Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Heribert Barrera: bon viatge pels guerrers

Per Pep Musté (CUP Montesquiu) i Joan Rocamora (CUP Cerdanyola)

“Si fos el cas, armar-se el 1967 contra el franquisme no solament era justificat, sinó el deure de tot patriota”. Aquestes declaracions d’Heribert Barrera l’abril de 1979 estaven emmarcades en l’amenaça d’extradició i l’empresonament de Manuel Viusà, acusat de formar part d’una xarxa de resistència armada que es va batejar com a EPOCA.

Aquestes declaracions i moltes altres de l’històric polític republicà no van ser esbombades perquè, durant molts anys, no convenia al poder. Així i tot, Heribert Barrera va situar-se molts cops al capdavant per fer costat als represaliats, en defensa de les llibertats i dels valors democràtics del somni republicà escapçat pel feixisme.

29/08/2011 21:14 Joan Rocamora
Barrera no formava part de la jove estratègia independentista, i potser molts cops va caure de quatre grapes en alguns paranys de l’anomenada “Transición.” Però és innegable que, des dels seus principis polítics i ètic forjats en la guerra, l’exili i la dictadura va prendre decisions valentes, especialment relacionades amb l’àmbit antirepressiu, mentre altres personalitats de la política catalana negligien aquesta responsabilitat i giraven cua.

Convé molt recordar la fidelitat i l’enteresa d’Heribert Barrera en situacions com la prohibició dels principis republicans i del terme “republicà” durant els primers anys de la Transició. I davant la confecció de les diferents versions de l’anomenada llei “antiterrorista” durant els anys setanta i principi dels vuitanta, especialment durant els anys en què fou diputat al Congrés de Diputats espanyol (1977-1980). També va mostrar la seva solidaritat amb els nombrosos detinguts acusats de formar part de Terra Lliure el 1981, des del seu càrrec de President del Parlament de la Catalunya autònoma.

Una mostra d’aquesta solidaritat i valentia inqüestionables de Barrera envers aquells que lluitaven per la independència de la nació catalana la va oferir quan l’Estat espanyol amenaçava d’extraditar el lluitador independentista Manuel Viusà, exiliat durant dècades a l’Estat francès (des dels anys quaranta) i aleshores empresonat a petició de la justícia espanyola. Mentre Viusà esperava ser processat a la presó de La Santé, Barrera s’afegí a la campanya contra la seva extradició, i es va fer present al judici a París mostrant-hi el seu suport, junt a nombrosos artistes (Pere Calders, Antoni Tàpies, Xavier Guinovart) i l’incansable Lluís M. Xirinacs, en una campanya de mobilització portada a terme pels CSPC.

Barrera i Xirinacs es van retrobar de nou en la defensa dels represaliats independentistes. I aquest és el motiu pel qual redactem aquest article conjuntament. Lluís M. Xirinacs, junt amb altres persones significatives, formava part de la Comissió de Portaveus que representava els independentistes catalans represalitats i empresonats, una llista especialment nombrosa a partir de la ràtzia olímpica de 1992.

Aquella Comissió de Portaveus partia de la necessitat de fer front a les pressions que ERC mantenia sobre els presos perquè acceptessin la reinserció tal com l'entén l'Estat espanyol (article 57 bis B del codi penal: penediment personal, col.laboració, petició de perdó i delació de companys), i, per l'altre, calia trobar una solució a la situació dels represaliats, exiliats i presos independentistes en una nova conjuntura d’esgotament de l’estratègia armada de Terra Lliure.

 Si bé Heribert Barrera mai va formar part de la Comissió de Portaveus, no podem deixar de recordar que gràcies a ell també es va aconseguir una solució política col.lectiva i digna per als represaliats independentistes. I ho va fer a contracorrent dels criteris de la direcció d’ERC (criteris polítics d’Àngel Colom i jurídics de Joan Ridao, que propugnaven la reinserció com única via de sortida). L’estiu de 1995, Heribert Barrera, junt amb la Isabel-Clara Simó, van demanar públicament la llibertat dels dos darrers presos independentistes detinguts durant l’estiu de 1992 –nosaltres dos-, en uns moments –caldrà recordar-ho algun dia- en què moltes altres persones ens van girar l’esquena o van mirar cap a un altra banda.
 
Es tractava d’un posicionament compromès, ja que la flama del moviment antirepressiu havia anat minvant i el moviment independentista es trobava desorientat i afeblit per la nova situació política. Amb les condemnes més altes de la història de l’independentisme català (Pep Musté ha estat l’independentista amb les condemnes més altes, i processat en quatre sumaris), aquestes van ser les úniques veus que es van atrevir a demanar la nostra llibertat, gràcies sobretot al treball i dinamització de la Comissió de Portaveus, els CSPC, els familiars i persones com en Josep Maria Terricabres que ens van fer costat fins l’últim moment.

Per això Heribert Barrera mereix el nostre record i el nostre respecte, més enllà de les diferències que ens allunyessin. Malgrat tots els paranys que no superés.

Els que han pres la circumstància d’aquelles o altres declaracions fora de lloc (en ocasions explotades fins treure-les dels marges) haurien d’intentar escarbar en la memòria d’aquest país. Hi trobaran moments de dignitat i de compromís.

Heribert Barrera, bonviatge pels guerrers


Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid