A veure si no et demanaran alemany a la universitat de Berlin! Malgrat tot, és una bona notícia. Calen mesures urgents i contundents per garantir que els català és la llengua vehicular a l'administració i tots els àmbits de l'ensenyament, des del parvulari fins a l'ensenyament superior.
El discurs de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) sobre l'excel·lència és una falàcia que amaga la crosta nacionalista espanyola que es respira als entorns del PSC-PSOE (ambdós, juntament amb l'ex-rector de la UB, van signar un manifest de suport a Zapatero). De fet, la Universitat de Barcelona fa temps que ja aplica aquesta mesura, acompanyada dels cursos necessaris per acreditar el nivell C i especialment la comunicació. Diversos professors estrangers han passat aquests cursos des que la normativa està en marxa a la UB i això no ha suposat cap trava per contractar-los. Sobre això, em remetré a l'editorial d'El Punt del dimecres 25 de juny [enllaç].
L'acord del Consell Interuniversitari va ser acceptat per tots els membres presents després de retallar-ne exigències i fer-lo més flixible. Lluís Ferrer, rector de la UAB va votar a favor de l'acord i el vicerector que anava en nom de Josep Joan Moreso, de la UPF, també. Va ser el soroll mediàtic que es va generar amb la divulgació del text als quatre vents per una conselleria, la dirigida per Josep Huguet, que té més necessitat de tapar les vergonyes post-congressuals que no pas de fer efectiva les defensa i exigència jurídica del català. Malgrat això l'acord s'ha de convertir en decret de la Generalitat de Catalunya, del govern, i és necessari que així sigui. Ni la universitat ni el país ens podem permetre el luxe de renunciar a la fermesa i la contundència necessàroies per defensar la nostra llengua front una disglòsia substitutòria possible, real i molt desitjada per l'espanyolisme més jacobí.
Però malgrat la defensa, necessària en aquests moments, de l'aplicació real, efectiva i imperativa d'aquest acord, cal no perdre de vista la situació real de la llengua a les universitats catalanes. L'acord no arregle gran cosa tot i que va en molt bona direcció, és un bon pas certament i cal felicitar-se. Però és insuficient, i de nou la prova és la UB, on malgrat fer temps que s'aplica una normativa similar la stuació del català és encara molt precària. De poc serveix el coneixement del català si aquest no és utilitzat per professors a les aules, si la presència d'un sol estudiant erasmus al grup és motiu suficient per canviar la llengua, si l'oferta de grups és menor en català (sobretot quan s'avança en la carrera i en els màsters) i aquesta ni tant sols es compleix efectivament, etc.
Cal introduir noves llengües en l'aprenentatge universitari, és necessari i útil pel temps que ens ha tocat viure. El castellà ha de ser una llengua més entre l'anglès, el francès, l'alemany i totes les altres llengües que han de tenir lloc en la universitats catalanes perquè els estudiants que ho desitgin puguin ampliar la seva formació. Però de llengua pròpia només n'hi ha una, i aquesta ha de ser la vehicular i la única present a nivell oficial i administratiu. Ni l'anglès, ni el castellà, ni l'alemany: només el català. Cal continuar fer passos per la oficialitat única del català arreu dels Països Catalans, cap a l'extensió de l'ús social, i en aquest sentit és enorme la responsabilitat que té la comunitat universitària, que ha estat i ha de seguir sent, si Bolonya encara ens deixa, un espai de pensament, avantguarda i motor de canvis socials i polítics, de revolucions.
L'acord del Consell Interuniversitari va ser acceptat per tots els membres presents després de retallar-ne exigències i fer-lo més flixible. Lluís Ferrer, rector de la UAB va votar a favor de l'acord i el vicerector que anava en nom de Josep Joan Moreso, de la UPF, també. Va ser el soroll mediàtic que es va generar amb la divulgació del text als quatre vents per una conselleria, la dirigida per Josep Huguet, que té més necessitat de tapar les vergonyes post-congressuals que no pas de fer efectiva les defensa i exigència jurídica del català. Malgrat això l'acord s'ha de convertir en decret de la Generalitat de Catalunya, del govern, i és necessari que així sigui. Ni la universitat ni el país ens podem permetre el luxe de renunciar a la fermesa i la contundència necessàroies per defensar la nostra llengua front una disglòsia substitutòria possible, real i molt desitjada per l'espanyolisme més jacobí.
Però malgrat la defensa, necessària en aquests moments, de l'aplicació real, efectiva i imperativa d'aquest acord, cal no perdre de vista la situació real de la llengua a les universitats catalanes. L'acord no arregle gran cosa tot i que va en molt bona direcció, és un bon pas certament i cal felicitar-se. Però és insuficient, i de nou la prova és la UB, on malgrat fer temps que s'aplica una normativa similar la stuació del català és encara molt precària. De poc serveix el coneixement del català si aquest no és utilitzat per professors a les aules, si la presència d'un sol estudiant erasmus al grup és motiu suficient per canviar la llengua, si l'oferta de grups és menor en català (sobretot quan s'avança en la carrera i en els màsters) i aquesta ni tant sols es compleix efectivament, etc.
Cal introduir noves llengües en l'aprenentatge universitari, és necessari i útil pel temps que ens ha tocat viure. El castellà ha de ser una llengua més entre l'anglès, el francès, l'alemany i totes les altres llengües que han de tenir lloc en la universitats catalanes perquè els estudiants que ho desitgin puguin ampliar la seva formació. Però de llengua pròpia només n'hi ha una, i aquesta ha de ser la vehicular i la única present a nivell oficial i administratiu. Ni l'anglès, ni el castellà, ni l'alemany: només el català. Cal continuar fer passos per la oficialitat única del català arreu dels Països Catalans, cap a l'extensió de l'ús social, i en aquest sentit és enorme la responsabilitat que té la comunitat universitària, que ha estat i ha de seguir sent, si Bolonya encara ens deixa, un espai de pensament, avantguarda i motor de canvis socials i polítics, de revolucions.
