Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Teoria política, lluita ideològica i informació

Per Carles Castellanos i Llorenç, membre del FOCDA i de la Plataforma pel Dreta a Decidir, i militant del Moviment de Defensa de la Terra.

He llegit darrerament a llibertat.cat un interessant intercanvi d’opinions entre Antoni Rico i Joan Teran entorn de diferents consideracions sobre la ideologia. No entraré en els detalls d’aquell debat perquè voldria donar un enfocament general a aquesta qüestió. Jo voldria, tan sols, contribuir a establir distincions necessàries entre allò que és la teoria política, el que és la lluita ideològica i el que és la informació. Es tracta d’una confusió que em sembla que podria ser una de les mostres més evidents de la manca d’esforç que es fa, al si de l’esquerra independentista, per a desenvolupar de manera suficient la teoria política.

06/05/2008 23:42 Carles Castellanos

Penso que l’esquerra independentista per a poder avançar necessita reforçar aquests tres aspectes del discurs polític; però hauria de poder restablir distincions clares entre ells.

La teoria
La teoria  no és altra cosa que el conjunt de conceptes que ens permeten de conèixer i comprendre la realitat social, coneixement que és bàsic per a poder incidir-hi. Sabem que la realitat social és extremament complexa i que qualsevol aproximació que es faci al seu coneixement no pot ser altra cosa que una simplificació dels aspectes i les tendències més remarcables. Però sense una teoria social i política adequada és difícil anar més enllà de la protesta ocasional perquè un moviment sense teoria no sap on va, no pot acumular forces, ni elaborar estratègies serioses.

Una de les mancances històriques de l’independentisme català modern (dels darrers decennis) és el poc cas que ha fet de la teoria política. El resultat ha estat una deriva política espectacular amb exemples d’errors per a tots els gustos.

Què ens convé saber, a l’esquerra independentista? Ens convé saber la composició social de la nostra nació, conèixer les classes i fraccions de classes i llurs interessos socials i polítics; també ens convé conèixer les imbricacions de les classes dominants amb el poder dels Estats i de les oligarquies supraestatals; i també els diferents sectors de l’aparell de l’estat i les seves ideologies; ens convé comprendre igualment la combinació adequada de les diferents formes d’acció per al moviment independentista en cada moment etc. etc.

Els coneixement que es tenen al si de l’esquerra independentista sobre fets fonamentals per a la nostra acció, no passen de generalitats sense gaire fonament. Davant la manca de teories sòlides, la militància de l’esquerra independentista recorre fàcilment a esquemes teòrics excessivament pedestres, com per exemple les elaboracions que podríem anomenar “falses teories dels cercles concèntrics” que no expliquen realment res des del punt de vista de la dinàmica sociopolítica.

Esquemes pedestres i teories simplistes
Hi ha hagut diverses expressions d’aquesta mena de recursos teòrics insuficients. Des de la que situa la consciència nacional en cercles ètnico-culturals successius (catalans / catalanoparlants / catalanistes / independentistes), a la que situa en cercles concèntrics també les diferents expressions del catalanisme polític (catalanistes / independentistes / esquerra independentista). Tots aquests esquemes no tenen en compte els components de classe i per tant no deixen veure les contradiccions que tenen lloc en l’escena social i política quotidiana que ens mostra, per exemple, per al primer cas que hi ha catalans “de soca-rel” que són antiindependentistes i nous catalans que són independentistes. I per al segon cas, sabem que no sempre els anomenats “catalanistes” són aliats de l’independentisme. Segons aquesta falsa teoria l’autonomisme seria un possible aliat (però una mica més tebi) de l’independentisme, quan sabem que és realment, en les seves formulacions més clares, un veritable rival de l’independentisme, que no sols li disputa l’espai social i polític, sinó que el tracta sovint com l’enemic (de classe) que és.

També hi ha hagut un bon grapat de teories simplistes que han estat catrastòfiques com aquella que va fer pensar a un sector de l’esquerra independentista, davant les noves independències a l’Europa de l’època, que el camí parlamentari per ell sol ens hauria de permetre arribar, en el nostre cas, a aquest objectiu. Actualment, al voltant del Dret de Decidir i del sobiranisme un posicionament teòric semblant, mancat també de fonament dialèctic, està portant a enfocaments  poc dinàmics que, exagerant la concepció de “transversals”, tendeixen a “donar peixet” als partits parlamentaris permetent-los de mantenir-se en el seu immobilisme pel que fa a la confrontació entre els drets del poble català i la coacció de l’Estat. També hi ha, al voltant del Dret de Decidir, una altra mena de mancances teòriques, a causa de la inexistència d’anàlisi dialèctica, segons la qual la presència d’organitzacions reformistes en una mobilització, la convertiria automàticament en una mobilització reformista (encara que sembli inversemblant, alguns van titllar de reformista la mobilització de la PDD de l’1 de desembre del 2007 per la sola presència de CDC en aquella manifestació).

Podríem trobar encara més insuficiències importants entre alguns sectors, en altres àmbits com en les polítiques d’aliances, quan es fan no en funció de conceptes sociològics que tenen a veure amb classes i sectors socials, sinó en funció de consideracions ideològiques o culturals. Hi ha sectors de l’esquerra independentista que fonamenten les seves aliances en posicionaments “antisistema” independentment de l’arrelament social i nacional dels sectors considerats, cosa que frena forçosament la incidència social de les actuacions concebudes en funció d’aquestes aliances.

La llista de mancances teòriques que hem exposat no és, evidentment, exhaustiva però sí que ens permet de copsar una mica l’efecte negatiu que té qualsevol limitació teòrica per a la marxa del nostre moviment.

La informació i la lluita ideològica
Són aquesta mena de mancances d’ordre teòric les que hi ha al darrere de la desorientació i l’apoliticisme que és general en amplis sectors de l’independentisme. La gravetat del cas és encara accentuada pel fet que la manca de solidesa teòrica sovint es vol suplir per mitjà de la simple promoció de la informació, quan són dues coses molt diferents com intentem explicar en aquest escrit. La informació, doncs, per important que sigui, no és suficient per a la lluita social i  política independentista, en una societat complexa com la nostra en el moment actual. Una informació precisa i verídica és l’únic mitjà per a poder fer conèixer els fets que són amagats pel òrgans de poder i el sistema d’informació oficial, però per ella sola no ens dóna instruments sòlids per a canviar les coses. Sense un fonament teòric suficient podríem restar tranquil•lament confinats en una mena de guetos informatius pels segles dels segles. La informació esdevé, doncs, molt més efectiva quan, com a conseqüència d’una solidesa teòrica, es pot projectar emn forma de lluita ideològica.

La lluita ideològica al si de la dialèctica social
La lluita ideològica és l’expressió de la vulgarització de la teoria. És la teoria portada a l’arena pública, com a instrument per a combatre fal•làcies i donar suport a argumentacions sòlides. La lluita ideològica és molt  important perquè es basa en la dialèctica, a través de la qual es poden contraposar unes falses argumentacions amb les argumentacions sòlides fonamentades, en teories arrelades a la realitat social.

Des del punt de vista de la dialèctica, allò que es pot dir, doncs, de la lluita ideològica és que és un instrument molt poderós perquè pot incidir a tot arreu on hi ha contradiccions socials. La lluita ideològica es pot exercir des de fora de les institucions però també des de dins mateix de les institucions, moltes de les quals estan travessades per contradiccions. En aquest sentit cal advertir que fóra un error considerar, per exemple, els mitjans de comunicació oficials com a “venuts íntegrament al poder”, així, tots i com d’una peça, sense tenir en compte ni la composició de les seves plantilles ni la funció social específica de cadascun, establerta socialment. És cert que de manera general són instruments del poder, però en la mesura que el nostre moviment avança, van essent penetrats en algunes àrees, per contradiccions que no es poden menystenir.

Seria horrorós que l’esquerra independentista desenvolupés, ara en el camp de la ideologia, una “pseudoteoria dels cercles disjunts”, mancada de tot enfocament dialèctic, segons la qual la lluita ideològica només es podria exercir des de mitjans de comunicació no interferits pel poder. Sabem que “la ideologia dominant és la ideologia de les classes dominants” però justament la lluita ideològica (en relació estreta amb les mobilitzacions) és l’instrument per a capgirar aquest domini. Els mitjans de difusió “oficials” tot i la seva adscripció fonamental, igualment com les institucions, no són “cercles disjunts” aïllats de les classes populars, i estan travessats en grau divers per la lluita de classes. La lluita ideològica s’ha, doncs, de generalitzar perquè sigui eficaç, no s’ha de recloure en àmbits prefixats, per influents que siguin. I, d’altra banda, perquè tingui tota la seva força, necessita recolzar en un fonament teòric sòlid.

Per a explicar-ho d’una manera més concreta, podríem dir que, a la manera de les funcions que s’atribueixen a les diferents formes de mobilització (s’acostuma a distingir entre mobilització d’enquadrament i mobilització d’emplaçament), la lluita ideològica pot tenir diversos tipus de funcions diferenciades segons els seus objectius socials: existeix, com a mínim, la lluita ideològica de consolidació interna, que és la que s’adreça al conjunt de l’esquerra independentista i àmbits pròxims com les instàncies de la Unitat Popular, per tal de reforçar-ne i clarificar-ne els posicionaments interns; i existeixen també diferents formes de lluita ideològica adreçada a la penetració social en diferents camps allunyats ideològicament, en un principi, de les nostres posicions polítiques però sensibles a diferents argumentacions socials (laborals, ecologistes, contra la violència de gènere, antirepressives etc.) o polítiques (radicalitat democràtica, autodeterminació, antimonarquisme, republicanisme etc.).

Els àmbits de la lluita ideològica són molt variats la qual cosa demana també una diversificació dels instruments i dels discursos, partint d’un reforçament dels òrgans propis i autònoms del moviment. S’entén que en tots els casos la solidesa teòrica n’ha de ser un element fonamental.

 

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid