Llegir a Pedrolo vint anys després de la seva mort i més de 12 des
de l'aparició de les "Cròniques d'una Ocupació" es una lliçó de
contundència, radicalitat i fermesa, una mostra del compromís inequívoc
de l'escriptor amb la lluita per l'emancipació nacional i social del
conjunt dels Països Catalans. És també descoratjador, ja que després de
tants anys molts dels aspectes que denúncia segueixen avui vigents, i
una bona part de la classe política que ell acusa de tebiesa quan no una
convivència amb l'idea d'Espanya (com seria el cas de determinats
membres de CiU), continuen avui movent-se en una ambigüitat calculada
que els fa tenir discursos diferents en funció d'on els pronunciïn,
actuant més en clau de classe que de pais.
Una denúncia constant no exempta d’una visió optimista en el futur, com la que expressa en un fragment del Cròniques d’una Ocupació: “Un cos es viu mentre no han emmudit tots els seus òrgans, mentre no s'han paralitzat totes les seves funcions, i no són aquestes funcions paralitzades les que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l'organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l'espanyolisme ha procurat agreujar per tal
d'aprofitar-ne les
despulles, té i tindrà pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi
independentistes. Són el pols que encara bat”
Els pocs homenatges de caire institucional que s’han dut a terme en aquest 20è aniversari han girat, fonamentalment, entorn la seva vessant mes literària realitzant un oblit mes o menys voluntari d’aquell posicionament independentista i d’esquerres que ell contribuí a visibilitzar. Cal un esforç de la nostra part per recuperar els seus textos i el seu llegat, imprescindible i necessari per tota l’esquerra independentista.
Una denúncia constant no exempta d’una visió optimista en el futur, com la que expressa en un fragment del Cròniques d’una Ocupació: “Un cos es viu mentre no han emmudit tots els seus òrgans, mentre no s'han paralitzat totes les seves funcions, i no són aquestes funcions paralitzades les que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l'organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l'espanyolisme ha procurat agreujar per tal
d'aprofitar-ne les
despulles, té i tindrà pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi
independentistes. Són el pols que encara bat”Els pocs homenatges de caire institucional que s’han dut a terme en aquest 20è aniversari han girat, fonamentalment, entorn la seva vessant mes literària realitzant un oblit mes o menys voluntari d’aquell posicionament independentista i d’esquerres que ell contribuí a visibilitzar. Cal un esforç de la nostra part per recuperar els seus textos i el seu llegat, imprescindible i necessari per tota l’esquerra independentista.
