Per Josep Maria Terricabras, publicat al seu
L’edició catalana ha estat promoguda per l’Associació Memòria Contra la Tortura (www.proutortura.net) i per l’Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura (www.acat.pangea.org), que poden facilitar exemplars gratuïts del llibre.
Es tracta d’un protocol tècnic d’intervenció, per tal d’investigar i documentar -amb criteris precisos i unificats- els casos de tortura que es produeixen, malauradament, a molts, a molts llocs del món. Conté legislació internacional, codis ètics i com s’han d’investigar les denúncies o indicis de tortura i maltractaments (el procediment que s’ha d’engegar, les entrevistes, les proves físiques i psicològiques, amb descripcions detallades i gairebé exhaustives dels mètodes de tortura habitualment emprats). És, doncs, una eina utilíssima per a personal sanitari i judicial, per a advocats i per a tot tipus de persones d’alguna manera relacionades amb comissions d’enquesta i d’investigació.
Convé dir també que el text ja és del 1989, és a dir, que gairebé té 20 anys, però que manté tota la seva vigència. Hi van participar moltes organitzacions i personalitats de tot el món: cap català. Ni tampoc cap espanyol. Espanya, però, és un dels estats que repetidament surt en els informes internacionals de denúncia contra les tortures. Recordem que l’estat va ser condemnat, en una sentència històrica, el 2 de novembre del 2004, pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, que va donar la raó als disset independentistes catalans que havien estat empresonats en l’anomenada «operació Garzón» del 1992 i que havien denunciat repetidament haver estat víctimes de tortures, sense que ni Garzón ni cap altra instància judicial espanyola els fes cap cas. Tant abans com després d’aquest cas, la tortura ha continuat essent un fenomen massa freqüent en comissaries i presons de l’estat, també en algunes de regides per Mossos d’Esquadra. Algunes d’elles han acabat amb sentències judicials condemnatòries. De fet, entre els anys 2.000 i 2006 hi va haver 3.000 denúncies de tortures a Espanya.
Lamentablement, els governs espanyols concedeixen repetidament indults als condemnats per tortura. Tant aquests indults com el fet mateix de l’existència de tortures -particularment les relacionades amb la pretesa lluita contra el terrorisme- són dos dels punts que divendres passat denunciava una resolució solemne del Parlament Basc, aprovada per majoria absoluta del ple de la Cambra. Aquesta condemna política ha coincidit en el temps amb una nota feta pública per l’excel·lent i molt eficient Observatori Basc de Drets Humans amb motiu de la visita del Relator Especial de l’ONU sobre la protecció dels Drets Humans en la lluita contra el terrorisme.
Els mitjans de comunicació més afins als partits centralistes espanyols sovint minimitzen, dissimulen, amaguen, neguen o tergiversen els fets relacionats amb les tortures, les denúncies que se’n fan, els judicis i els seus resultats. És decebedor, preocupant i indignant que aquells que haurien d’actuar com a quart poder en defensa dels drets humans i de la ciutadania, adoptin actituds partidistes -sovint miserables- que ni tenen res a veure amb la defensa del dret ni tampoc amb la de la veritat.
L’edició catalana de del «Protocol d’Istanbul» ha tingut l’encert d’incorporar un pròleg d’Oriol Martí, que ajuda molt a entendre que la tortura i els tractes degradants són, de fet, una expressió típica i simptomàtica d’una societat regida per la desigualtat, la injustícia i la crueltat. Per això, qualsevol protesta contra la tortura -que ha de ser enèrgica, sense pal·liatius ni restriccions de cap mena- és també una protesta contra les relacions polítiques, econòmiques i socials que la fan possible. Sempre s’ha d’investigar, documentar, denunciar i condemnar la tortura. Però, el que finalment s’ha de denunciar, condemnar i voler eradicar sempre són la injustícia i la por a la llibertat (no pas la por dels torturats, és clar, sinó la dels torturadors)!
Per saber-ne més:
