x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Una pinzellada sobre l'actualitat de la política institucional nordcatalana

Per Marta Serra Serra. publicat a La Fàbrica 3.07.07 
A l’Estat francès s’acaba de tancar un cicle electoral important. Eleccions presidencials i legislatives són les que marquen el ritme polític en un Estat en què la centralització tant política com administrativa no ha variat massa des de fa temps, i que és de les més remarcables entre els estat europeus.

06/07/2007 14:54 Hemeroteca
Per qui no conegui el sistema electoral francès, s’ha de saber que hi trobem fins a cinc tipus d’eleccions. Les municipals (cada sis anys), les cantonals (cada sis anys, per elegir els membres del “Conseil général1”), les regionals (cada sis anys per a l’elecció dels membres del “Conseil régional2”), les senatorials (sufragi universal indirecte), les legislatives, les presidencials, i com a la resta dels Països Catalans, les europees. No ens preocuparem aquí dels tres primers tipus d’eleccions, ja que no estan ara mateix a l’hora del dia, a banda de la poca transcendència que tenen degut a la pràcticament nul·la descentralització del poder.

Per tant en els últims mesos, han tingut lloc les eleccions a sufragi universal directe que més importants són a l’estat: les presidencials i les legislatives, que tenen lloc cada cinc anys. Les primeres per elegir el president de la République, les segones per renovar per complet els 577 diputats de l’Assemblée nationale. Ara bé, el sistema electoral en dues voltes, tal i com comentarem més endavant, marca d’antuvi uns resultats que es polaritzen quasi exclusivament (a l’excepció d’alguna situació extrema) entre els dos partits majoritaris: l’UMP (Union pour un Mouvement Populaire) i el PS (Parti Socialiste).

Les eleccions presidencials, els resultats de les quals ja s’han analitzat àmpliament, van arribar després d’una lluita aferrissada per a l’elecció dels candidats que representarien els 2 partits majoritaris, tant a l’UMP com al PS, tot i que sota formes diferents.

Al PS, la desfeta escandalosa en les últimes eleccions presidencials (2002) que va deixar fora de la segona volta Lionel Jospin, cedint la plaça al candidat del Front National, d’extrema dreta Jean-Marie Le Pen, havien instaurat una crisi sense precedents al partit. Aquells resultats afegits a les discordances internes entorn de la votació a favor o en contra de la constitució europea, al referèndum del 29 de maig del 2005, van portar a tenir diferents candidats possibles segons les diferents corrents.

A l’UMP, les opcions estaven entre Dominique de Villepin, el candidat que es veia com el successor de Jacques Chirac (president sortint) i Nicolas Sarkozy, també membre del govern de Chirac amb els càrrecs de ministre d’interior (durant dos períodes diferents) i de finances. Aquest últim havia destacat per la seva mà dura en situacions extremes com les revoltes que van començar als barris de les perifèries de les grans ciutats el 2004 o la política en la gestió del conflicte obert que és manté entre l’estat i l’illa de Còrsega des de fa anys i per al qual es va negar a obrir cap tipus de negociació.

Així doncs els dos candidats principals, Royal i Sarkozy, després de desempallegar-se a la primera volta dels altres deu candidats, van arribar a una segona volta, en què Sarkozy recollia clarament els vots d’extrema dreta mentre que Royal no en guanyava massa tirant cap al centre, i ni amb l’ajuda implícita de Bayrou, no aconseguia la victòria.

Davant d’aquest panorama (que per cert poca anàlisi a escala de Catalunya Nord permet sinó una victòria clara de la dreta en el conjunt, i potser uns resultats menors als esperats per a Bayrou), i la proximitat de les eleccions legislatives, Sarkozy, tot just “entronitzat”, formava un govern que segons nombrosos mitjans de comunicació era “d’obertura” (una obertura més que qüestionable), preparant-se als nous comicis.

Les eleccions legislatives, com les presidencials també se celebren en dues voltes (només passen a la segona volta els candidats que han obtingut més de 12,5% dels vots al primer torn), deixant unes possibilitats quasi nul·les als partits petits d’obtenir representació a l’Assemblée Nationale, a menys de tenir molta força en una circumscripció concreta.

En el cas de Catalunya Nord, són quatre les circumscripcions en que se divideix el departament:

1: Cantons de: Perpinyà III, Perpinyà IV, Perpinyà V, Perpinyà VII, Perpinyà IX, Toluges.

2: Cantons de: La “Côte-Radieuse”, La Torre de França, Perpinyà I, Ribesaltes, Sant Llorenç de la Salanca, Sant Pau de Fenollet, Sant Esteve, Sornià .

3: Cantons de: Millars, Mont Lluís, Oleta, Perpinyà II, Perpinyà VI, Perpinyà VIII, Prada, Sallagosa, Vinçà.

4: Cantons de: Argelers de la Marenda, Arles de Tec, Ceret, Costa vermella, Elna, Prats de Molló-La Presta, Tuïr.


En cada una d’aqueixes circumscripcions s’ha d’elegir un diputat que serà el que representarà els habitants de la zona a Paris. En el cas de Catalunya Nord, la divisió totalment incoherent del territori dóna en cada una de les circumscripcions, menys la 4a, un pes al municipi de Perpinyà, que té doncs una influència clau en cada una de les votacions, deixant sense representació “real” les zones que tenen unes característiques totalment diferents (rurals, agrícoles o de muntanya per exemple).

Pel que fa als últims resultats, cal primer de tot remarcar que els 4 diputats que representaran Catalunya Nord durant la pròxima legislatura seran de l’agrupació de dreta del president, l’UMP, perdent l’únic representant del PS que fins al moment hi havia a la 4a circumscripció. La pèrdua del diputat del PS, s’explica en gran part per la divisió arran de la imposició del candidat Olivier Ferrand per part del partit, en contra del local Pierre Aylagas que es presentà igualment i recollí més vots que el candidat oficial passant així a la segona volta. Tot i això l’afebliment que havia patit el PS en aquestes circumstàncies no permeté remuntar els resultats sortint elegida Jacqueline Irles

L’altra dada que podria sorprendre els que no coneixen la realitat nordcatalana és la presència a la segona volta de la 1a circumscripció, d’un candidat del PC (Parti Communiste), Jean Vila. Aquest resultat, tot i que el pas a la segona volta va ser molt més ajustat que per altres candidats, s’explica per la importància d’aquest partit en municipis com Cabestany on durant temps l’ajuntament ha estat del PC.

Pel que fa a les dues altres circumscripcions Christian Bourquin va perdre un altre cop, de poc, a la 3a, front a François Calvet, i a la 2a Arlette Fanco va guanyar àmpliament amb quasi 60% dels vots.

Més enllà dels resultats finals estrictes, val la pena fer una reflexió sobre la pobre actuació dels partits que s’autoanomenen “catalanistes”. Unitat Catalana se presentava a la 1a circumscripció, Esquerra Republicana de Catalunya després d’un acord amb “Les Verts” se presentava en solitari a una de les quatre circumscripcions, i en una altra en coalició i Convergence Démocratique de Catalogne a les quatre circumscripcions. Entre tots no han superat en cap de les circumscripcions el 3%. Evidentment són uns vots que no se poden sumar ja que van des del pseudo-blaverisme de CDC, passant pel centrisme d’Unitat Catalana, fins al discurs “light” d’ERC conegut arreu. Però en qualsevol cas, són tots uns partits que ben poc s’han mogut fora del món partidista, centrant-se principalment (tot i que amb una dedicació poc destacable) en una campanya electoral els resultats de la qual han mostrat un cop més la seva mínima capacitat de mobilització.

Sigui com sigui, els resultats a escala estatal, que donen una amplia majoria a l’UMP de Sarkozy, marcaran l’actualitat dels pròxims quatre anys al conjunt de l’estat i per tant, també a la Catalunya Nord, amb un discurs basat en la por a la immigració, la repressió, i en general una política que no només ha recuperat veus d’extrema dreta, sinó que també sembla que les complaurà.


NOTES: 

1 Catalunya Nord correspon, afegint-hi la comarca occitana de la Fenolleda, al departament dels “Pyrénées Orientales” (els departaments són entitats que se van crear desprès de la “Revolució francesa” de 1789). Per tant, a Catalunya Nord li correspon tenir un “Conseil Général”.
 
2 La regió és l’entitat administrativa que està per sobre del departement. Catalunya Nord no té regió pròpia sinó que forma, conjuntament amb 4 departaments més (tots ells occitans), la regió “Languedoc Roussillon”.
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid