x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La memòria independentista: Ramon Subirats i Coral

Introducció històrica d'Agustí Barrera i recordatori de Robert Bargalló:

Ha passat massa vegades que amb la mort d’un militant, d’un lluitador, es perd la seva biografia, el seu esforç i sacrifici en la lluita col·lectiva per  a la reconstrucció nacional dels Països Catalans.  Les biografies d’aquestes lluites personals, són importants, perquè són fragments d’un mosaic més ample, perquè són explicades pels mateixos protagonistes i perquè moltes vegades comentaris i observacions, permeten de copsar el context, l’ambient del moment en el qual s’esdevingueren els fets, què pensaven, quina era la situació personal, emocional dels protagonistes d’aquestes històries de vida, d’aquestes microhistòries que permeten de refer la història total, la nostra història nacional.

11/07/2008 16:59 Memòria històrica

  El cas d’en Ramon Subirats i Coral i els seus amics, representa de forma clara la incorporació dels  que no havien fet la guerra, per edat eren massa joves, a la lluita contra una dictadura que ens ofegava com a nació i com a treballadors. En la societat d’aleshores caracteritzada pel silenci imposat pels militars, policies, guàrdies civils, falangistes, espietes, i l’església, es començaven a generar petits nuclis d’oposició, que en alguns casos pogueren connectar amb militants polítics, que havien participat a la guerra, i que amb una formació política sòlida els pogueren orientar i així reprendre la lluita. El grup d’en Ramon Subirats giravolta a l’entorn del Front Nacional de Catalunya, però com a “franctiradors” com a activistes.
La trajectòria política d’en R.Subirats abasta des de la represa del FNC als anys seixantes, fins a l’MDT dels anys vuitanta, és a dir el naixement de l’independentisme actual, després de la derrota del 1939, tot el període del que en podríem dir l’independentisme combatiu contemporani. 

En R. Subirats era d’aquells resistents que fan la feina i no esperen ni reconeixements ni medalles, era dels treballadors silenciosos, que sempre que poden es mantenen a l’ombra, ell tenia un toc llibertari que li venia de part del pare que era anarcosindicalista, aquest tret el feia una persona molt imaginativa  i alhora vital, una mica bohemi en el seu comportament.
Aquestes ratlles volem que siguin un recordatori de la seva lluita i  l’homenatge al resistent defensor de la terra.

Que el teu exemple i sacrifici restin inscrits en la història de l’independentisme dels darrers seixanta anys.

Agustí Barrera  

 

                                                                                                           
                                                 RAMON SUBIRATS I CORAL
                                                     Enyorant el vell amic

  Per Robert Bargalló       

      Ens vam conèixer l’any 1959. Ell amb uns 19 o 20 anys i jo amb cinc més. Va ser per mitjà d’en Joan Cornudella i Feixa del Front Nacional de Catalunya que, presentant-me’l, em va fer notar que es tractava d’un jove delerós de participar en accions antifranquistes reeixides i de ressò. Va afegir en Joan que li semblava que plegats podíem constituir una cèl·lula efectiva.            

El cert és que en Ramon i jo vàrem sintonitzar immediatament i, tanmateix, haig d’admetre que em vaig anar adaptant al seu pensament, atès que semblava que, molt més que no jo, ell ja ho tenia tot rumiat.        

La seva característica espessa cabellera negra, el cos emmagrit encara que fort i nerviüt, juntament amb un posat tímid i silent li donaven un caràcter, potser no d’apòstol, però sí de personatge molt singular i magnètic. No obstant això, d’antuvi tenia un cert aire de tristoi solitari. En certes ocasions, per contra i de sobte, superava aquella timidesa i en Ramon es transformava en un noi xerraire i ple d’un entusiasme encomanadís. Expressava aleshores una gran eufòria, com si acabés de fer un gran descobriment i comunicava les seves idees de manera convincent i engrescadora.        

 A voltes li agradava polemitzar. Diverses vegades va sostenir opinions contràries (a les subirats_grupque els altres teníem) per tal que els seus interlocutors ens enrabiéssim i cerquéssim tota mena d’arguments provatoris que anava errat. Al final en Ramon concloïa, somrient sorneguerament, que l’havíem convençut. Aplicava el mètode socràtic de discussió i sempre ho feia amb una finalitat positiva, car acabava dient: ara ja ho tinc ben clar: teníeu raó. Era tota una lliçó per als presents, que cal reflexionar amb fermesa els arguments donant-los tots els tombs possibles i fer-los realment incontrovertibles.           

Interessat i apassionat no sols per la situació social i política, sinó també per la tecnologia, la ciència, l’art i la història. I de tot en sabia més que no semblava i llegia tot el que li passava pel davant. Sempre, però, presentava un posat inquisitiu i humil, alhora que adelerat, demostrant que respectava el mètode científic i l’experimentació, tot assegurant que eren els únics dispositius que permetien acostar-se a la realitat.           

  Em ve ara a la memòria una altra característica seva: l’afecció a l’acordió; potser no era un virtuós d’aquell instrument, però sí que el dominava i tenia prou repertori  per amenitzar una tarda sencera.           

Tant ell com jo estàvem, diguem-ne, arrenglerats amb els Cornudella (el Front FNC) i era en part, per simple exclusió de tots els altres partits. No li plaïa gens tenir una obediència total a cap grup polític ni a cap organització sindical, per llibertària que fos. Precisament perquè en Ramon era essencialment un independentista anarquista.         

Preconitzava que el col·lectivisme era l’objectiu social bàsic i fins la regla a assolir en una Catalunya independent i autogestionària. Però amb tot, el País havia de començar per desfer-se del règim franquista que l’oprimia. Aquesta prioritat ens feia companys a tots: no sols amb els amics del Front sinó també amb la totalitat de lluitadors clandestins.            

 La majoria dels antifranquistes admiràvem el Che Guevara, tant el personatge com la seva tasca. Però en Ramon anava més enllà; deia que ens calia seguir fil per randa la tasca del guerriller sud-americà. El mític lluitador i la seva famosa foto amb la boina i l’estrella, no es podien quedar en una simple fascinació col·lectiva, més o menys progre. En Ramon somniava de refer tots els seus passos en el nostre País.      

      Els seus personatges històrics preferits eren tots els que, per enfrontar-se a les situacions injustes, havien optat per la via armada. Els maquis i els partisans, en Carrasclet, en Serrallonga, en Sabater, els contrabandistes,... Li hauria agradat esdevenir un heroi, i a fe que d’alguna manera ho va ser.           

 Un altre tret del meu amic era l’obsessió per estar en forma durant la lluita que ens esperava. El moviment antifranquista era tota una aventura ateses les incommensurables dificultats que havia de comportar. Calia, per tant, estar a punt per a les adversitats que la tasca, de ben segur, emmenaria. Preparar-se físicament. Conèixer els secrets camins del maquis era una necessitat evident. Igualment tenir notícia de coves, balmes, aixoplucs, masies i fonts d’aigua potable que un guerriller preparat hagués d’utilitzar abans i després de l’atac. El guerriller, deia, actua i fuig. Els camins rutinaris de soldats i guàrdia civils calien ser memoritzats per no topar-s’hi en cap cas. Fruits boscans, arrels, bolets, gra, peixos de riu o d’embassament, etc.; menjar per no dependre de ningú més; el que avui en diríem supervivència. Posava èmfasi a conèixer les masies compromeses en el tràfic del contraban i fins proposava d’afegir-se a aquestes expedicions il·legals per aprendre’n.           

 Per aquest motiu, feia provisió de mapes no solament de les Guilleries, el Cadí i els Pirineus, sinó d’arreu; del Montsant, Prades, els Ports, etc. Sempre que podia se n’hi anava (preferentment cap el nord) per conèixer barrancs i indrets solitaris. Uns anys més tard se n’aniria a viure a Campdevànol amb la seva parella, la Rosa Naval i ja amb el seu primogènit en Ramonet; el meu fillol. Allí tenia encara més a l’abast els passos, senders i amagatalls cap a França.        

 Des del Ripollès va estendre tot el seu detallat coneixement muntanyenc cap a la Cerdanya, el Pallars Sobirà, l’Urgell, la Garrotxa i l’Empordà. Feia esquí a l’hivern i pesca o cacera de bolets i de perdius quan s’esqueia. Va establir coneixences amb diverses masies que podien representar itineraris d’escapada, i en una de la serra de Milany m’hi va fer anar per tal que els reparés una avaria del generador elèctric. Vaig comprovar que, en aquella oculta casa habitada per una gent notablement primària, en Ramon era tingut com una persona gairebé venerada; i que estaven disposats a ajudar-lo quan ho hagués de menester.         

 A poc de coneixer-nos, una de les primeres accions plegats amb en Ramon fou el de llençar voleiades d’octavetes (fulls volanders) en què es denunciava la cruel dictadura, tant dins com a fora del mercat de Santa Caterina. Anàvem sols i ja havíem fet diversos escampalls, quan uns quatre o cinc individus malcarats, més grans i grossos que nosaltres, primer ens van escridassar, després ens van perseguir, i finalment ens van encerclar a la cruïlla dels carrers Carders i Pallicer amb l’evident propòsit d’estossinar-nos i tal vegada denunciar-nos, potser detenir-nos, o per ventura les tres coses.   No entenc per quina estranya raó, però sense pensar-m’hi gens,vaig plantar-los cara i em vaig avançar lentament cap al que semblava el capitost. Duia les mans planes prement-me les cuixes, el cos molt tens, els genolls lleugerament inclinats i procurava fer cara de molt perillós, així com ho havia vist fer als actors japonesos en algunes pel·lícules de kung-fu o de karate. ¡Els perseguidors es van retirar de seguida! El més sorprès vaig ser jo mateix. En Ramon em va renyar tractant-me d’insensat. Era evident que tenia raó quan em va dir: Robert, abans d’enfrontar-nos-hi ens calia haver cercat una altra solució. Si hem de donar mastegots, ho hem de fer millor que els altres i, si hem de fugir, hem de córrer més que ningú. Si un dia hem de portar armes, disparar millor que tots ells.       

 De voleiades i pintades, doncs, en vam fer moltes i sempre amb bon resultat i mai amb detencions dels que hi participàrem. Suposo que vam tenir molta sort, però també és cert que en Ramon preparava molt bé cada detall.   Amb la incorporació de l’amic Pere Mascareñas i Rubiés aviat vàrem ampliar la migrada cèl·lula activista i també amb dos o potser tres altres companys més els  noms dels quals em sap greu de no recordar. En tot cas els “noms de guerra” que empràvem tampoc no m’ho fa possible. Certament els tres que indico vàrem establir lligams més enllà de la simple camaraderia. Érem bons amics. 

 A principis de 1963, vàrem decidir penjar una senyera just al pas de la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona. La data i l’indret escollits foren pensades d’en Ramon: Va considerar que la cavalcada de Reis del 5 de gener, com que era molt concorreguda i tradicional, n’era l’oportunitat ideal. La policia, una vegada assabentada de la presència de la bandera, no la podria treure sense dispersar i fer fracassar la molt arrelada cerimònia causant un gran enuig a resistencia_antifranquistala ciutadania. Abans de dissoldre-la el governador s’ho pensaria molt: era la data perfecta, només calia cercar el punt més idoni.           

Per sostenir una estrella amb cua i tot farcida de bombetes enceses, l’ajuntament havia instal·lat un cable llarguíssim, estès des del nombre 2 del carrer de Balmes, que travessava perpendicularment el carrer Pelai. Com a resultat, a la part baixa de la catenària hi penjava la dita estrella coincidint amb el centre de Pelai, just per on passaria la comitiva.      

 En Ramon i jo vam col·locar, en l’extrem més alt del cable al terrat de l’edifici de Balmes, un dispositiu automàtic que avui encara es podria qualificar d’enginyós. Era un petit carretó fet amb un llistó que duia la senyera enrotllada i anava proveït d’unes politges i d’una guia. Tant la sortida de l’enginy des del citat terrat fins l’estrella, com el desplegament posterior anaven comanats per sengles porcions de metxa lenta del tipus emprat en els encenedors de seguretat (1). Moments després s’havia d’activar, també amb una altra metxa, una traca pirotècnica posada al mateix terrat amb la missió de cridar l’atenció del públic incitant-lo a alçar la vista. Finalment un fort cadenat i unes armelles van mantenir ben tancada la porta del terrat on havíem instal·lat els artilugis.            

L’acció va reeixir totalment, llevat de la nostra baixada per l’escala de l’edifici que va obligar en Ramon a establir una discussió enutjosa amb el porter enfurismat que ens havia descobert al darrer moment. La polèmica va servir de distracció, fent passar el temps necessari per tal que es posessin en marxa tots els dispositius. Per això, durant la disputa, en Ramon no parava de consultar el seu rellotge. Tot anava calculat al segon i havia de durar tres minuts (si ara no m’erro). Finalment, l’escapada no va comportar cap altra dificultat.           

Naturalment la premsa oficial no va reflectir cap notícia, però en els cercles clandestins o els simplement crítics del franquisme es va considerar una acció espectacular, molt reeixida i exemplar (2).                        

Entre els diversos plans de preparació ideats per en Ramon hi havia el d’adquirir habilitats nàutiques i vam començar per seguir en un curs de socorrisme diguem-ne aquàtic al club de natació Barcelona. Així en Ramon en Pere i jo, en ple hivern, vam obtenir el títol d’experts en salvament nàutic. Després de les classes, el nostre amic mirant la mar des del club solia expressar el desig de posseir una “barqueta” o, millor encara, un patí de vela com els tan populars de les costes de Badalona i del Maresme.           

A l’estiu del mateix 63 en Ramon, sempre a punt per preparar simulacres de maniobres guerrilleres, va proposar de fer una baixada en rai pel riu Ter amb no cap altre menjar ni beguda que la que ens oferís la mare Natura. La idea era començar des d’aigües amunt de Manlleu i mirar d’arribar a L’Estartit; el desguàs a la mar.            

Ell, en Pere i jo vam construir un rai amb quatre càmeres de pneumàtic de camió formant un quadrat més una cinquena posada de manera que s’assemblava a una proa. Damunt hi col·locàrem un tauler de fusta amb tres respatllers: un al davant per al “capità de jorn” que havia de marcar el rumb i dos més enrere reservats als “grumets”, és a dir, els encarregats de la propulsió de l’embarcació mitjançant sengles rems. La popa estava ocupada per les motxilles més o menys ben estibades.            

El dia de començar l’expedició va comparèixer en Ramon molt satisfet dient-nos: “Tal com us havia promès, aquí teniu l’última peça que necessitàvem: l’àncora. Ara ja podem aturar el rai quan el corrent del riu sigui massa impetuós”, i ens va mostrar un estri de ferro i ens va dir que procedia de la reixa d’un convent de monges de Sarrià. Aquella nit hi havia anat amb una serra i a la matinada havia soldat i esmolat les peces donant lloc a una magnífica àncora com les dels vaixells de l’armada britànica. Llàstima que la corda d’aquella àncora es trenqués precisament a la primera singladura; cinc minuts després d’iniciar la marxa.           

Això ho portàrem a terme prop de les Masies de Voltregà i vàrem navegar aigües avall durant tres dies per paisatges meravellosos i plàcids, però també per trams ràpids i amenaçadors. Vàrem haver de saltar nou rescloses jugant-nos evidentment la pell. L’expedició va haver de plegar uns quilòmetres més avall de Sant Romà de Sau (el pantà encara no existia) atès que un espantós remolí ens va xuclar, el rai va quedar inservible i nosaltres miraculosament no. Però va anar de ben poc per a uns nois que es vantaven de ser salvadors nàutics. En Pere va rebotar contra una roca i va sortir disparat fora del riu 200 metres més enllà, però en Ramon i jo vàrem romandre submergits i giravoltant en el xuclador durant un temps que ens va semblar inacabable fins que, abraçats i exhausts vam sortir a la superfície.           

Durant el descens la mare Natura no va ser gaire obsequiosa. Vam menjar alguns fruits no gens coneguts, uns peixets que es van deixar capturar posant un sac entremig dels còdols del riu i unes patates a la cendra que vàrem desenterrar d’un camp abandonat. Això sí, d’aigua no ens en va faltar.           

En Ramon no va qualificar pas aquella aventura de fracàs, al contrari, era un assaig de com viatjar ràpidament sense ser vistos en el curs d’una imaginària fugida imprevista. Si més no podia ser això que ara se’n diria un pla B. També, durant aquells escassos 30 quilòmetres de trajecte vam descobrir un grapat d’amagatalls, coves i revolts del riu que des d’una altra perspectiva era impossible de veure. El nostre amic insistia: el bon guerriller actua i fuig. Igualment fou un entrenament perfecte atès que vam fregar clarament la frontera entre la peripècia i la tragèdia.           

Just un any abans, durant la diada de la Mercè de 1962, s’havien produït les terribles anomenades inundacions del Vallès que, a més de destruir centenars d’habitacles i pertinences de força immigrats recents instal·lats a les vores i lleres dels barrancs de la comarca, va matar prop de mil persones.            

En Ramon i jo ens hi vam traslladar a les poques hores de l’enorme desastre i juntament amb algunes dotzenes de joves voluntaris vam passar una llarga nit enfeinats repartint roba d’abric, aspirines i menjar entre la població afectada. Algunes persones havien quedat aïllades i vam haver de gairebé capbussar-nos per arribar-hi. En una illa formada a la riera de Les Fonts de Terrassa hi havia alguns cadàvers. Els supervivents estaven desesperats.           

Dos o tres dies després Franco, el principal instigador de l’emigració cap a Catalunya, també va visitar alguns indrets destruïts, però ell no es va capbussar. Després, a la catedral de Barcelona i amb el ulls falsament espurnejants, va anunciar que tot s’arreglaria en el termini d’un any, car ell tornaria al Vallès per veure la recuperació “de la cual éramos capaces los catalanes”. Va dir diverses vegades: “Catalanes todos, volveré”.           

Vàrem tenir la idea de que, passat l’any que estava anunciant, el podíem rebre adequadament: tal com es mereixia... Així que vam preparar la rebuda del dictador amb l’anomenada operació oreneta (3).          

L’operació tindria dues fases: a) Una molt important cremada de banderes espanyoles que els comerciants barcelonins estaven obligats a penjar a les seves botigues com a  homenatge al tirà i b) Una ensulsiada o acte de rebuig durant la cerimònia de te deum i sortida sota pali del glorioso Caudillo que la catedral del Cap i Casal estava obligada a fer-li. Això darrer va consistir en un llançament massiu de gasos lacrimògens, preparats per nosaltres, per entre les tropes que vigilaven i els ciutadans franquistes que volien honrar el seu cabdill. El resultat va ser espectacular. Les aclamacions al general van durar sols uns segons; i tot d’una aquells aplaudiments inicials van esdevenir xiscles, renecs i protestes. Una desbandada immediata, convulsa, desordenada i a cegues de públic, soldats, cavalls i policies. L’èxit de l’acció fou clamorós.           

Quant a la fase de cremada de banderes espanyoles va ser esplèndida; de diversos centenars. Haig de comentar-ne una: la cremada que en Pere i jo vam filmar en 8mm des del museu de la Catedral. A la casa de l’Ardiaca onejava una enorme bandera espanyola i, en l’escena, hi havia d’aparèixer en Ramon d’esquena, tot fixant-li, amb un ham de pescar, el dispositiu incendiari comanat per una metxa lenta. Sap greu, però mai no hem tingut la satisfacció de veure aquella vella seqüència en color, atès que lògicament la pel·lícula es va haver d’enviar a revelar a França. Em consta, no obstant això, que a Paris M. Viusà s’encarregà que la pel·lícula fos vista per força exiliats.             

Devia ser l’any 1964 que quatre elements de la cèl·lula vam llençar un petard enorme al jardí de la seu de la Jefatura del Movimiento. El que ara ho és de la Delegación del Gobierno; davant mateix del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Es tractava d’un paquet de pólvora i clorat potàssic encès per mitjà de metxa lenta tallada per a un retard d’un minut. Dos companys, fent veure que conversàvem tranquil·lament, vam passar primer i veient que no hi havia cap risc vam fer el senyal convingut de “procedir”. Uns metres més enrere en Ramon, aparentant encendre una cigarreta, va fer-ho a la metxa i el va llençar discretament al citat jardí. L’espetec va ser formidable, però la reacció de la trepa de falangistes que hi havia a l’edifici, sols ens la vàrem poder imaginar.           

La idea de saltar a un nivell superior i constituir-nos en lluitadors antifeixistes ens va portar a preparar explosius més potents o més pràctics, així com els còctels Molotov d’encesa automàtica. Naturalment l’escalada ens va dur al punt de repartir armes i a emprar-les en simulacres d’atac celebrats en indrets ben discrets, com ara el massís del Garraf.

Precisament tot sabent que els pots de llauna que ara ens servien de dianes havien de ser canviades per éssers humans, ens va fer rumiar molt. Per un costat sentíem  una esgarrifança d’horror pel fet de llevar vides ni que fossin dels nostres odiats adversaris i per l’altre tenir la certitud que emprant armes curtes o llargues, difícilment derrotaríem aquell poderós enemic.           

Per aquell camí de la violència extrema, la nostra petita cèl·lula no podia fer gairebé gens de mal al règim. Era ridícul? no ho sé, però ens en vam sentir.            

Així que vam tornar les armes i vam fer un gir de 180º! Teníem referències del moviment internacional de la no-violència. La seva efectivitat encara estava per provar en el nostre país, però als Estats Units i a França ja havia donat els primers fruits. En Ramon, en Pere i jo establírem molts contactes amb grups pacifistes a dins i a fora de Catalunya i, després d’estudiar-nos les vides i esdeveniments de Ghandi, Toreau, Luther King, etc., vam donar unes quantes conferències i col·loquis en diversos centres eclesials. Tot això ens va obrir una sèrie de portes noves i facilitar el contacte amb persones de caire ben divers i, per tal de donar exemple, vàrem arribar a fer una vaga de fam contra la guerra del Vietnam a l’abadia de Montserrat que va aplegar pocs participants, però aconseguí una certa difusió en l’àmbit excursionista.           

Aquella vaga, això sí, ens va permetre conèixer l’amic Jaume. Es tractava d’un personatge insòlit, gros, alt i calb, proveït d’una immensa barba que li donava un aire messiànic. Era un industrial amb alguns calers, antifranquista i seguidor de la no violència preconitzada per Lanza del Vasto. El cert és que es va associar amb nosaltres posant a la nostra disposició una seva botiga a una planta baixa de la cruïlla dels carrers Sepúlveda i Borrell. Allí vam muntar una papereria i llibreria que vam batejar amb el nom de “La Clau”.            

Amb el pretext de distribuir informació de les darreres publicacions editorials per les bústies del veïnat, vam instal·lar una multicopista a l’altell del cau. Així l’arcaica andròmina ens permetia confeccionar, a més d’aquelles llistes divulgatives,  fulls amb propòsits netament antifranquistes.           

Darrere el taulell hi va haver la Rosa durant un temps, fins que la seva gestació (la primera) li ho va impedir i va ser substituïda pels fills d’en Jaume.           

Malaguanyadament però, aquella operació iniciada amb grans esperances d’èxit va fracassar en poc més d’un any. Les causes podríem atribuir-les a defectes de coordinació.

Durant el mateix 1964, a través d’en Pere, vam establir una forta amistat amb en Quico Pi de la Serra, fins a  l’extrem que tots quatre ens vam constituir en grup autònom no adscrit a cap moviment religiós ni polític. L’anomenàrem Organització Pacifista de Catalunya (OPC) i, volent que la causa de la no-violència s’estengués al màxim i els seus mètodes fossin adoptats pel mon antifranquista, ens vam dedicar a pintar aquelles sigles per les parets dels carrers de Barcelona. L’efectivitat va ser gran i per això prou reeixit com, per un costat alertar la bòfia i per l’altre ens va fer perdre les precaucions necessàries a l’hora d’efectuar més les pintades.           

Una nit en què en Ramon i en Quico pintaven OPC’s pels voltants de l’Escola Industrial la policia els va donar l’alto i, després d’una persecució novel·lesca, els van detenir dalt d’un terrat del carrer París. L’interrogatori acompanyat de pallisses, els va fer “cantar” i l’endemà a primera hora del matí vam ser detinguts els altres dos components d’aquell organització tan poc perillosa i tan efímera.

Tots vàrem ingressar als calabossos de la Via Laietana on vàrem ser objecte de plantofades, propostes de traïció als altres i de provocacions aterridores. Finalment alguns membres del col·legi d’advocats, encapçalats per l’advocat Agustí de Semir entre d’altres, van aconseguir demostrar al jutge de la causa que aquella gent detinguda, que semblava tan dolenta, era un grup de somiatruites pacifistes amb vel·leïtats pastorals. Vam quedar lliures per sobresseïment.           

En realitat però, el grup havia quedar tocat amb aquella detenció i també les circumstàncies personals de tots i cadascú varen canviar.

  En Ramon havia fer la mili a les anomenades “Milícies Universitàries” atès que havia estudiat peritatge mecànic i en va sortir sergent d’artilleria. No obstant això, quan va anar a complir els 4 mesos de pràctiques, el seu comportament i la seva recent detenció per formar part de l’OPC (tot i que sobresseïda) van constituir raons suficients a ulls de l’autoritat militar com per ser degradat al grau de soldat ras. L’adversitat li va comportar haver de fer tota una mili sencera de 12 o 14 mesos sense cap convalidació del temps que ja portava a les ordres d’aquella colla d’energúmens autòmats.

Després en Ramon es va instal·lar a Campdevànol on va exercir la seva professió de mecànic. En Quico, en Pere i jo vam seguir viaranys diferents igualment per motius de feina. Cadascú es mantingué fidel als principis que ens havien agrupat, mantenint ara aquella tasca amb perspectives individuals i en l’àmbit professional respectiu.

 Tan poc ens vam seguir veient que tal vegada van ser tres o quatre vegades més que jo vaig coincidir amb en Ramon i quasi sempre casualment. A través de la premsa, sí que en vaig tenir notícia: El 26 d’octubre del 1980 en Ramon havia estat detingut juntament amb nou persones  més que van ser acusats de formar part de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA).

Cap al 84 em va trucar convidant-me a visitar el seu taller de serigrafia on  confeccionava fulards i samarretes amb anagrames i lemes antifeixistes i independentistes per a l’MDT. Em va contar alguna de les seves peripècies, atès que aleshores ja no representaven cap risc per a nosaltres: els seus vells amics. Ara vaig comprendre el perquè del seu perllongat silenci.

Després, però, vaig tornar a perdre-li la petja definitivament. No l’he vist mai més.

L’11 de gener d’enguany en Ramon va morir a la platja de Canet de Mar mentre navegava amb un patí de vela.

La seva mort es produí probablement durant un dels seus innombrables processos de simulacre d’acció, preparació per a l’aventura i supervivència. Ara penso que, navegant damunt del seu adorat patí de vela, és l’indret i circumstància que ell hauria triat per deixar-hi la vida.

Sens dubte que, amb la desaparició d’en Ramon, Catalunya ha perdut un lluitador heroic. Heroi per valent i per dedicar tota la seva vida a la nostra causa, d’una manera clandestina, vehement i generosa. Mai no va pensar en la recompensa que tants d’altres han esperat i exigit després.

L’exemple del seu coratge, el record de la seva extraordinària humanitat, el camí traçat amb aquella seva decisió, les bases del seu pensament i, sobretot, l’ amistat fidel és tot el que em queda d’ell. És tot un tresor del qual em sento hereu i que resplendirà per a la resta de la meva vida.

No li puc dir salut!, ni tan sols a reveure! com antany fèiem. Però sí que puc acaronar nostàlgicament el seu record i delectar-me pel privilegi d’haver estat company i amic d’en Ramon Subirats.                                                                                                                   

Robert Bargalló



 NOTES:
1) En condicions normals aquesta metxa crema a raó d’un centímetre per minut aproximadament.
2) No ha estat fins fa pocs dies que he vist per primera vegada una fotografia d’aquella senyera. Quaranta cinc anys després...
3) Això venia de que tantes vegades el tirà va pronunciar allò de “volveré” que, parodiant els versos de Bécker referents a les “oscuras golondrinas”, li va escaure el nom.

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid