La història és universalment coneguda, és la de la cançó que va nàixer dalt d’una Vespa. Un dia, solar i clar, un jove que va de paquet al darrere de la Vespa entre Xàtiva i València té una inspiració sobtada i li eix la primera estrofa d’una cançó. Es una cançó cantada, a crits, per damunt del soroll de la moto, de cara al vent, amb les sensacions de la velocitat i la llibertat. Qui canta, qui crida, és un jove xativí de dinou anys, aficionat a la música (ha treballat a Ràdio Xàtiva i tot), que té una guitarra que li ha regalat el seu germà i canta com ningú, o això diuen, Les feullies mortes. En arribar a València, la cançó està gairebé feta. Però tot açò no deixa de ser una anècdota gairebé adolescent, un divertiment. Aquella cançó no l’ha composada Raimon, sinó Ramon Pelegero, més conegut a la Facultat de Filosofia i Lletres com el Pele. Raimon encara no és Raimon, i podria no haver-ho estat mai. Aquella era una cançó, la primera, sembla, que va composar l’autor que li havia eixit perquè sí, per l’emoció del viatge. Aquella va ser una «epifania» de la llibertat (així, en minúscules l’epifania i la llibertat, com el déu buscat en la cançó). No hi havia una cançó política, i sí una revolta existencial. Com va passar aquella cançó gairebé adolescent de ser un crit existencial (com poc més tard hi hauria una altra cançó, Diguem no, deliberadament camusiana, de l’home que és revolta i diu no) a l’himne polític per excel·lència de l’antifranquisme, és el que explica el pas del Pele a Raimon. Aleshores, però, tot, absolutament tot ha canviat.
I malgrat tot, hi ha una part més en aquesta història universalment coneguda. Un detall decisiu que fa que tot tinga un sentit diferent. Perquè el protagonista de la història no és un, diguem-ne, Domenico Modugno cantant l'èxit de l’any anterior Volare, a San Remo, la cançó que comença amb un crit sobtat, i que va fer miquetes amb aquella veu, la cançó italiana i San Remo. Té raó Carles Gámez de fer començar el seu bell llibre Al vent. Crònica d’una nova cançó (Publicacions de la Universitat de valència, 2009) amb Modugno, que degué de servir, més o menys com a model inconscient al xicot de la Vespa. Però, no és Domenico qui canta de cara al vent. És un xicot que ha fet una cançó en valencià. Una cançó «moderna», siga el que siga això, però moderna. Res a veure amb les cançons tradicionals. Era impossible que això passara al País Valencià en 1959? Si més no era poc probable, o en tot cas que la cançó apareguera així, del no res. A Catalunya poc abans havien començat a aparéixer algunes mostres de música en català, més o menys comercials. En breu, amb Els setze jutges prendria cos el fenomen de la Nova Cançó. Però al País Valencià, si algú n’havia fet alguna cançó en valencià s’ho havia guardat. Els precedents autòctons d’Al vent eren inexistents. En realitat aquesta va ser, paradoxalment, una gran fortuna, ja que el Pele el que va fer és, cal insistir, conscientment o no, prendre models del què sonava i li agradava d’arreu del món, música italiana, francesa o negra que podia sonar per la ràdio. No calien precedents si anava a fer-se una música diferent. Només… que estava feta en valencià.
Ramon Pelegero en aquell moment havia entrat en contacte de manera tímida amb el que s’anunciaria com la renovació del valencianisme polític i cultural. Però allí estava el xicot de Xàtiva, en el centre del que estava passant a la facultat de Lletres. Sembla que fou Miquel Tarradell, catedràtic d’arqueologia el primer a adonar-se’n que el Pele tenia alguna cosa a dir, i no en el camp de l’arqueologia, precisament. En realitat, el seu interés es decantava més per la història contemporània, i va estar treballant, de fet, amb Joan Reglà en una tesina sobre moviments socials al segle XIX. Per al fill d’un ebenista d’esquerres del carrer Blanc de Xàtiva semblava una elecció coherent. I és que coherència no li n’ha faltat mai a Raimon. Ell, però, va restar sempre una mica al marge d’aquell grup de joves (els del MOSCA, primera agrupació política dels joves nacionalistes). La seua posició personal i política, afí, era més netament d’esquerres, o més independent ves a saber.
La primera actuació a Casa Pedro
«Raimon» va nàixer arran de la primera actuació «pública», el 1962 a Casa Pedro. Sembla que fou Eliseu Climent qui va pensar-se aquell nom un pèl medievalitzant però elegant. Encara més important, l’octubre d’aquest mateix anys es produïa una trobada, la primera, de Raimon amb cantants del Principat, amb Els setze jutges. Era a Castelló, i el contrast entre uns i altres (no es pot negar que Raimon no era, posem per cas, Josep Maria Espinàs) degué de ser interessant. A la fi, l’amfitrió de l’acte (l’insubstituïble i gran subterrani castellonenc Ferran Sanchis Cardona) va conduir, improvisant, els participants a «un cau fosc i tronat, amb taules de pedra i les parets poblades de calendaris d’un pompier espantós», segons que contava divertidíssim Joan Fuster, present en aquella taverna «esplèndida» de la capital de la Plana. «De tant en tant hi entrava alguna veïna a comprar gasosa o el litre de vi familiar». Era l’any 1962, l’any que Joan Fuster havia publicat el Nosaltres els valencians.
A l’any següent, iniciats els contactes amb Catalunya on Raimon pujà a cantar, aparegué enregistrada per primera vegada Al vent. El cantant tenia encara poques peces seues (Som, La pedra, i un grapat curt més). Però l’impacte fou real i sobtat, malgrat tot. En breu es van vendre més d’onze mil còpies, sembla. La Nova Cançó havia trobat un fenomen «de masses». Si mirem, ara, les fotografies d’Oriol Maspons que van acompanyar les primeres passes i el llançament de Raimon, ens trobem la imatge d’un xicot molt jove en poses lleument de rocker, afectades i «modernes» alhora, de rebel tímid. L’estilització ascètica posterior estava encara per vindre. Qui era doncs, Raimon?
Seria l’any 1964 quan va aparéixer la primera biografia de Raimon, una data evidentment precoç per a un cantant que el que tenia com a propi no era una llarga trajectòria sinó l’impacte del crit, la novetat. Encara més sorprenent és que l’autor d’aquell llibret era Joan Fuster, el més insòlit que mai va escriure l’autor de Sueca. I això és tot un signe. Fuster, li va dedicar un treball desmitificador tant, no cal enganyar-se, com mitificador. Per a ell, Raimon era «poble», era Xàtiva, era País Valencià, era la llengua. Gairebé, l’«esperit» del poble… El fenomen Raimon estava llançat, al País Valencià i a Catalunya. Ell s’havia fet, i entre tots l’havien fet. L’historiador es frustrava definitivament… Impressionant Raimon, que canta a l’Olympia de París el 1966.
Però què és el que canta Raimon? Mai no ha estat fàcil situar-lo, ni establir els seus referents musicals. L’any 1967 quan l’entrevistà Baltasar Porcel (a una d’aquestes entrevistes una mica inversemblants que en feia el mallorquí aleshores, cal dir), Raimon en parla del que li agrada escoltar: Brassens, Ferré, Brel. I la música negra, Ray Charles, Billie Holiday o Mahalia Jackson, diu. El desconcert, doncs, és total. Això sí, una absència destacable: no apareix Bob Dylan. I la cosa no deixa de tindre el seu interés ja que, instal·lats com a paradigmes de la cançó protesta i com a cantautors, els paral·lelismes semblen inevitables. Naturalment els separa tot un món. Per a Dylan el folk és un terreny fèrtil que li està vedat a Raimon. Fins i tot si, com passarà a mitjans del seixanta, Dylan s’electrifica, no és veritat que abandone l’essència íntima del folk. Però Raimon no disposa d’un territori semblant. Ell s’ha d’inventar entre referències diverses per a fer-ne una altra mena de síntesi pròpia. Raimon udola, com un cantant negre, com un Brassens ferit.
Raimon va aparéixer en un món en què els joves anaven a ser protagonistes, en què naixia una mena de rebel·lió urgent i sovint imprecisa, existencial primer però que culminaria l’any 1968. Ell sonava inequívocament jove, diferent, modern. Els qui l’escoltaren per primera vegada, quan n’han deixat testimoni, en parlen de commoció i sorpresa. Ara, ja no podem escoltar així, ni a ell ni a Dylan. Però era així com era Raimon quan va ser publicat Al vent.
La resta és una altra història universalment coneguda: Raimon va esdevindre el cantant polític més important de l’antifranquisme. Així era Raimon, diuen, i ací acaba Raimon. Si la commemoració dels cinquanta anys d’Al vent ha de servir per a la nostàlgia, més valdria no fer-la. N’hi haurà prou amb esmentar una sola cançó per a acabar amb la nostàlgia: la cançó d’amor més bella mai escrita en català, Com un puny. Perquè, és clar, Raimon no sap cantar, és un cantant polític, pur passat, que només canta les cançons de sempre. La lletania és vella i avorrida. Ni cas. Moltes gràcies, Raimon.
