La nit del passat 30 d’agost va morir la Isabel Roura. Probablement aquest nom dirà poca cosa a la majoria de persones, i així acostuma a passar amb tants altres noms de dones i homes que, des de fa anys, lluiten de manera anònima per l’abolició de la tortura al nostre país i arreu del món.
Poc després de l’operació Garzón, a la tardor de 1992, el col·lectiu de familiars dels presos independentistes va rebre una invitació a participar en una trobada de l’ACAT (Associació de Cristians per l’Abolició de la Tortura), que havia de tenir lloc al monestir de Sant Pere de les Puel·les, al barri barceloní de Sarrià. Cal dir que, per a nosaltres, joves militants independentistes més propers a la laïcitat que no pas a la religiositat, aquella associació ens era del tot desconeguda i, entre una cosa i l’altra, no sabíem com gestionar aquella petició.
Recordo que va ser la Meritxell Moneo, familiar d’un dels presos, qui em va passar la carta amb el suggeriment d’assistir-hi. Val a dir que en aquell moment ens aferràvem a tot allò que pogués servir per denunciar les tortures que havíem patit a mans de la Guàrdia Civil i també la repressió contra l’independentisme. Eren temps en què la majoria de mitjans de comunicació es limitaven a repetir les versions oficials i a criminalitzar l’independentisme i qualsevol forma de dissidència. Al cap i a la fi, allò que importava eren els Jocs Olímpics. D’altra banda, no hi havia gaires mitjans alternatius.
Aquella trobada amb l’ACAT en aquell monestir va obrir un espai de col·laboració en la denúncia contra la tortura que es va mantenir durant anys. Al llarg de la dècada dels noranta es van organitzar actes conjunts arreu del país que van posar de manifest la fortalesa d’aquelles persones, cosa destacable en un moment en què l’independentisme vivia la seva pròpia travessia del desert.
Moltes van ser les dones d’aquella associació amb qui vam compartir espais de lluita. A la memòria ens venen noms com els de la Maria Rosa Ocaña, la Montserrat Munté, la Montserrat Bonhora, la Heide Axmacher i, evidentment, la Isabel Roura. Aquestes dones, juntament amb els homes que integraven l’ACAT, no han deixat mai de treballar per denunciar la tortura, els maltractaments i els abusos de poder que degraden la persona.
En el comunicat que ens han fet arribar des de l’ACAT, informant-nos de la mort de la Isabel, recorden que va ser “presidenta, part integrant de la junta, amb entusiasme i molt bones idees”. Crec que toca reconèixer i posar en valor la seva discreció i la coherència i la de totes les persones que, des de l’ACAT, han mantingut viva aquesta lluita imprescindible.
