Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"No crec que si la gent deixés de mirar futbol es llancés al carrer per canviar el món"

Entrevista a Oleguer Presas. Per Carles Masià. Publicat a Illacrua núm. 169.

illacrua169A diferència de la immensa majoria de jugadors d’elit, Oleguer Presas (Sabadell, 1980) mai no ha renunciat a expressar opinions polítiques públicament: es considera independentista, dóna suport al reconeixement oficial de les seleccions esportives catalanes i també ha participat en diferents mobilitzacions socials a Sabadell. L’any 2007 va escriure un article d’opinió en què qüestionava la política antiterrorista espanyola, arran del qual va haver de patir alguns atacs personals, però també es va veure acompanyat per un corrent de suport i solidaritat. Després de triomfar com a defensa amb el Barça (2 lligues i una copa d’Europa), l’any passat va iniciar l’aventura holandesa en fitxar per l’Ajax d’Amsterdam. Ara, ja lluny del focus mediàtic blaugrana, reflexiona sobre el fenomen del futbol i el paper que juga en la societat.

04/11/2009 20:27 Hemeroteca

Per què vas deixar de fer entrevistes quan vas marxar a Holanda?

No hi ha un motiu especial, i a la vegada suposo que n’hi ha diferents per no fer-ne. Sempre he dit que el que menys m’agradava d’estar jugant al Barça era la part mediàtica i la vessant pública que això li donava a la vida privada. Quan hi estàs jugant hi estàs obligat, però un cop marxes em sembla un bon moment per tallar-ho. A banda, hi ha molta gent que opina i escriu sobre futbol, però només li interessa el que genera polèmiques, i encara que vulguis fer aportacions en positiu farà el possible per buscar i crear la polèmica... Mai no m’ha agradat la gent que generava aquestes dinàmiques des de fora el vestidor i, per tant, intento evitar-ho.

No hi ha gaires exemples de futbolistes que expressin opinions polítiques sense embuts. Per què els costa tant?

És una pregunta que haurien de respondre aquells esportistes que no ho fan, tot i que segur que cadascú té els seus motius i tots són molt respectables. No s’ha de veure com una obligació ni com un tabú. Simplement, cal donar-li naturalitat. El que passa és que estem en un estat a on hi ha massa por a les diferències i, per tant, hi ha por a dialogar. Sembla que una discussió hagi de portar irrevocablement a un enfrontament, quan en realitat hauria d’aportar altres punts de vista interessants que finalment condueixin a solucions.

Com expliques la capacitat que té el futbol d’aglutinar identificacions col·lectives?

Diria que no és tant l’esport en si com el fet de ser un espectacle que segueix molta gent. Cada col·lectiu s’agrupa al voltant del seu equip i crea rivalitat amb la resta d’equips. Aquestes rivalitats suposo que fan buscar la diferència respecte l’altre i identificar-te encara més amb el teu col·lectiu. I, evidentment, respecte de la resta d’esports, en el cas del futbol el que li dóna les dimensions que té són els mitjans de comunicació i la quantitat dediners que mou.

Un dels tòpics més gastats és que no s’ha de barrejar política i esport. No creus que aquesta barreja és, precisament, la gràcia del futbol, com a mínim a casa nostra?

No crec que sigui l’única gràcia del futbol però sí que em sembla estúpid o, si més no, hipòcrita dir que no es pot barrejar política i esport. Es fa política a tot arreu. El fet que hi hagi empreses participant d’aquest negoci respon a una voluntat econòmica, però també política. En els mundials hi competeixen jugadors agrupats sota un estat, i els estats, no dic res de nou, són una qüestió política. En tots els esdeveniments esportius de transcendència hi ha autoritats polítiques que volen aparèixer a la fotografia... Què és, si no, tot això? Quan hi ha tanta gent que s’aglutina al voltant del futbol i tants diners en joc, tots els que busquen poder intenten agafar una part d’aquest gran pastís... Deixem de ser hipòcrites. El tòpic només s’utilitza quan es diuen coses que no agraden i poden perjudicar els interessos d’algú.

Molts intel·lectuals i escriptors d’esquerres (de Gramsci a Galeano, passant per Vázquez Montalbán, i me’n deixo molts) han quedat fascinats pel futbol, una cosa que, a priori, no deixa de ser sorprenent. Com ho expliques?

Suposo que té a veure amb la cerca d’una distracció. És accessible, emocionant i permet múltiples valoracions i explicacions, cosa que fa possible la discussió. A banda d’això, la passió amb què tanta gent viu aquest esport crida l’atenció i pica la curiositat.

Alguns d’aquests autors també han parlat de la poesia del futbol. Què creus que té, de poètic, el futbol?

La gràcia que té és que cadascú el viu i el veu de la manera que vol. Allà on uns hi veuen poesia d’altres hi veuran agressivitat... I el millor del cas és que probablement tots tindran raó. Pot ser poètic el fet de veure una jugada ben trenada, una acció a pilota parada prèviament estudiada o la disposició mateixa dels jugadors damunt del terreny de joc. Cada jugador, igual que cada paraula, té el seu lloc assignat, i això és el que dóna l’harmonia. És clar que també hi ha la improvisació... podríem filosofar molt sobre el tema, però millor llegir aquests intel·lectuals, que estic segur que fan aportacions més interessants que les meves.

Pel que fa als moviments socials, sovint es parla del futbol com a cosa aliena i molt negativa, com una mena de “menjacocos”. A la pràctica, però, igual que la resta de la societat, aquests col·lectius no en són aliens. Com veus aquest debat?

És complicat (riu). Crec que sempre s’ha d’intentar trobar un equilibri. És positiu que hi hagi aquesta mena de debats perquè fan que et qüestionis les coses i, a la vegada, et fan ser més conscient de la situació. El món del futbol té moltes coses negatives, però no deixa de ser una distracció com una altra. És evident que, intel·lectualment parlant, la lectura és més enriquidora que el futbol, però s’ha de poder trobar temps per a tot. I en aquest sentit, sí que critico la quantitat de partits que s’emeten i la quantitat d’informació que els mitjans destinen al futbol en detriment d’altres coses que crec són més importants. Ja sé que es diu que l’audiència és la que mana, però en el fons crec que és un peix que es mossega la cua, i potser si els mitjans destinessin més estones a parlar de cultura (en un sentit amplíssim) s’acabaria per consumir-ne més.

El futbol té la capacitat de moure masses. En canvi, per què creus que per temes de justícia social costa tant mobilitzar la gent?

La gent es mou quan els temes l’afecten directament. En aquest sentit, tenen molt a dir els mitjans de comunicació, ja que és a través seu que la gent rep les informacions i, per tant, en funció de com es transmetin, provocaran unes respostes o unes altres. Qui marca la pauta són els mitjans de comunicació i, per tant, la majoria de coses depenen de la rellevància que aquests els donin. Partint d’aquesta base, la comunicació a través d’Internet em sembla un pas endavant perquè permet donar-li rellevància, de manera ràpida i eficaç, a convocatòries que abans quedaven silenciades, al mateix temps que possibilita una millor informació. D’altra banda, en una societat cada vegada més individualista, em sembla positiu que encara hi hagi espais de col·lectivitat com pot ser el futbol i el fet de pertànyer a un equip. Potser no aconseguiràs que aquesta col·lectivitat es mobilitzi per segons quins temes, però almenys hi haurà una interacció social entre els seus membres, que és la base de qualsevol mobilització col·lectiva. Em sembla que tot el què trenqui amb la individualitat és positiu. I tot i que hi ha temes més importants per mobilitzar-se que pel futbol, no crec que si la gent deixés de mirar futbol es llancés al carrer per canviar el món.

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid