El PSC insisteix a imposar-nos una idea molt particular de “normalitat institucional”. Una normalitat feta a mida de l’estat espanyol, que implica presentar-nos un règim que consideren democràtic i estable en què el conflicte amb el poble català ja estaria superat. És en aquesta lògica que, des de la seva matriu estatal –el govern espanyol del PSOE–, impulsen una campanya institucional pels cinquanta anys de la mort del dictador. Una campanya que vol transmetre la idea d’una democràcia consolidada. Però aquesta és una narrativa amable d’allò que mai no ha estat amable.
Un exemple d’aquesta operació de maquillatge és la lona en català instal·lada al centre de Madrid. Sí, es poden penjar lones en català a la capital de l’estat. Però la realitat quotidiana de la llengua és a anys llum d’aquest miratge: a la sanitat, quan som més vulnerables, no està garantit que puguem ser ateses en català; a l’escola, són els tribunals qui decideixen si el català pot ser-ne la llengua vehicular, mentre els adolescents surten de l’ESO amb titulacions lingüístiques que massa sovint no corresponen als coneixements reals. La lona no reflecteix cap normalitat, la suplanta.
I més enllà d’aquest decorat lingüístic, hi ha dades que haurien d’alertar qualsevol societat democràtica: una part preocupant de la joventut no sap qui era Franco, i fins i tot diu que no li molestaria viure en un règim autoritari. A l’origen d’aquestes xifres trobem que no s’han implementat polítiques de memòria. Mentrestant, als Països Catalans, Vox governa a les Illes i condiciona el País Valencià. I Vox no és sinó la continuïtat política, desacomplexada, de l’extrema dreta hereva del franquisme. La seva expansió encaixa amb un avenç autoritari internacional que sempre creix millor sobre terrenys on la memòria s’ha debilitat.
Però res d’això és casual. Tot plegat passa perquè la llarga ombra del franquisme continua estructurant l’estat. No parlem d’un passat clausurat amb les primeres eleccions democràtiques, sinó d’una continuïtat profunda, sostinguda i assumida per les institucions actuals.
Perquè a l’estat espanyol el franquisme no va desaparèixer. Va mutar. Va conservar els fonaments del poder. L’aparell judicial és hereu directe de la dictadura i actua com a mur contra qualsevol sobirania catalana. Veiem, si no, l’aplicació humiliant de la llei d’amnistia. Les grans fortunes que van créixer a l’empara del règim segueixen controlant els centres de decisió econòmica. Les forces de seguretat no van ser depurades. I la monarquia, imposada pel dictador, continua essent la peça clau d’un ordre jurídic que es defensa amb impunitat.
Ho vam veure el 2017, quan Felip VI va legitimar la violència policial contra el poble català i va avalar la repressió de l’estat. Ho veiem avui, quan el ministre Marlaska bloqueja que Via Laietana sigui un espai de memòria, tot i les tortures que s’hi van infligir fins i tot després del 78. Ho veiem en la declaració recent de Blanca Serra, lluitadora històrica i la primera víctima de les tortures de la policia franquista de Via Laietana que aconsegueix, mig segle després, ser escoltada per la Fiscalia de Memòria de Barcelona. Ho veiem en el nacionalcatolicisme que, tot i haver canviat de formes, continua marcant línia moral i finançant moviments antidrets mentre s’oposa a retirar simbologia franquista. Ho veiem en la impunitat amb què desfila l’extrema dreta i en les agressions policials contra antifeixistes. I ho veiem quan artistes com Pablo Hasel són empresonats per haver denunciat la monarquia i la violència d’estat. Tot són peces d’un mateix mecanisme: la persistència del franquisme en ple segle XXI.
Per això no n’hi ha prou amb campanyes cosmètiques d’un estat amb les arrels podrides. No serveixen les lones, ni els discursos que pretenen celebrar una democràcia que no existeix.
Si el PSC volgués realment trencar amb el franquisme, començaria fent que el govern de la Generalitat recuperés la comissaria de Via Laietana i la convertís en un centre d’interpretació de la repressió i la tortura. Declararia la presó de dones de Trinitat Vella bé cultural d’interès nacional. Denunciaria la monarquia, hereva directa de la dictadura. Desobeiria els tribunals que volen imposar el castellà a les aules. I, per damunt de tot, reconeixeria el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur. Però això no ho veurem, perquè per tallar amb el franquisme cal tallar amb el règim del 78, i el PSC n’és un dels garants.
Ho deia Josep Benet: “La millor manera d’avançar en la memòria és fer recerca històrica, perquè sense història, no hi ha memòria.” Necessitem una memòria viva, exigent, rigorosa, amb arxius oberts i accés lliure a la informació. Una memòria que expliqui la veritat i que no permeti que el silenci s’imposi de nou. Una memòria que serveixi per a transformar.
I és aquí on entra el futur.
Hi ha qui insisteix a presentar el present com si fos un destí final, com si aquest règim fos el límit natural d’allò a què podem aspirar. Però no ho és. El règim del 78 és la continuació amable del franquisme, un sistema que manté intactes les jerarquies judicials, les oligarquies econòmiques, la subordinació internacional i, sobretot, l’opressió nacional.
El futur no vindrà sol. El futur s’ha de disputar. I només serà diferent si el construïm des de la memòria i des de la tradició de lluita del nostre poble, que va plantar cara a la dictadura i mai no va renunciar a existir. Si volem desfer definitivament el “atado y bien atado”, no podem esperar reformes que no arribaran. Cal afrontar l’arrel del problema: exercir l’autodeterminació, alliberar els pobles –i, especialment, el català– i construir una societat antagònica al franquisme: lliure, igualitària, feminista, ecologista i socialista. Uns Països Catalans independents.
No és cert que la independència hagi d’esperar una democratització de l’estat: és la independència, que pot obrir la porta a una veritable democratització social i política. Cap projecte de llibertat pot arrelar en un marc que protegeix les estructures d’un règim autoritari. Per això cal preparar un nou cicle de ruptura democràtica, amb organització popular, amb institucions al servei del país i amb la determinació de qui sap que la llibertat no es demana sinó que s’exerceix.
Del passat al futur: construïm el país lliure que ens pertoca. Caminem cap a la independència.
