Exactament igual que ara, que cada dia ens detallin algun esdeveniment sagnant i anecdòtic, amb el mateix pes informatiu (i el mateix estil apocalíptic) que les batusses polítiques, la corrupció o les previsions meteorològiques; i sempre (els temps són importants) just abans o després d'alguna notícia sobre «terrorisme», kale borroka, immigració, droga, criminalitat ciutadana i/o crim organitzat, perquè així ens penetri mentalment tot al mateix paquet. (I és que, que ningú no pensi que és casual la introducció en el llenguatge periodístic espanyol de la paraula "zulo" o de la k basca per referir-se a la lluita dels okupes).
La realitat objectiva demostra la pràctica impossibilitat que tinguem una experiència directa amb aquest assassí en sèrie amb què ens terroritzen, però els mitjans s'entossudeixen a fer-nos sentir subjectivament que aquests criminals sense escrúpols i/o psicològicament malalts els tenim en girar la cantonada, en el buit de l'escala, aiguatant-nos en sortir del cinema, disposats a violar-nos o a esbudellar-nos... i que, segons se'n desprèn, responen a una patologia mental molt semblant a la de personatges «sanguinaris» com Fidel Castro o Hugo Chávez... o, des d'una perspectiva molt més «local», Iñaki de Juana, a qui un psiquiatre en embrió com el director de «El Món», Pedro J. Ramírez no dubta a equiparar al seu darrer editorial amb Hannibal Lecter...
L'objectiu d'aquesta manipulació mediàtica sembla clar. Es tracta que la majoria de la població interioritzi que la inseguretat que vitalment sentim no té res a veure amb la inseguretat a la qual ens condueix la violència estructural del capitalisme, sinó que està lligada a una criminalitat en apogeu tant quantitativa com qualitativa que, al costat del seu alter ego, el «terrorisme» i la immigració, constitueix, si ho jutgem per les enquestes del CIS, un dels problemes més greus a què s'enfronta la societat «democràtica». Una inseguretat caracteritzada d'aquesta manera només pot combatre's amb una intensificació de la repressió: com més policies millor, com més càmeres públiques i privades millor, com més gran sigui la col·laboració ciutadana millor, com més durs siguin els càstigs millor... Indefensos davant el «crim», l'estratègia és reforçar el sistema repressiu-institucional, incrementar la seguretat privada i endurir la llei.
El binomi inseguretat/seguretat té components objectius i subjectius. No hi ha cap dubte que no és igual, ni el perceben (o no l'haurien de percebre) igual, els rics que els treballadors, o que els lluitadors, o que els pobres i els exclosos. Com també és indubtable que que la presència de la policia produeix sensacions diferents segons a qui, per raons òbvies. Tanmateix, el que sí és objectivament cert és que la inseguretat que en aquesta fase neoliberal del capitalisme patim els treballadors està relacionada amb les dràstiques reduccions de la protecció social, la precarietat laboral, la impossibilitat d'accedir a un habitatge i de construir un projecte de vida, la competitivitat salvatge, la incapacitat de fer front dignament a la vellesa, la sensació de no controlar la pròpia vida, la falta de comunicació i solidaritat, l'abandonament dels espais públics, la por d'«el carrer», l'afebliment del sentiment de pertinença, de comunitat...
Però amb aquest planejat martelleig entorn del «crim» aconsegueixen que canalitzem les nostres pors, insatisfaccions i frustracions per l'estreta via de la criminalització dels exclosos i els resistents, i que desvirtuem l'origen de la nostra inseguretat que, ho reconeguem o no, té un clar component nacional i de classe.
Camuflades d'aquesta manera les nostres inseguretats socials reals, acceptem el desenvolupament d'un Estat penal i policial amb poders plens sobre les nostres vides i amb impunitat per a envair la nostra privacitat a uns nivells impensables fa pocs anys. Per raó de la seguretat, donem support als projectes de ciutat (idèntics tots ells) dels nostres alcaldes-constructors, amb els seus barris-guetos (policialmente «controlats» els uns, «protegits» d'altres amb «seguretat» privada), i els seus espais públics convertits en presons de ciment, en les quals vagarejar, comunicar-se i/o concentrar-se és objecte permanent de persecució; llevat, és clar, quan es tracta de gent d'ordre com els (neo)franquistes que, com han tornat a demostrar a Madrid, té carta blanca per exhibir-se en tota la seva amenaçadora dimensió, quan i on els ve de gust.
Una societat amb vocació punitiva, que es vigila a si mateixa i és incapaç d'identificar que la seva inseguretat i la del seu entorn no la genera bàsicament cap veí «sospitós», ni l'emigrant que capta al carrer, ni els qui surten a manifestar-se, ni tampoc els petits lladres... és una societat poruga, immadura, desequilibrada, egoista, intoxicada, individualista, paralitzada, excloent i perillosa per als i les qui combaten per un món més just, en tant que confon lluita amb inseguretat/caos, i seguretat i ordre amb repressió, càstig i presó. És, doncs, una societat amb totes les característiques que més convenen a la pervivència d'aquest capitalisme i aquest imperialisme salvatges que ens toca patir.
Cal reconèixer que els mitjans de comunicació han fet bé la seva feina. A nosaltres ens correspon buscar vies per desfer-los-la.
Però amb aquest planejat martelleig entorn del «crim» aconsegueixen que canalitzem les nostres pors, insatisfaccions i frustracions per l'estreta via de la criminalització dels exclosos i els resistents, i que desvirtuem l'origen de la nostra inseguretat que, ho reconeguem o no, té un clar component nacional i de classe.
Camuflades d'aquesta manera les nostres inseguretats socials reals, acceptem el desenvolupament d'un Estat penal i policial amb poders plens sobre les nostres vides i amb impunitat per a envair la nostra privacitat a uns nivells impensables fa pocs anys. Per raó de la seguretat, donem support als projectes de ciutat (idèntics tots ells) dels nostres alcaldes-constructors, amb els seus barris-guetos (policialmente «controlats» els uns, «protegits» d'altres amb «seguretat» privada), i els seus espais públics convertits en presons de ciment, en les quals vagarejar, comunicar-se i/o concentrar-se és objecte permanent de persecució; llevat, és clar, quan es tracta de gent d'ordre com els (neo)franquistes que, com han tornat a demostrar a Madrid, té carta blanca per exhibir-se en tota la seva amenaçadora dimensió, quan i on els ve de gust.
Una societat amb vocació punitiva, que es vigila a si mateixa i és incapaç d'identificar que la seva inseguretat i la del seu entorn no la genera bàsicament cap veí «sospitós», ni l'emigrant que capta al carrer, ni els qui surten a manifestar-se, ni tampoc els petits lladres... és una societat poruga, immadura, desequilibrada, egoista, intoxicada, individualista, paralitzada, excloent i perillosa per als i les qui combaten per un món més just, en tant que confon lluita amb inseguretat/caos, i seguretat i ordre amb repressió, càstig i presó. És, doncs, una societat amb totes les característiques que més convenen a la pervivència d'aquest capitalisme i aquest imperialisme salvatges que ens toca patir.
Cal reconèixer que els mitjans de comunicació han fet bé la seva feina. A nosaltres ens correspon buscar vies per desfer-los-la.
