Al meu parer, tant els protaurins com els antitaurins estan encertats en les seues opinions, uns més que d’altres; només m’ha “decebut” una mica el poeta F. Brines, exclamant que “és l’espectacle més original, ‘racional’ i innaudit de món que Espanya ha exportat; la tortura és un engany, ho compara a la pesca i afirma que per a viure s’hem de menjar els uns als altres, segons el Creador, i, al remat fa una apologia de la ‘indoloritat’ de la festa perquè es tracta d’una “sangria medicinal” (millor morir d'infart que de mal de queixal o càncer). Tot i que a alguns els semble el contrari, hi ha en el vídeo la búsqueda d’un equilibri númeric i proporcional entre els que estan a favor de les corregudes de bous i els que estan en contra, però, el resultat final és que hi ha més a favor (uns cinc o sis més); hi ha un sector “inclasificable”, potser “reformista” o de la rercerca de ‘la tercera via’, que canviarien algunes cosetes perquè fos menys dolorós o desapareguera la brutal crueltat dels picadors o de la mort mateix, creuen que s’ha degradat (A. Tordera, V. Vergara, P. Ruiz, R. de la Calle, S. Monleón, J. Ballester, Chapi, Joan Peiró, Arturo Blay) que, amb matisos, qüestionen la tradició, indiquen que els agrada o no, distingeixen entre la raó i la passió, al·ludeixen a l‘art, a l’estètica del ritual de la mort, però, fet i fet, consideren que ja és l’anacrònic i que va en contra de la moda ecològica imperant i els temps que corren d’evitar el sofriment; tanmateix, no la prohibirien, perquè es consideren “tolerants”, pensen que hi ha crueltats majors, que cal respectar les opinions dels altres o allò tan tòpic i poca-solta del “prohibit prohibir” (la tortura, la pedofília o les violacions, tampoc?).
Després estan els protaurins declarats (i toreros) que s’aclamen a les arrels de la Festa “Nacional” és la senya de la identitat del poble espanyol i art excel·lent i magnífic (V. Barreda), és molt “nostra”, junta art, arrels, moda i tradició (F. Montesinos), ritual estètic meravellós i de gran bellesa (S. Grisolia), atractiu ancestral de la mort (A. Carbonell), olé a la bravura de l’art més espanyol (N. Gómez-Trenor), és un art que cal respectar, tant les tradicions com les opinions diferents (C. Alborch), patrimoni cultural interclasista (F. Cabañes), promoció de la veritat, de la claredat, de la vida i la mort, de la solidaritat, sinceritat, de la noblesa i de l’ecologia (J. L. Benlloch), valors culturals, de veritat, econòmics i ecològics (F. Carbonell), festa nacional-espanyola pels quatre costat, l’han educada per als bous i s’emociona i li posa perquè és art, cultura i patrimoni (M. Beneyto), gran espectable que (re)-presenta i la mort (S. López), els patiments dels animals no són comparables als humans perquè els bous no són ‘racionals’; per una banda és bellesa i art, però, Déu ha creat la vida per a tenir cura…(P. Cabellos); m’agrada els efectes estètics, de la gent, de la llum, el tarannà, la litúrgia (G. Albero); la tauromàquia està en l’art i en la literatura (Garcia Lorca, Bergamín, Ramón Ayala), li agraden els bous, les corregudes i els bous embolats (Sant Fermín), els Borges portaren les corregudes de bous a Roma des del seu poble, Xàtiva, ha educat els seus fills en l’amor a la natura i els animals; hi ha gent que va de Safari i li agraden els animals, es considera un amant de la natura, potser esdevé ‘contradictori’, però no votaria no a la festa (F. Belda), turisme, negoci, art, contraposició intel·ligència humana i força animal (Felix); emoció ètica, lirica, estètica i cromàtica, ritual literari que detén el temps, ens allunya del món i fa etern el present, com la poesia (C. Marzal), festa nacional de gran bellesa (J.M. Lozano), objecte d’estudi, espectacularetat, bellesa i humanització reglamentarista (M. Tomàs).
Altres entrevistats que es posicionen en contra i ho argumenten clarament; uns indiquen que estan en contra del sofriment perquè assenyalar que són art les corregudes és com comparar el canibalisme amb la gastronomia (J. Schmidt); no al sofriment (M. Senent), espectable del passat molt cruel quan ara hi ha tendències de respecte als éssers vius i a la natura, ho trobe incompatible (M. Ramos); Mafalda en una vinyeta de Quino deia que no entenia a la gent que no sap divertir-se sense maltractar els animals, doncs això mateix (M. Oltra); des de Darwin, humans i la resta d’animals, som molts semblants, es tracta d’un espectable cruel i sanginari inadmissible des dels coneixements biològic (Juli Peretó), expressió de la crueltat, la cutror, la grolleria, la violència espanyolista, que extén la idea que s’ha de fer servir una ideologia violenta per a imposar les pròpies idees i la dominació contra els altres (animals, dones, classe obrera o les nacions sense estat), és una tortura i una incultura, un maltracte i una violència odiosa, detestable i inaceptable (A. Infante); a R. Palomar li interessa la literatura taurina d’A. Díaz Cañabate, Joaquin Vidal i M. Chaves Nogales en “Belmonte”, però odia totes les sangoneres que envolten a la festa i l’apologia de la violència i de la crueltat innaceptable; per abreujar perquè es repeteixen arguments molt similars, en general els antitaurins es posicionen en contra del maltracte animal per evitar el patiment que s’infringeix als propis toreros i als bous, dir no al sofriment i la tortura perquè és una barbaritat, una festa sàdica, d’una inhumanitat atroç que els estremeix, sí a la compassió per altres espècies animals i éssers humans (no és incompatible), contra un costum abominable, cal que els humans siguen benevolents, pacífics i compassius, les tradicions com l’ablació del clítoris, l’esclavitud, la crucifixió o els afusellaments ni s’han de mantenir ni són art, tot i que s’hagen dibuixat o pintat (Velázquez, Goya, Picasso, Dalí), espectable cruel, extemporàni, hem d’interrogar-nos com ens hem de relacionar amb els altres éssers vius, animals, la natura, els altres éssers humans sense violència ni crueltat, dins d’Europa esdevé un ritual caduc i salvatge (A. Salvador, J.C. Yera, A Armero, J.M Casany, A. Vercher, J. Miragall, Saddhakara, M. Doménech, Chapi, Vicent Roca, B. Bazán). Arturo Valls fa una crida humorística a “Vivan los toros” en una correguda en igualtat de condicions, bous i toreros (picats, atordits amb cançons del Bisbal, abanderillats) i que guanye el millor…
Efectivament, és una invitació per a la reflexió sobre la tauromàquia, amb opinions per a tots els gustos, a favor (més) i en contra (menys), ple de matisos i de diversitat, com la vida i la societat on vivim, on potser els arguments “emocionals”, d’una banda i de l’altra, arriben més a tocar el cor i l’ànima de l’oient que els "racionals" o "utilitaristes", cap entrevistat exalta el sofriment, tots els rebutgen o l'aminoren en relativitzar-lo o negar-lo; no obstant, el que menys m’ha agradat i no ho entenc, -per moltes voltes que li pegue-, és perquè, des de la Universitat de València, s’ha “forçat”, en ple segle XXI i en “democràcia”, perquè els entrevistat respongueren ‘tots’, -tret del Toni Infante (nascut a Granada)- en castellà; potser s’ha pressionat perquè fos en espanyol amb els arguments que tots havien accedit a canviar de llengua, perquè és més coneguda o perquè després s’ha d’exportar a la resta d’Espanya?. Inacceptable. Per què, però, no es permet encara la llibertat d’expressió lingüística i s’intenta prohibir el valencià (el català de València), inclús en la pròpia Universitat? És aquesta la “nova” política de promoció del valencià a la Universitat de València i a la U. Jaume I de Castelló? Que no coneixen la possibilitat de respectar la llibertat d’expressió en la llengua pròpia de la Universitat i d’aquest País en subtitular les entrevistes en castellà, anglés i xinés? “Vaya por Dios!”; visca els bous!
