El govern espanyol reitera la imposició del castellà en la senyalització viària

El segon trimestre de 2025 el Butlletí Oficial de l’Estat espanyol (BOE) ha publicat un total de 36 normes que incorporen clàusules lingüísticament discriminatòries, que privilegien el castellà i releguen el català als territoris catalanoparlants de l’Estat espanyol o en les institucions que els governen. Una d’aquestes, un reial decret del 17 de juny que modifica el reglament general de circulació per introduir-hi canvis en matèria de senyalització i que, tanmateix, manté íntegrament l’article 138, que fixa que “les indicacions escrites que s’incloguin o acompanyin els panells de senyalització de les vies públiques, i inscripcions, han de figurar en idioma castellà i, a més, en la llengua oficial de la comunitat autònoma reconeguda a l’estatut d’autonomia respectiu, quan el senyal sigui ubicat en l’àmbit territorial de la comunitat esmentada”. El reial decret, per tant, perd l’oportunitat d’esmenar aquesta jerarquia entre llengües. D’un costat, el castellà ha de ser utilitzat obligatòriament arreu del territori estatal, dins i fora del seu domini lingüístic; de l’altre costat, el català només s’ha d’utilitzar allà on sigui oficial per virtut d’un estatut d’autonomia (i no en tots els territoris catalanoparlants és oficial: a la Franja de Ponent l’únic idioma oficial és el castellà). 
 
En aquest article, a més, hi ha un segon apartat que estableix que “els nuclis de població i els altres topònims han de ser designats en la seva denominació oficial i, quan fos necessari a efectes d’identificació, en castellà.” Es tracta, per tant, d’una garantia per als castellanoparlants que no es fa extensiva als catalanoparlants. Així, a la regla general d’usar els topònims oficials en la senyalització, s’hi afegeix una matisació: quan l’ús del topònim oficial pugui dificultar la “identificació”, haurà d’anar acompanyat de la versió en castellà. Per exemple, si es considerés que “Eivissa” o “Lleida” poden induir a confusió, caldria afegir en la senyalització “Ibiza” o “Lérida”. Per contra, no es preveu la possibilitat d’incloure les denominacions “Saragossa” o “Sant Jaume de Galícia” en els senyals; la norma parteix de la noció que el ciutadà “normal” és el castellanoparlant. En aquest sentit, cal tenir present que si, en general, la ciutadania està més familiaritzada amb les denominacions castellanes que amb les catalanes, és perquè l’Estat ha intervingut activament per estendre el castellà, la cultura castellana i els referents que li són propis. 
 
Altres normes discriminatòries destacades del segon trimestre de 2025 
 
Dues ordres ministerials de maig i de juny que regulen, respectivament, l’ensenyament de militars i de guàrdies civils, són també reveladores de la identificació exclusiva o preferent de l’Estat espanyol amb el castellà. Una ordre del ministeri de defensa de 23 de maig preveu que el tinent del cos d'enginyers i el tinent militar de complement del cos d'enginyers de l'exèrcit de l'aire i de l'espai han d'estar capacitats per “elaborar, interpretar i transmetre, al seu nivell, d’una manera clara i sense ambigüitats ordres i idees en espanyol i anglès per desenvolupar la seva activitat integrada en organitzacions militars multinacionals”. 
 
Una ordre del ministeri de presidència de 9 de juny fa un seguit de previsions quant a l'anotació dels títols i nivells de coneixement dels idiomes estrangers o de les “llengües cooficials” en l'expedient acadèmic del personal de la Guàrdia Civil, i quant a la determinació de la competència lingüística corresponent. Quan s'esmenta les “llengües cooficials”, no s'inclou el castellà. Implícitament, es reforça el marc legal pel qual tots els ciutadans i tots els funcionaris estatals han de conèixer la llengua castellana, mentre que els altres idiomes oficials són voluntaris. 
 
Una altra norma, també reveladora, és un reial decret de 8 d’abril que modifica la denominació de la Reial Acadèmia Nacional de Farmàcia (que passa a dir-se “Reial Acadèmia Nacional de Farmàcia d’Espanya”) i que aprova els seus estatuts. Una de les funcions que aquests estatuts atribueixen a la institució és “fixar i definir la terminologia científica i tècnica farmacèutica en llengua espanyola, vetllant per la correcció del llenguatge amb el concurs de la Reial Acadèmia Espanyola”. Per tant, aquesta institució d'àmbit estatal té entre les seves funcions l'establiment i normalització de llenguatge específic en castellà, però no pas en català. 
 
També es pot esmentar una ordre del ministeri de política territorial que publica el reglament de la Comissió bilateral Generalitat-Estat. Aquesta norma estableix que les actes de la Comissió s'han de redactar en castellà i en català, però en cas de discrepàncies d'interpretació ha de prevaldre la versió castellana. 
 
Finalment, cal esmentar onze nous estatuts de federacions esportives estatals que incorporen, cadascuna, combinacions d’un seguit de clàusules lingüístiques antiigualitàries. En general, contenen una clàusula igualitària inicial: els estatuts i/o els reglaments federatius han d’estar disponibles al web oficial corresponent en castellà i en les altres llengües oficials. Tanmateix, també estableixen generalment que en cas de discrepància entre versions preval la castellana. Molts d’aquests estatuts federatius també inclouen una clàusula que preveu que és suficient la publicació de les normes federatives addicionals en castellà. Finalment, també és freqüent la prescripció que determinades llicències de les federacions autonòmiques que habiliten per a les competicions estatals han de recollir un seguit d’informació “si més no, en la llengua espanyola oficial de l'Estat”. En alguns casos, els estatuts també declaren formalment el castellà la llengua oficial federativa. 
 
58 normes discriminatòries el primer trimestre, i 218 durant el 2024 
 
La normativa lingüísticament discriminatòria és definitòria del règim constitucional actual i, en aquest sentit, s’aprova de manera continuada. El primer trimestre de 2025 s’havien aprovat 58 normes d’aquesta mena i al llarg del 2024 se n’havien aprovat 218. La normativa discriminatòria que apareix regularment al BOE prové tant de les institucions generals de l’Estat espanyol com de les europees. Tanmateix, en darrera instància respon a una voluntat política espanyola. En primer lloc, la Constitució espanyola de 1978 proclama el castellà llengua oficial de l’Estat en exclusiva. En segon lloc, el govern espanyol no va reclamar que el català fos una llengua oficial comunitària quan es va produir l’adhesió d’Espanya a les Comunitats Europees l’any 1986. Els darrers dos anys, el govern de Pedro Sánchez s’ha compromès amb aquest objectiu, però no ha reeixit per l’oposició activa del PP, el principal partit de l’oposició. El segon trimestre de 2025, 25 de les 36 normes eren d’origen estatal, 10 d’origen europeu i una havia estat aprovada en el si d’una organització internacional, concretament l’Organització Intergovernamental per als Transports Internacionals per Ferrocarril. 
 
La jerarquia entre llengües, la primacia del castellà i la identificació d’aquest idioma amb la generalitat dels ciutadans i amb l’Estat en el seu conjunt responen a les concepcions supremacistes del nacionalisme espanyol. El nacionalisme espanyol, molt lligat al poder estatal, ha designat tradicionalment el castellà com a llengua “nacional” i “comuna” d’Espanya, en contraposició a uns idiomes “regionals” o “particulars” entre els quals hi hauria el català. Aquest esquema s’ha bastit sobre teories negacionistes i revisionistes, segons les quals el castellà s’hauria expandit de manera natural per virtut de la seva superioritat intrínseca, i hauria estat adoptat al segle XV lliurement pels parlants de català. En realitat, al domini lingüístic del català, el castellà ha estat fins al segle XX una llengua poc coneguda, molt vinculada al poder polític, a l’administració i a l’estament militar. 
 
La Constitució espanyola de 1978 reprodueix l’esquema jeràrquic del nacionalisme espanyol; tot i que és més inclusiva que els règims anteriors i permet l’oficialitat territorial dels idiomes autòctons diferents del castellà, fa d’aquest l’únic idioma oficial del conjunt de l’Estat, imposa a tots els ciutadans el deure de conèixer-lo i els reconeix el dret d’usar-lo. La legislació ordinària s’adapta a aquesta distribució del reconeixement i la reforça de manera constant.