plegat no vol dir que Fuster redueixi la cultura catalana a una qüestió pura i estrictament lingüística. De fet, afirma que no entendrem mai la cultura catalana si la reduïm al català. Fins i tot, si fem això, creu que ens portaria al regionalisme, del qual més endavant parlarem. 
 
A nivell polític, la llengua és tan important que si no hagués existit, segons Fuster, el catalanisme es podria haver convertit en una mena de regeneracionisme. Així, l'autor de Sueca veu en l'idioma un element bàsic per entendre el primer catalanisme, en el qual veu el germen del nacionalisme català. La llengua fou i és el principal element diferenciador d'allò que és català i allò que és espanyol. Una llengua viva que es parla amb tota normalitat, però que es troba mancada dels privilegis que li pertocarien per història i justícia. Una llengua que no es troba en una situació de normalitat en tots els àmbits socials que donen personalitat a una nació. Quan els catalans s'adonen d'aquesta situació d'injustícia és quan apareix el nacionalisme com a element reivindicador que aposta per superar aquest status quo i aconseguir una situació de normalitat.  
 
Al segle XIX el nacionalisme apareix com a ideologia, juntament amb el liberalisme, d'alliberament i progrés. Les burgesies europees enlairen la bandera de la nació per desenvolupar les seues expectatives com a classe. Per a Fuster, els Països Catalans tot i que estàvem en una situació molt millor que la d'altres pobles europeus, no vam saber o no vam poder plantejar enèrgicament el problema de la nostra plenitud. Per tot això, actualment queda pendent convertir la nació catalana en un poble excel·lit. El substrat de catalanitat, aquesta essència històrica que arrosseguem tots els catalans des de fa segles, encara continua viva i això fa que no siguem un poble frustrat. Probablement, fent una mica d'història ficció, el fet que la nostra burgesia no va "despertar" a temps i va optar per enfortir l'Estat liberal espanyol és una causa de la trajectòria històrica que han seguit els Països Catalans. Una trajectòria marcada per dues velocitats diferents: la del Principat de Catalunya i la de la resta de la nació. 
 
 
 
 
 

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid