x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
1923 Cop d'Estat de Primo de Rivera

1923 Cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera, a partir de l'Ordre Reial de Defensa de la Unidad Nacional, que comptava amb el beneplàcit de la burgesia catalana

13/09/1923 Tal dia com avui

La matinada del 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, va protagonitzar un cop d’estat que, tècnicament, va adoptar la forma tradicional del militarisme espanyol del segle XIX coneguda amb el nom de pronunciamiento. El general tenia la connivència d’Alfonso XIII d’Espanya perquè la causa immediata del cop tenia força relació, d’una banda, amb el desastre militar que les tropes espanyoles havien patit el 1921 a Annual, al Marroc -on un gran nombre de joves catalans serví de carn de canó-, i de l’altra, amb les investigacions de la premsa i el parlament espanyol sobre les responsabilitats que el monarca podia tenir en la derrota.

La nit del 12 de setembre de 1923, Primo de Rivera havia reunit a capitania general tots els caps militars de la guarnició de Barcelona, els quals havien concentrat tota l’oficialitat a les casernes. No es va produir una sortida en massa de l’exèrcit al carrer; només alguns edificis públics com ara Telègrafs i Telèfons van ser ocupats per l’exèrcit, mentre Primo de Rivera feia públic el manifest Al país y al ejército españoles, en què s’explicaven els motius i propòsits inicials del cop.

 No tot l’exèrcit espanyol va reaccionar unànimement de manera favorable al cop, però la manca de reacció del govern de Madrid, l’acció decidida d’Alfonso XIII d’Espanya en favor dels generals colpistes, i també el suport de bona part dels sectors econòmics i fins i tot polítics, fonamentalment catalans, en favor d’un canvi per molt quimèric que fos, van ser decisius per garantir l’èxit de l’acció.

Primo de Rivera havia mantingut des que era a Barcelona contactes amb homes de la Lliga Regionalista i amb representants dels sectors econòmics més influents, dels quals s’entreveia la garantia d’un ordre públic que sotmetria les classes treballadores, prometia un nou proteccionisme industrial i permetia esperar una posició favorable a la potenciació del regionalisme. El règim va tenir l’adhesió de les classes conservadores catalanes; hi van col·laborar les Cambres de Comerç i Navegació, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, el Foment del Treball Nacional... organitzacions de la burgesia catalana; però ni totes aquestes organitzacions eren la Lliga ni tot el catalanisme quedava reduït a la Lliga. El desengany va ser notori menys pel que fa a l’ordre públic. El dia 15, Primo de Rivera va nomenar un Directori militar, va confirmar l’estat de guerra ja proclamat i va suspendre les garanties constitucionals, per la qual cosa posà ja de manifest des del primer moment quina havia de ser l’orientació del nou règim.

Els dos eixos bàsics de la política del Directori van ser la militarització de totes les estructures estatals i l’obsessió per la unitat de l’Estat espanyol. A cop de decret es va posar fi a totes les institucions parlamentàries i es van imposar per la mateixa via sancions molt dures contra els infractors. La política econòmica defraudà també qualsevol esperança que s’hi hagués pogut posar; va ser una política de grans inversions públiques que no va originar creixement econòmic, sinó que, contràriament va agreujar la secular crisi de la hisenda, va multiplicar el deute públic i va provocar una brusca davallada de la cotització de la moneda espanyola.

La Dictadura restablí l’ordre públic, dissolgué la CNT i afavorí el Sindicat Lliure, mentre la UGT era tolerada.

El general Primo de Rivera mostrà immediatament la cara catalanòfoba. En un primer moment va permetre que la Mancomunitat de Catalunya continués existint, però la dictadura va treballar a fons contra el nacionalisme català republicà, cada cop més radicalitzat i en alça, prohibint partits, associacions i institucions catalanes. La Mancomunitat va anar morint lentament després de la destitució del govern presidit per Josep Puig i Cadafalch, ja que el Directori militar hi va imposar un nou consell permanent presidit per Alfons Sala i Argemí fins que va ser suprimida l’any 1924.

Des de la capitania general de Catalunya es va desfermar una persecució contra les associacions obreres, la llengua -que quedà apartada de la vida oficial- i els símbols catalans. Accions anticatalanes, com ara la prohibició de la bandera catalana i de cançons patriòtiques com Els Segadors o La Santa Espina, el tancament de l’Orfeó Català i del camp del Futbol Club Barcelona -arran que el públic va escridassar la Marcha Real-,  la persecució contra l’Església, titllada de separatista pel fet de recomanar la predicació en català, o la clausura de tot allò que tingués un to catalanista, van intensificar l’oposició de l’opinió pública catalana contra el règim espanyol.

Per saber-ne més:

Catalunya sota la dictadura del general Primo de Rivera

 

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid