Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"La nació imaginada", d’Arnau González i Vilalta

Per Pol Sureda

En la línia habitual que tendeix a situar-la al punt de mira historiogràfic del país, Afers ens brinda amb el present volum una de les novetats més importants que ha produït la historiografia catalana en el 2006. 

21/03/2007 09:23 Llibres

Perquè ve a omplir un buit bibliogràfic escandalós: per primera volta tenim una història sistemàtica del pancatalanisme, tant cultural com polític, bé que circumscrita als anys trenta. Aquesta restricció cronològica era necessària per a fer un estudi mínimament aprofundit; i el període acotat té una individualitat historiogràfica ben clara, en termes generals i quant al pancatalanisme en si: és als anys trenta, mercès a les noves condicions político-socials i com a fruit de la prèvia acumulació de forces, que la consciència pancatalana ateny un desplegament social de consideració i comença a instal·lar-se com a objectiu pròpiament polític. I, no ens enganyéssim: el període acotat, dens i complexíssim, comporta una tasca de recerca ben ingent.


Cert que el títol del llibre provoca prevenció. No és debades: el marc teòric explícit va en la línia Gellner-Hobsbawm (per ex., p. 25-30), amb les corresponents denúncies de l’”essencialisme romàntic”. De fet, examinant el text fa ben bé l’efecte que l’autor hagués partit de l’existència de la nació catalana (de Salses a Guardamar) com a evidència palmària, i que, en acabat, aquesta aproximació des del realisme filosòfic hagués estat interceptada pel creacionisme nacional tan en voga entre bona part de les autoritats acadèmiques: en el capítol d’agraïments l’autor cita Ucelay da Cal, per exemple. El resultat final és una mescla ben estranya de totes dues òptiques. Tant hi fa, per al lector dotat d’esperit crític, si no excloem algun esforç suplementari.


Malgrat les limitacions teòriques, el llibre explicita d’antuvi que el pancatalanisme contemporani té les arrels en el segle XIX (p. 12), i que la llegenda d’un naixement ultratardà (a Sueca, el 1962) no és més que propaganda barata (p. 9, 360): l’FNC, Fuster, el PSAN, etc., són fruits del pancatalanisme dels anys trenta (p. 360), que, hi afegiríem, al seu torn germina del pancatalanisme anterior, de Marià Aguiló a Adolf Pizcueta passant per Joaquim Cases-Carbó, l’APEC, un Josep Pijoan joveníssim, el protoindependentisme, Gabriel Alomar, Miquel Duran de València, Nostra Parla, Alfons Maseras, l’Editorial Barcino, etc., etc., i sempre amb una mateixa realitat objectiva com a base, agradi o no.  


La cobertura és realment nacional, l’Alguer inclosa; val a dir que tots els territoris catalans externs a l’Estat espanyol són agrupats en una secció específica, “Fora d’Espanya”: allò que dèiem. S’hi para esment tant a aspectes directament polítics com a elaboracions teòriques i polèmiques mediàtiques, sense oblidar la infrastructura: llibre, escola, lluita per la llengua, entitats cíviques; extensió social, en síntesi. L’aplec factual és correcte, i no es limita pas a la recopilació de dades més o menys conegudes (que ja hauria estat una tasca valuosa), sinó que fa aportacions rellevants: per exemple, l’estudi aprofundit de la gènesi, elaboració i conseqüències del Missatge als mallorquins i de la Resposta als catalans (p. 125-143); l’anàlisi del valencianisme barceloní (p. 91-109); l’examen del paper d’Andorra (p. 235-255). L’autor sembla oblidar poc quant a organitzacions, corrents teòrics, personatges i esdeveniments d’una certa rellevància, bé que hi notem a faltar, per exemple, l’adhesió menorquina a la Resposta als catalans (adhesió que, certament, restà inèdita fins al 1999), i també alguna referència al pancatalanisme de militants marxistes com Arquer i González Alba (sí que hi apareix l’aportació, tan notable, de Gómez Nadal).  


L’estudi es completa, pertinentment, amb dos elements en incidència dialèctica amb el pancatalanisme.  D’una banda, un projecte nacional tangent com fou el panoccitanisme (p. 290-297), marc en què es té el bon sentit de ressaltar com a funció essencial del Manifest de 1934 l’autocentrament clarificador (295-297); més l’actitud catalana envers la Vall d’Aran (p. 297-299), qüestió clau, aquesta darrera, tan candent com catalanament negligida, llavors i ara. D’altra banda, la inevitable reacció espanyolista, virulenta com sempre-sempre (p. 335-351 i passim), on, per descomptat, no faltava pas la botifleria disfressada de defensa d’essències regionals.


L’obra inclou una panoràmica historiogràfica excel·lent (p. 17-23), amb bon domini de la bibliografia; estalviarà la penosa deambulació autodidàctica perquè tots havíem hagut de passar per a atènyer aquest mateix resultat. Això a banda, les abundoses referències bibliogràfiques, juntament amb la munió de qüestions esbossades, orientaran eficaçment recerques posteriors.


En definitiva, es tracta d’una obra imprescindible per a tothom interessat en la història contemporània del país. I en la comprensió del país i de les seves possibilitats de futur. Que és aquesta la tasca de la història.
La coberta, preciosa, reprodueix el mapa de la Protectora de 1921 (no pas de 1932, com es pretén a la pàgina de crèdits): estava en ús als anys trenta, però no és un mapa dels anys trenta. 

 

La nació imaginada, d’Arnau González  i Vilalta. Catarroja: Afers, 2006. (Recerca i pensament; 29)     

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid